Clar i català.

Cada vegada està més clar: l’actual situació només té dos finals possibles o bé  la independència de Catalunya o bé l’aniquilació  de Catalunya. No l’aniquilació del poble català, però sí la de la seva voluntat de ser. A les teories de la guerra, expliquen, que per guanyar solament és necessari que l’enemic perdi la voluntat de resistir abans que l’atacant perdi la d’atacar.

Això no és una guerra en termes militars i aquest és el gran avantatge de Catalunya, perquè la capacitat de resistència de la societat catalana en les condicions en què està plantejat el conflicte són considerablement superiors a les capacitats d’acció de l’estat espanyol, que evidentment té moltes més eines a la seva mà, però que el temps, al contrari del que pensa l’actual govern del PP no va al seu favor.

A vegades el boig fa bitlla, diem per aquí. Ahir Rajoy va pronunciar al senat una clara sentència: no modificarem res per donar satisfacció a aquells que no estaran mai satisfets. “Sostenella i no enmendalla”. Fa 500 anys que ho van proclamant. Com és que hem tardat tant a veure-ho clar?

Certament hi ha explicacions, històriques, econòmiques, ideològiques i sociològiques. Totes del passat. Cap necessària pel futur. Cal saber-les, estudiar-les i guardar-les al bagul.

Si el poble espanyol està content amb la seva monarquia borbónica-franquista, què hi podem dir nosaltres. Si estan satisfets amb les dues branques dominants del seu nacionalisme, el vell de més de 500 anys nacional-catolicisme i el més modern de 450 anys nacional-madrilenyisme, poca cosa hi podem fer els catalans.

Les principals víctimes, encara que sembli el contrari ,  del nacional-catolicisme han estat els catòlics , i els més perjudicats del madrilenyisme galopant, han estat els castellans de la messeta, però les víctimes més notables  de la suma dels dos nacionalismes espanyols  som els catalans.

Té raó el senyor Rajoy. Cap canvi satisfarà a aquells que de l’estat espanyol només els sobra una cosa: formar-ne part.

6 de novembre de 2013.