Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada