dissabte, 22 de juny del 2013

Les sagrades escriptures.

No ho podem evitar. Qui més qui menys acabem citant-les. La Bíblia, l’Alcorà o el Mahabarata. Depèn de la cultura  i de la pedanteria de cadascú.

Ho fem per dues raons comunes a tota persona humana. La primera és la vanitat, i la segona la falta d’arguments racionals per defensar les pròpies idees. Cal desconfiar plenament d’aquells que citen qualsevol escrit que la tradició o la jurisprudència, o la peresa mental, ha convertit en sagrada escriptura, tot i sabent que aquesta conté molta saviesa. La culpa no sol ser del llibre, sinó del lector. Tots els fonamentalismes  tenen la seva sagrada escriptura.

Deixant de banda les sagrades “Sagrades Escriptures” tradicionals i que pot ser relliscós parlar-ne amb massa alegria, voldria parlar de les modernes Escriptures, elevades al rang de sagrades, és a dir intocables, invariables, inviolables i convertides en martell d’heretges. Ja ho heu endevinat, estic parlant de la “Constitució”. La constitució per antonomàsia. La del país veí.

El problema més gros que genera tot dogma és l’aparició tard o d’hora, d’heretgies. Per generació espontània. Un dia  algú llegint-les diu  “Goita tu, aquesta coma està mal posada “ i l’altre va i li diu, “no és la coma, és tota la frase” i ja hi som. No és la frase, és tota la plana.

Uns no volen tocar ni una coma i els altres volen arrencar la pàgina.

Abans, els defensors de la sagrada escriptura sabien com resoldre el problema, però ara les fogueres estan mal vistes. Contaminen massa l’ambient i a sobre tothom porta mòbils i es posa a fotografiar.

Com s’ho podran fer per no tocar ni una coma -han dit tant que no ho farien, que si ho fan els seus propis torquemades els voldran cremar a ells- i molt menys suprimir planes. Tenen molt mala peça al teler, i jo no en veig cap amb una visió prou moderna ni amb una força suficient, ni tan sols per encarrilar el tema.

Potser el que hem de fer nosaltres -els heretges- aguantar i esperar. Cal recordar que la història ha acabat donant sempre la raó, sempre, al que defensava anar endavant i ha condemnat els que no es volien moure de la cadira.

20 juny de 2013.

dilluns, 10 de juny del 2013

Dones i joves


Els canvis que van apareixent en les societats tenen determinats signes que els identifiquen en cada moment. Dèiem i diem que la cultura, en totes les èpoques i en tots els llocs, ha estat determinada majoritàriament  per una part petita del conjunt de persones integrants dels pobles corresponents. I aquesta part està formada d’una manera gairebé absoluta pels mascles adults. Van començar sent protectors, van evolucionar cap a dominadors i han acabat sent opressors. 

Dos dels signes més notables de modernització de les cultures són precisament l’increment de participació per una banda de les dones i per l’altra dels joves. Tant unes com els altres sempre hi han estat presents a totes les societats com actors secundaris. Ara unes i altres volen ser protagonistes.

Que els joves són protagonistes dels moviments de transició cap a la modernitat als països del sud i de l’est del mediterrani no hi ha cap dubte, tot i que els és difícil definir i concretar cap on volen anar, tenen molt clar d’on volen marxar.

L’altre signe de maduresa d’una societat ja més avançada culturalment però endarrerida políticament, com és la nostra, és la participació de la dona en els afers públics.

Voldria citar a quatre dones del nostre petit país, que sense procedir de partits polítics, ni de mitjans de comunicació més o menys dominants, i deixant de banda què defensen i com ho defensen, ni d’on provenen, són un reconfortant i convincent argument de clara modernitat de la nostra societat:

Muriel Casals, Carme Forcadell, Ada  Colau i Teresa Forcades.

Segurament hi ha molts més casos, però amb aquests quatre solament, podem els catalans tenir la convicció de pertànyer a una societat que vertebra un país, que compleix totes les condicions per ser lliure.

Els politics són necessaris, però no són la força principal dels moviments dels pobles. Els polítics són vulnerables, poden ser destruïts amb certa facilitat però  per destruir un poble només hi ha un mètode: la guerra, i actualment sabem que aquest mètode no es pot aplicar.

10 de juny de 2013.