dimecres, 18 de gener del 2017

Més coordinació i menys subordinació

El 4 de juliol de 1776 tretze senyors a Filadèlfia firmen un document que no té cap validesa jurídica. Una DUI. Aquí la U no volia dir unilateral sinó unànime. Declaració unànime d’independència. Però s’hi assembla molt.

La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.

El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.

Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.

La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.

La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.

Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.

Qui farà el paper de Rei patriota?

Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.

Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.

Tots hi sortirem guanyant.

divendres, 13 de gener del 2017

Fer o no fer, aquesta és la qüestió.

Quan estudiàvem la carrera, teníem un professor de mecànica racional, el Dr. Enric Freixa, que queia molt bé als estudiants pels consells que donava a part de l’assignatura.

Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".

Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.

És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.

Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?

El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.

Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.

Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.


Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.

¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?

Exagero una mica, ja ho sé. Però…