La por i la pressa.

Ningú té cap dubte que s’ha de travessar el riu. Ningú dubte que el riu serà travessat. Fins i tot ho creuen aquells que amb els braços enlaire, invoquen el follet del federalisme que no els fa cas perquè no l’aclamen amb els seu veritable i honrós nom “República federal” i això el té emprenyat.

Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.

Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.

Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.

Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.

Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.

Vull dir: de moment nosaltres marxem.

Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.

Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.

Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.

I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.

Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.

Bonic, oi?

Em costa molt.

No ho puc entendre, de veritat. Fa molt de temps que em faig la pregunta. Com creuen a Madrid que acabarà el procés català?
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?

N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.

Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.

Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.

Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.

Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.

Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.

Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.

Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.

1 de novembre de 2014.

QUINA CONYA DE NOM, TANMATEIX

24 d’abril.

Ha passat sant Jordi. Continuem.

La majoria del poble antifranquista tenia una gran por, immensa por justificada de  l’exèrcit, que se l’havia guanyat amb tot mereixement durant segles, en què les úniques victòries havien estat contra el seu poble. Especialment al segle 20.

El franquisme i el seu entorn, tenien por del ciutadans, sobretot  veient que els grups  més ben organitzats, de fet els únics que  s’havien escapat del seu ferri control, giraven al voltant dels partits comunistes; PCE , PSUC  i Comissions Obreres, amb capacitat de mobilització considerable, però potser no tant com creien uns i altres.

La majoria de ciutadans tenien pressa, molta pressa per sortir de la presó franquista.

Mort el dictador, els seus fidels van començar a entendre que no eren tan forts com es pensaven. L’únic que els havia mantingut units era la submissió total a la voluntat del “generalísssim” (Quina conya de  nom, tanmateix).

Inevitablement van sorgir diverses tendències que entre si no s’estimaven precisament. Dues d’elles van reexir políticament parlant. Una liderada per Fraga Iribarne, encarnava un tardofranquisme que defensava una evolució tan lenta com es pogués i l’altra apareixia com a neofranquisme que defensava una transició sense perdre el control en cap moment, però una mica més ràpid.

ELS DICTADORS NOMÉS MOREN PER MORT FÍSICA

 20 d’abril de 2012.

La radical il·legitimitat original del règim franquista, incrementada durant els seu quaranta anys de dictadura criminal, va contaminar  de manera profunda la totalitat de les lleis i disposicions produïdes, proporcionalment al seu  contingut polític, de forma que aquelles lleis exclusivament polítiques eren i són absolutament il·legítimes.

De fet, ho sabia tothom. Però la desitjada mort del dictador -els dictadors només desapareixen per mort física- va deixar en mans dels  seus hereus la totalitat del poder, de forma que tot el procés de  canvi, fos quin fos aquest canvi, va estar conduït i dirigit cap on volien aquestes persones que eren on eren per designació directa del dictador, després d’haver-li jurat més d’una vegada fidelitat a la seva persona i a la seva ideologia.

No només eren il·legítims sinó que ells ho sabien.

Els sentiments dominants en la majoria de ciutadans del país, eren la por i  la pressa. I les dues són molt males conselleres per prendre decisions de llarg abast encertades.

I aixi va ser.

El meu poble i el seu país. Final.

Si el sistema no serveix per anar corregint els defectes més evidents i progressar en el camí, per llarg  que sembli, cap a l’alliberament  dels pobles i  dels ciutadans, no es pot dir Democràcia.

A l’Estat espanyol existeixen tres  línies de fractura des de fa segles i que els temps actuals no es pot dir que hagin millorat.

La primera és ideològica . D’aquesta ja se n’ha parlat molt. Les dues Espanyes, inconciliables. I cada dia més

La segona, econòmica, que separa el sud del nord. Potser la línia vagi  més aviat del sud-est al nord-oest.I la tercera, la més especifica d’Espanya, la demogràfica, que distingeix clarament centre amb perifèria.

Naturalment les separacions no són línies, sinó franges. Naturalment no són excloents entre si. Però existeixen.

L'agrimensor infiltrat

Si aneu per l’autopista del Garraf  -la més cara de Barcelona- veureu com a totes les altres, que a l’entrada de cada tunel sota el nom amb què l’han batejat, hi ha  la llargada en metres que se suposa que té.

El meu poble i el seu país (continuació) 3

Cinquena tesi.

Hi ha historiadors que defensen que, de la mateixa manera  que la personalitat d’un individu ve molt  condicionada -alguns diuen que decidida- pels primers  anys de vida del  nen, la personalitat d’un país ve prefigurada pels moments històrics de la seva formació o pels més significatius de la seva existència.

El meu poble i el seu país (continuació) 2

Quart episodi: el model territorial a la península.

Segons el  dossier de La Vanguardia, dedicat al Mediterrani si considerem una franja de  100 quilometres d’ample des del mar cap endins hi trobem  que hi viuen el 68% dels habitants de l’Estat espanyol.