Cap on?

Veig que hi ha persones que es fan amb preocupació aquesta pregunta. Cap on anirà Catalunya? Cap on  ha d’anar?

De totes les preguntes que sorgeixen avui, per mi és la més fàcil de contestar: cap allà on la vulguin portar els meus fills.

Els nostres fills estan considerablement més ben preparats  que nosaltres en tots sentits, tenen les coses més clares i sobretot tenen menys por. I tenen tota la meva confiança, i crec que tenen tota la nostra confiança.

Allò que ens pertoca ara a tots, a ells i a nosaltres, és obrir la porta del pati de la presó en què ens vam quedar quan, ara fa trenta anys vam poder sortir a l’aire lliure i que encegats després de tants anys de foscor ens vam pensar que ja érem al camp obert. Hem d’obrir la porta perquè els nostres fills puguin conduir Catalunya cap on vulguin.

A tot estirar podem donar-los consells, podem dir com ens agradaria que fos, quines condicions seria bo que complís. Per la meva part -és tan difícil callar- deixant de banda els tòpics de ser més equitativa, més competent (que no competitiva), més oberta i acollidora etc. etc. m’agradaria que es declarés “nació oberta” en el mateix sentit que París es va declarar ciutat oberta, quan les tropes alemanyes s’acostaven per envair-la. No oposar resistència armada. Estic convençut que és la millor manera de guanyar.

Que es declarés “nació franca” d’Europa. Intentaré explicar-me. Per sortir de l’asfixiant atmosfera que els senyors feudals imposaven a pobles i ciutats, algunes d’aquestes es van declarar Vila Franca, van demanar protecció al Rei per alliberar-se, del seu propi senyor feudal. Van ser aquestes ciutats les que van iniciar el procés exitós cap a l’edat moderna. Van acceptar les condicions que els Reis posaven, que sempre representaven un pas ferm cap a més llibertat.

Ara les monarquies estan obsoletes. 

Les que queden són relíquies que només es mantenen perquè són útils per perpetuar algunes formes de submissió de persones i pobles.

Nació franca d’Europa. Acceptem les condicions que posa Europa. De fet ja les complim totes.

Diuen que una Catalunya independent quedarà fora d’Europa. Això vol dir que no tindrem una cadira a les reunions de ministres. És a dir: igual que ara. Que no podrem participar amb veu pròpia al parlament europeu: igual que ara. Però podrem fer una cosa que ara no podem: sol·licitar l’admissió.

I sabeu quin serà  l’estat a qui més beneficiarà la nostra entrada, i que no tindrà més remei que donar-li suport?  Ho heu endevinat: l’estat espanyol. No es podrà permetre haver de travessar dues fronteres, per dur les taronges i les verdures cap a França.

Només pensar el mal de panxa que passarà el ministre de torn quan hagi de votar sí, m’alegra la nit.

21 d’octubre de 2013.