divendres, 16 d’octubre del 2020

Més a prop del que em pensava.

 

Sabent perfectament que l’Exèrcit, la Conferència Episcopal i l’Íbex 35 (les armes, les paraules i els diners) seguirien sempre fidels al vell poder, l’edifici nou del  poder anomenat Transició, es va consolidar sobre tres pilars, el primer de nova creació, el segon degudament reforçat i el tercer  vell de segles: La Monarquia, L’alta Judicatura i la Guardia Civil.

L’Exèrcit i la Conferència només cal recordar que existeixen, per  mantenir el temor als càstigs terrenals o eterns, i tant un com l’altre són útils també per educar en valors d’ordre superior (sense especificar superior a què). Els diners sempre estan al costat de qui té poder, igual que el poder està  al costat de qui té diners, com germans siamesos. És a dir aquest tres ens són útils, però no són de fiar.

Calien tres potes; sòlides, dominables i de confiança. La Monarquia, la Judicatura i la Guardia Civil. Tres potes és el mínim per mantenir un tamboret estable. Per irregular que sigui el terreny, tres sempre toquen a terra, una quarta potser no, i dues soles és inestable.

Doncs vet aquí que la pota que queda davant, la més solemne , la més decorativa, i fins fa quatre dies l’aparentment més sòlida resulta que està corcada, podrida i clarament amenaça roïna: La Monarquia.

La segona pota ha comès l’error descomunal de confondre justícia amb repressió, d’oblidar que la lletra de la llei pot assassinar l’esperit de la llei, que Torquemada i Eichmann també  complien i feien complir la llei.

Acabem de recordar l’afusellament del president Companys sentenciat per un consell de guerra. Els “Marxenes” i companyia han condemnat pels mateixos motius Puigdemont i uns quants més. Tant aquell tribunal com l’actual defensaven els mateixos valors i en nom del  cap d‘Estat  del moment. Aquells, Franco aquests el Rei.

És evident que els membres d’aquell consell de guerra eren molt més cruels que els “Marxenes” d’ara, però també és evident que aquests “Marxenes” són molt més estúpids que aquells. Gràcies a la decisió d’aquell consell de guerra, el  Cap d’estat d’aquell moment en va sortir enfortit durant 35 anys més fins que va morir en plena glòria.

Algú creu que l’actuació del Marchena ha enfortit l’actual cap d’Estat, en nom del qual imparteixen justícia?

La monarquia trontolla, la justícia  hi ajuda, el tamboret perd la pota més sòlida gràcies a la pota més estúpida, deixant sola la tercera pota, la Guardia Civil. Amb una pota sola només s’aguanten els bolets i tothom sap que als catalans ens agrada molt anar a caçar bolets.

Els estúpids no saben mai que ho són, per més que els ho diguin, i quan van per l’autopista en contra direcció i senten que des d’un helicòpter avisen “atenció, conductors, hi ha un cotxe circulant en sentit contrari” es diuen entre ells: No un,TOTS.

Cruels com el Torquemada i estúpids com el… no dic res, no fos cas que s’ofenguin.

 En referència als perifèrics de la dictadura, a la Conferència Episcopal avui dia no se la creu ni déu (ni amb minúscula ni amb majuscula). L’Exèrcit  només té permís de l’Otan per matar moros i a l’Íbex 35  no li surten els números.

Val a dir que la monarquia espanyola, no necessitava ningú per autodestruir-se però sempre és d’agrair un cop de mà de Vox, Boadelles, Cayetanes i Marxenes.

El que deia, més a prop del que em pensava.

 14 d’octubre de 2020.

 

 

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Opinants, penseu dues vegades què aneu a dir.

 

Fins i tot els de bona voluntat. Fins I tot els saberuts.

I en tot cas no oblideu el fons de la qüestió, que condiciona, coacciona i coarta tota acció, tota decisió i tota preparació d’aquells que han acceptat estar a primera fila.

L’argument de la comèdia:

La relació entre Espanya i el poble català es pot definir amb una sèrie de parelles de conceptes, que segons el camp d’anàlisi pren diversos noms i intensitats.

Políticament:  Sobirà / Súbdit.

Militarment:  Vencedor / Vençut.

Culturalment:  Dominador / Dominat.

Jurídicament:   Jutge / Acusat.

Econòmicament : Cobrador / Pagador.

Existencialment: Tot / Res.

L’escenari:

El nord-est de la península Ibèrica, amb un pas pels Pirineus de menys de 400 m. d’altitud, que ha facilitat el trànsit des dels elefants d’Hannibal fins l’Ave a París, però no el corredor mediterrani de la tercera mega-regió econòmica europea que va des de Lió fins a Alacant camí d’ Africà.

Els actors:

Protagonistes: jo i dos milions de ciutadans més.

Actors secundaris: guàrdia civils, periodistes, opinadors, jutges, fiscals, reis ...

I a dalt de l’escenari una colla de persones de  bona voluntat amb noms i cognoms, i disposades a defensar les idees personals o col·lectives i que coneixen perfectament l’argument de la comèdia, i els perills de denunciar mentides o proclamar veritats...

El proper febrer -potser per sant Valentí que aquí no celebrem gaire-  es representarà l’anomenada festa major de la democràcia que manté presos politics, podran votar?, exiliats, inhabilitats, sancionats, perseguits per aquells a qui anomenem Sobirà, Vencedor, Dominador, Jutge i Cobrador.

 

Per això demano: opinants de casa nostra de tota mena, des de la tele fins al mòbil, des del diari fins a la ràdio, penseu bé les vostres paraules. No fos cas que les vostres ben intencionades critiques al que fan o al que no fan, al que diuen o callen des de dalt de l’escenari tots aquells que volen el mateix que tu i que jo, assumint perills que ni tu ni  jo sofrirem,  no fos cas, dic, que dificultin el camí i augmentin els perills.

Hi haurà, amb tota seguretat, dos grups polítics perseguint el mateix objectiu, per camins diferents. Hi haurà dues persones amb personalitats marcadament diferents, al capdavant de cada grup.

Fem costat al grup amb qui combreguem més i a la personalitat amb qui sintonitzem millor, i estalviem-nos de denigrar l’altre. Empassem-nos la saliva tantes vegades com faci falta.

Jo, per la meva banda ja ho tinc decidit: votaré aquell partit polític i aquell candidat que parli millor del seu adversari.

S’aixeca el teló. I no oblideu l’argument de la comèdia.

4 d’octubre del 2020.