dijous, 29 d’octubre del 2015

La llei s’ha de complir.

Com tothom sap l’article 155 de la santa constitució diu:

1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…

2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.

… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.

Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:

1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…

I l’article 62 apartat h) diu:

Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.

… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.

L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.

Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.

Les coses aniran així:

El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.

Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.

En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.

És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.

De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?

Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:

Primer nivell fins al turmell.

Nivell segon fins al genoll.

Tercer nivell fins a l’aparell.

I quart nivell fins al clatell.

És a dir que poc o molt tots ens mullarem.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Engrescador.

Aquesta és la paraula més definidora del camí que volem iniciar ben aviat una gran majoria de catalans. L’amplíssim ventall de possibilitats que s’obre davant de cada persona, de cada grup i de tot un poble és gairebé marejador.

Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.

Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.

I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.

Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.

No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.

La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.

Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.

L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.

Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.

Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.