Aquesta és la paraula més definidora del camí que volem iniciar ben aviat una gran majoria de catalans. L’amplíssim ventall de possibilitats que s’obre davant de cada persona, de cada grup i de tot un poble és gairebé marejador.
Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.
Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.
I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.
Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.
No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.
La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.
Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.
L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.
Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.
Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada