No, no vull parlar de cap partit polític, sinó de les dues
trampes més perilloses en què podem caure en el camí per arribar a la meta tan ben definida el passat dia 11 de setembre.
La por i la pressa.
La por i la pressa eren els estats d’ànim dominants a la mort
del dictador ara fa 38 anys. Amb l’ús de les dues els hereus ideològics, econòmics
i genealògics del franquisme -i ara sí que parlo de partits politics- van
aconseguir, que amb la pressa de sortir de la presó i amb la por acumulada durant
40 anys, anéssim tots plegats de cap on ells volien portar-nos. Que és, on som
ara.
Que és d’on volem marxar. És cert que el pas que es va fer,
era un pas endavant cap a més llibertat, i també és cert que els camins són
llargs i cal fer-los pas a pas. (L’altra forma d’arribar-hi inclou inevitablement massa violència.) Cal
fer molts passos, i tots són acceptables si compleixen tres condicions. La
primera, que vagi en la bona direcció, la segona que el pas sigui el més llarg
possible, i la tercera -i per mi la més important- que elimini obstacles per
fer el pas següent. La que crea més discrepàncies sempre és la segona, per allò
que dèiem de la pressa.
La transició de fa 35 anys, complia força bé la primera, la direcció
era correcta. La segona condició la complia molt poc. Però el més greu és que
la tercera -eliminar obstacles per donar un altre pas endavant- no solament no
la complia sinó que els augmentava. I de quina manera.
Ara, Catalunya, està a punt per donar un altre pas
significatiu cap a la seva llibertat. La meta on vol arribar va quedar
clarament definida, per si no ho estava prou, el dia 11. Va quedar clara, en primer lloc per
a tots els ciutadans de Catalunya, hi estiguin o no d’acord. També va quedar
clara per la majoria d’espanyols, encara que no l’entenguin. I per a qui va
quedar massa clara va ser per l’estat espanyol, que és qui es veu més amenaçat. Ni la màquina de l’estat, ni els
seus dirigents polítics antics, presents i futurs, ni cap de les
“institucions”, cap, té possibilitat d’acceptar-ho, ni tan sols de manifestar individualment
i d’amagat algun intent de voler entendre-ho. Són esclaus de les seves
paraules, i no són amos dels seus silencis perquè no saben callar.
L’avantatge que tenim és que sabem quina és la porta que volem
obrir, mentre que allà no saben quin altre forrellat posar.
Pel cap baix, un milió de catalans vam dir, clar i fort, on volíem
anar. Tota la resta són especulacions. No cal escoltar-les gaire. És a dir,
gens.
22 de setembre de 2013.