dimecres, 27 de novembre del 2013

El missatge.


S’ha rebut un missatge.

Qui l’ha rebut?

Qui havia de ser: Catalunya.

D’on ve aquest missatge?

D’on havia de ser: de Madrid.

I qui el firma?

Veus això no queda gaire clar. La firma està borrosa. Només queda clara la inicial, és una R.

El rei. Deu ser el rei franco-borbònic o el rei  de bastos?

No, no és el rei. La firma té cinc lletres, i el text parla  d’un dogma i d’una escriptura sagrada.

Ah d’acord. Així deu ser el Sr. Rouco que ens explica el dogma de la Trinitat i ens parla del Nou Testament.

No, la trinitat és un nus de les rondes que cada dia es fa i es desfà, com les sardanes, i el testament de què parla no és nou. 

En realitat parla de la santíssima unitat, i el testament el va fer el general Franco. 

Així està més clar. La firma diu Rajoy. I la sagrada escriptura  que cita és la Constitució, que al cel sia.

Aclarit això, què diu el missatge? S’entén be?

Molt bé s’entén. De fet està escrit en lletres de motlle. Com si fos el títol d’un llibre. Resa així.

CATALUÑA, CÁSATE CON ESPAÑA I SÉ SUMISA 
.
Autor: Rajoy  y otros muchos.

I encara hi ha un subtítol en lletra més petita. RECUERDA QUE EL DIVORCIO ES PECADO (Pròleg escrit per Rouco i no gaires més).

Missatge rebut. En quina paperera l’arxivem?

dijous, 7 de novembre del 2013

Cromos i cromosomes.


A vegades sembla que la banalitat d’unes paraules sigui proporcional al poder de la persona que les pronuncia. El que hem intercanviat durant segles els habitants del món, i com més veïns més, no són cromos, sinó cromosomes, que s’assemblen etimològicament però no són ben bé el mateix.

Els habitants de tot el món, i com més veïns més, durant segles hem intercanviat cromosomes. I sí. Els ciutadans de la península sencera som força parents, i no són aquests llaços de família el que volem trencar els catalans. Allò que volem, és poder disposar plenament  i lliurement, de la nostra cultura, amb el màxim respecte a totes les altres, properes o llunyanes, i això no té res a veure amb els cromosomes ni amb els cromos. També volem, poder administrar, amb tota la generositat que calgui, el producte del nostre esforç en la creació de riquesa. I principalment, encara que sembli l’últim, volem tenir el dret  a seguir sent allò que som, un poble.

Durant anys, segles, i per moltes i diverses raons, ciutadans de tota la península han vingut a Catalunya, convençuts que no sortien del seu país. Doncs, bé, allò que voldria per la nova Catalunya seria, que això no canviés.

Sé que el que dic sembla una contradicció. L’explicació és llarga, massa llarga per un “blog”.

Però espero que els nostres fills, que seran els protagonistes d’aquesta història ho entenguin millor del que ho han entès els seus pares.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Clar i català.


Cada vegada està més clar: l’actual situació només té dos finals possibles o bé  la independència de Catalunya o bé l’aniquilació  de Catalunya. No l’aniquilació del poble català, però sí la de la seva voluntat de ser. A les teories de la guerra, expliquen, que per guanyar solament és necessari que l’enemic perdi la voluntat de resistir abans que l’atacant perdi la d’atacar.

Això no és una guerra en termes militars i aquest és el gran avantatge de Catalunya, perquè la capacitat de resistència de la societat catalana en les condicions en què està plantejat el conflicte són considerablement superiors a les capacitats d’acció de l’estat espanyol, que evidentment té moltes més eines a la seva mà, però que el temps, al contrari del que pensa l’actual govern del PP no va al seu favor.

A vegades el boig fa bitlla, diem per aquí. Ahir Rajoy va pronunciar al senat una clara sentència: no modificarem res per donar satisfacció a aquells que no estaran mai satisfets. “Sostenella i no enmendalla”. Fa 500 anys que ho van proclamant. Com és que hem tardat tant a veure-ho clar?

Certament hi ha explicacions, històriques, econòmiques, ideològiques i sociològiques. Totes del passat. Cap necessària pel futur. Cal saber-les, estudiar-les i guardar-les al bagul.

Si el poble espanyol està content amb la seva monarquia borbónica-franquista, què hi podem dir nosaltres. Si estan satisfets amb les dues branques dominants del seu nacionalisme, el vell de més de 500 anys nacional-catolicisme i el més modern de 450 anys nacional-madrilenyisme, poca cosa hi podem fer els catalans.

Les principals víctimes, encara que sembli el contrari ,  del nacional-catolicisme han estat els catòlics , i els més perjudicats del madrilenyisme galopant, han estat els castellans de la messeta, però les víctimes més notables  de la suma dels dos nacionalismes espanyols  som els catalans.

Té raó el senyor Rajoy. Cap canvi satisfarà a aquells que de l’estat espanyol només els sobra una cosa: formar-ne part.

6 de novembre de 2013.