Per què dimonis és tan poc creïble Pedro Sánchez?
Per què Casados i Feijos resulten tan antipàtics?
Per què una reunió de Caps d’Estat per parlar del clima no interessa a ningú?
Per què sigui qui sigui el President d’Estats Units, no canvia res?
Per què fa 8 anys, quan Zelenski, bombardejava Donetz i Luganks, perquè havien fet (i havien guanyat) un referèndum d’independència, Europa xiulava?
Per què creiem que Russos i Xinesos són perillosos pels Europeus, si sempre han estat el Europeus -Napoleó, Hitler, guerra del opi, etc.- els agressors de Rússia i Xina?
Per què ens preguntem tan poc: per què?
El que no pregunta és perquè creu que sap la resposta, que és la manera perfecte per seguir ignorant. Una persona, un país o una cultura, pot voler no saber (que és molt pitjor que no voler saber), per por, per ignorància o per petulància. O per les tres raons alhora.
I ara tornem a la primera pregunta. A la política espanyola (i potser fora de la política) hi ha dos models de personatges: el simpàtic, atractiu, bona figura, que enlluerna politics estrangers, i el “seriós” baixet que parla un anglès amadrilenyat, i somriu poc és a dir els models Pedro Sánchez i Pablo Casado (ara Feijó, que n’és una còpia borrosa).
Quin dels dos models es fa més creïble per a crèduls o incrèduls?
La resposta evident és: cap. Perquè la credibilitat no neix de les formes de presentació en escena, sinó de la coherència entre les paraules i la realitat que volen explicar.
Això, sí, sense “intimidar”.
Què vol dir “intimidació” segons el codi penal espanyol?
O bé segons els criteris de jutges, fiscals i Guardia civils, que tots ells parlen el mateix llenguatge, i que no és precisament el català de Fabra.
Si l’INTIMIDAT, no s’intimida, i ja no es pot recórrer a un Franco bis, la cosa s’encalla. Tinc l’estranya sensació que estem en un moment exemplar d’encallament, però no de final de trajecte. Com si diguéssim que el tren no passa pel túnel, sense saber si el túnel és massa estret o el tren massa ample. Però tots sabem que el tren acabarà passant pel túnel.
La privació de la llibertat d’un poble, al llarg de la Història, pretén aconseguir l’aniquilació de totes aquelles característiques que l’identifiquen, bones, indiferents i fins i tot dolentes.
Aquesta aniquilació de TOTES les característiques d’un poble, ha estat durant segles massa habitual en molts llocs del món, i ara és cada vegada més difícil. A Europa és impensable (millor dit no volen pensar-hi… però a la península Ibèrica… ganes no en falten.
El tren acabarà passant pel túnel. Com? Quan?... potser això és voler trobar respostes a totes les preguntes que ens fèiem al principi, i a moltes més que no ens fem mai.
És una necessitat vital, individual i col·lectiva preguntar, preguntar-se, i seguir preguntant.
Només a l’exèrcit està mal vist
preguntar. ”El que pregunta, se queda de
cuadra” era la fórmula imperant, quan fèiem la pallassada anomenada “milícies”
universitàries, fins que es van adonar que mostrar l’exèrcit de tan a prop als
universitaris era perillós, pel suposat bon
nom de l’exèrcit espanyol.
No serà que civil i militar està una mica amalgamat en el modus cogitandi hispanic?
Un dia o altre s’haurà de parlar a fons d’aquest modus cogitandi.
Ei, que jo no tinc res contra els espanyols, que ja tenen prou desgràcia de ser monàrquics…
27 de febrer del 2023.
Mobile en marxa.
