Recapitulem.

Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.

El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.

El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.

En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.

No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:

1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.

2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.

3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.

Oi que tot això sona a música celestial?

Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.

Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.

El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.

Nit de reis, 2016.