divendres, 22 de gener del 2016

Ja hem travessat el riu.

Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.

Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.

De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.

La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.

D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.

dimecres, 6 de gener del 2016

Recapitulem.

Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.

El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.

El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.

En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.

No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:

1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.

2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.

3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.

Oi que tot això sona a música celestial?

Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.

Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.

El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.

Nit de reis, 2016.