De la monarquia i de les monarquies.

Precisament perquè sembla que ara no toca parlar-ne, és pel que penso que se n’ha de parlar, extensament i intensament.

Al món hi ha tres monarquies que han aconseguit que els seus súbdits es transformessin en fidels, creients de la sacralitat de la seva funció. I tot i que entre els seguidors hi ha  bona quantitat d’escèptics, opten per acatar-la per allò que es diu que significa. Si més no per a ells.

Són molt diferents entre si, les tres són molt antigues, les tres tenen molta història, no necessariament exemplar ni tant sols sempre positiva pel seu poble. Les tres tenen rituals esplèndids. (Una de les tres va abaixar veles notablement.)

La primera és la que tots pensem. La monarquia britànica. Per als seus “súbdits” és el símbol que cadascun d’ells és membre de l’imperi més poderós de l’època moderna. Imperi militar, naval, científic  i sobretot financer. Per això els anglesos han sacralitzat la monarquia i  la city de passada.

La segona té un caire totalment diferent. Però també té  un  desig d’universalitat, i val a dir força acceptada entre els no fidels. Estic parlant del Papa catòlic. El de Roma, és clar. És monarca, té sobirania -un dels títols és sobirà pontífex- té milions de súbdits més o menys fidels. És la monarquia més sacralitzada de totes.

La tercera és una gran desconeguda als nostres països. Desconeguda i oblidada. La monarquia imperial japonesa. Tant sacralitzada que es va salvar de la gran neteja que van fer els vencedors americans, tot i el seu enorme grau de responsabilitat en la brutalitat d’aquella guerra que tants japonesos feien en nom seu. L’emperador era i és pels japonesos el signe diferenciador més gran respecte la resta del món. I en això s’assemblen als seguidors de les altres dues grans monarquies. Van començar a voler ser diferents de la gran potencia política i cultural xinesa quan cap allà al segle VII, la dinastia Tang va aparèixer per aquells verals amb aires civilitzadors, protectors és adir dominadors. Si l’emperador de la Xina era el fill del cel els japonesos van pensar que el seu emperador seria fill d’Amaterasu deessa del cel.

Tret d’aquestes tres grans monarquies sacralitzades la resta són o bé residuals com a l'Àsia o bé funcionals com a Europa. I d’aquestes volia parlar.

Les cinc monarquies nord atlàntiques compleixen una funció similar. Són el símbol d’una nació petita enfrontada a veïns més grans, poderosos i massa vegades agressius. Allò que explica millor la seva continuïtat actualment és la seva actitud -val a dir que no  igual entre elles- contra la brutal agressió nazi. Van simbolitzar la resistència per continuar existint com a països lliures. I encara que algun dels seus reis no es comportessin amb plena dignitat, la majoria de les institucions monàrquiques ho va fer i això va justificar la seva permanència.

Finalment. Totes les altres monarquies que van col·laborar amb feixismes o altres dictadures militars a Europa, han desaparegut. Totes, excepte una. L’espanyola.

                             5 de juny de 2012.