dilluns, 18 de juny del 2012

La setmana passada

La setmana passada, aprofitant un dia que no tenia gaire feina, vaig fer 80 anys.

Vaig quedar tranquil. Podia dir de la gent  gran allò que m’abellís, sense pensar-hi gaire.

Diu que de promig, allargar la vida un any a  una persona,  que en té més de vuitanta, en un país ric, ve a costar el mateix que salvar la vida de 100 nens de menys de 5 anys d’un país d’aquells que tots sabem i que per baixa que sigui l’esperança de vida li  queden 50 anys de vida. És adir que invertim el mateix en 1 any/vida/persona en un país, que 5000 anys/vida/persona en un altre. Es veu que allò que diu l’article primer dels drets de l’home -tothom té dret a la vida- és francament  interpretable.

Ja que no hi sabem fer res, cal que convenim, si més no, que l’espècie humana, no compleix al peu de la lletra les ordres del senyor Darwin que ens manava fer-ho tot pel bé de l’espècie.

Dels membres d’aquest club, en el que acabo d’ingressar, en parlaré, i del club també.

                          14 de juny de 2012.

dijous, 7 de juny del 2012

Dèficit de legitimitat.


Sempre  hi ha persones que posen en qüestió la legitimitat  de qualsevol institució. Amb molta o poca raó. 

Allò que és més important, sobretot en  política, és  que els membres que formen part d’aquesta institució, sobre tot la persona que la representa, estiguin plenament convençuts de la seva plena legitimitat, amb independència del que digui o manifesti el seu entorn immediat, o de tots aquells que resulten afavorits  per l’existència de la institució.

Tres minuts d’aplaudiments al Congrés a la persona del rei, no afegeix ni un gram de legitimitat, ni incrementa cap confiança en la pròpia creença d’aquesta legitimitat.

Recentment, el President d’Itàlia, Giorgio Napolitano va haver de prendre una sèrie de decisions de gran delicadesa per apartar Berlusconi del poder. Berlusconi governava amb majoria absoluta, democràticament  elegit i Napolitano, que procedia de les files filo comunistes apartades del poder, es va saber plenament legitimat per  prendre decisions, que alguns van arribar a titllar de cop d’estat. Estava legitimat i ell n’estava convençut.

Pregunta: Algú creu que en circumstàncies similars -que per altra banda no estan massa lluny- el rei se sentiria legitimat per adoptar decisions semblants? Els ciutadans de  l’estat, acceptarien aquestes mesures com les van acceptar els italians?

La legitimitat només s’adquireix pel camí que s’inicia legítimament. Es té o no es té. Tota la resta és faramalla.
                  

dimarts, 5 de juny del 2012

De la monarquia i de les monarquies.


Precisament perquè sembla que ara no toca parlar-ne, és pel que penso que se n’ha de parlar, extensament i intensament.

Al món hi ha tres monarquies que han aconseguit que els seus súbdits es transformessin en fidels, creients de la sacralitat de la seva funció. I tot i que entre els seguidors hi ha  bona quantitat d’escèptics, opten per acatar-la per allò que es diu que significa. Si més no per a ells.

Són molt diferents entre si, les tres són molt antigues, les tres tenen molta història, no necessariament exemplar ni tant sols sempre positiva pel seu poble. Les tres tenen rituals esplèndids. (Una de les tres va abaixar veles notablement.)

La primera és la que tots pensem. La monarquia britànica. Per als seus “súbdits” és el símbol que cadascun d’ells és membre de l’imperi més poderós de l’època moderna. Imperi militar, naval, científic  i sobretot financer. Per això els anglesos han sacralitzat la monarquia i  la city de passada.

La segona té un caire totalment diferent. Però també té  un  desig d’universalitat, i val a dir força acceptada entre els no fidels. Estic parlant del Papa catòlic. El de Roma, és clar. És monarca, té sobirania -un dels títols és sobirà pontífex- té milions de súbdits més o menys fidels. És la monarquia més sacralitzada de totes.

La tercera és una gran desconeguda als nostres països. Desconeguda i oblidada. La monarquia imperial japonesa. Tant sacralitzada que es va salvar de la gran neteja que van fer els vencedors americans, tot i el seu enorme grau de responsabilitat en la brutalitat d’aquella guerra que tants japonesos feien en nom seu. L’emperador era i és pels japonesos el signe diferenciador més gran respecte la resta del món. I en això s’assemblen als seguidors de les altres dues grans monarquies. Van començar a voler ser diferents de la gran potencia política i cultural xinesa quan cap allà al segle VII, la dinastia Tang va aparèixer per aquells verals amb aires civilitzadors, protectors és adir dominadors. Si l’emperador de la Xina era el fill del cel els japonesos van pensar que el seu emperador seria fill d’Amaterasu deessa del cel.

Tret d’aquestes tres grans monarquies sacralitzades la resta són o bé residuals com a l'Àsia o bé funcionals com a Europa. I d’aquestes volia parlar.

Les cinc monarquies nord atlàntiques compleixen una funció similar. Són el símbol d’una nació petita enfrontada a veïns més grans, poderosos i massa vegades agressius. Allò que explica millor la seva continuïtat actualment és la seva actitud -val a dir que no  igual entre elles- contra la brutal agressió nazi. Van simbolitzar la resistència per continuar existint com a països lliures. I encara que algun dels seus reis no es comportessin amb plena dignitat, la majoria de les institucions monàrquiques ho va fer i això va justificar la seva permanència.

Finalment. Totes les altres monarquies que van col·laborar amb feixismes o altres dictadures militars a Europa, han desaparegut. Totes, excepte una. L’espanyola.

                             5 de juny de 2012.

dilluns, 4 de juny del 2012

Sobirania: paraula maleïda.


És la pitjor herència que ens van deixar els antics règims. Aquells de reis, monarques i emperadors.
El concepte de sobirania és d’aquells que tenen existència com a oposició a un altre concepte. Hi ha sobirans perquè hi ha súbdits.

Quan els revolucionaris francesos van tallar el cap al seu sobirà, no van tenir temps d’elaborar una paraula nova que servís per a justificar el nou model d’autoritat que acabaven  d’instaurar. Algú d’ells, no sé qui, va proposar: direm que la sobirania és del poble i que nosaltres governem en nom del poble. I van acordar: el poble és sobirà.

Tot seguit va passar allò que era inevitable. L’existència d’un poble sobirà, exigia l’existència d’un poble súbdit. O molts. Dintre les pròpies fronteres o fora. França, tan revolucionària ella, va veure clar, que tunisians, algerians, indoxinesos i un llarguíssim etc. eren pobles súbdits.

La genialitat del francesos creant conceptes nous sempre ha estat admirada pels pobles veïns. A més de dir que el poble és sobirà calia dir, perquè l’invent funcionés, que el poble era una unitat (allò del destino en lo universal ho va deduir inevitablement un feixista espanyol), era una unitat, i si dintre les fronteres hi havia un altre poble forçosament era un poble súbdit.

L’altra conseqüència, no menys nefasta, és que hi havia altres pobles sobirans pels voltants  que eren enemics. Europa, on totes aquestes idees van tenir una acceptació total, en va patir les conseqüències com cap altra part del món. Des de l’eufòria de tots els pobles per anar a la guerra l’any 1914, fins l’aniquilació de 1945, tots els pobles europeus van patir horrors gràcies a les pròpies sobiranies. Fossin de titularitat pública o monàrquica.

Acabada la llarga guerra civil europea -amb terribles destruccions a la resta del món- va procurar baixar del burro i  va iniciar el camí  cap algun model d’unió.

S’ha fet molta feina. S’ha avançat molt, però massa poc a poc. Ara sembla que s’ha encallat. Ha ensopegat inevitablement en una enorme pedra al mig del camí que hi era des del principi, però no es volia veure. Aquesta pedra té un nom que tothom sap: SOBIRANIA.

És urgent trobar una altra paraula, un altre concepte que permeti que els pobles -tots els pobles tinguin o no tinguin estat propi-  siguin més lliures, més governables, i més col·laboradors entre ells.
                                                3 de juny de 2012.