dilluns, 26 de febrer del 2018

Tina i Mandela.

Parella de ball molt mal avinguda. I potser impossible d’aparellar.

Tots sabem qui és  Mandela. En Nelson, però a Tina no la coneix ningú.

Són dues actituds davant la humanitat i la seva encarnació política incompatibles entre si. Segons quina adoptem cadascú de nosaltres, i segons quants de nosaltres l’adoptem la història avançarà (optimista com sóc això no ho dubto) o s’encallarà.

TINA. Paraula formada com una gran munió d’altres paraules, per les sigles en anglès (en quina llengua sinó) de  There Is  Not  Alternative, que traduït al català vol dir No hi ha res a fotre i en castellà Alabado sea dios.

MANDELA pare d’infinites dites va dir: Tot sembla impossible, fins que ho fas. Que traduït al català diem Entre tots ho farem tot, i en castellà El uno por el otro, la casa sin barrer.

Totes les persones, grups politics, econòmics, religiosos,  judicials o de qualsevol mena, que siguin posseïdors, administradors o gestors de PODER, tendeixen a predicar TINA.

El cor i la ment de tota persona humana oscil·la constantment entre Tina i Mandela. Es veu que les emocions les gestiona des de la nostra part del cervell heretat dels mamífers l‘amígdala i les administra el còrtex prefrontal que només tenim els humans, que si hi ha sort les converteix en sentiments.

 L’emoció més poderosa de totes és  la por. Molts segles abans de saber res del cervell, tots el amos d’alguna de les tres eines de poder -les paraules, les armes o els diners- han utilitzat la por, per defensar els seu poder.

La història ens diu que els que han intentat  que el poder canviés de mans, han usat les mateixes eines que els poderosos. Poques vegades ho han aconseguit i sempre han provocat molt dolor inútil.

M’agradaria pensar, que el canvi de poder polític que tenim activat els catalans no utilitzi gens les armes, el mínim necessari els diners, i tant com faci  falta les paraules, sobretot per aconseguir que aquella part més racional del nostre cervell controli les emocions, principalment la por.


dimarts, 20 de febrer del 2018

El “ geni” ja ha sortit de l’ampolla.

L’ 1-O, va saltar el tap. La pressió era tan forta que el tap va sortir disparat.

Els genis en llibertat són incontrolables. Intentar tornar-los dins l’ampolla a cops de porra és pitjor que inútil: és ridícul. Voler-los caçar fent servir togues com a xarxes, deixa víctimes, però no aconsegueix res.

Hi ha una llarga tradició entre alguns jutges espanyols des de Torquemada, (a qui el meu llibre d’Història del Imperio Español de batxillerat definia com a juez justo aunque severo), fins per exemple Lamela o Llarena que segueixen una pauta similar en moments diferents. Una creença acceptada com a veritat indiscutida per una gran part del conjunt del propi poble adquireix  un caràcter sagrat. La llei que la defensa es converteix en dogma. Qui la transgredeix conscientment és un Heretge. Qui ho fa per ignorància és una Bruixa.

Els jutges disposen d’allò que se’n diu discrecionalitat  que vol dir que la sentència que emeten es mou dintre d’una ampla franja entre gran lenitat fins a severitat extrema.

Determinada saga de jutges quan han de dictar sentència sobre delictes comesos contra un Bé que en el seu inconscient tenen com a Sagrat tendeixen a moure’s per la franja de màxima duresa amb  el perill evident de trepitjar la línia de l’equitat.

Sempre ha estat més fàcil detectar heretges que bruixes, i en canvi sempre ha estat més fàcil condemnar bruixes que heretges.

Quan el pensament d’Erasme de Rotterdam, (el pare de les beques Erasmus), va ser declarat heretge els seus seguidors a Espanya van ser perseguits però sembla ser que no en van cremar més d’un parell. Quan de tant en tant hi  havia una passa de Bruixeria les fogueres eren molt abundants.

Avui en dia la Unidad de España  té un caràcter sagrat. La llei que la vol defensar té categoria de dogma. Aquells que la volem transgredir som heretges… o potser estem embruixats. Algú va dir que estàvem abduïts, que ve a ser el mateix en llenguatge actual.

I ara ve la gran pegunta. Si estem embruixats, qui són les bruixes? Si estem abduïts, on són els extraterrestres abductors?

Guàrdies civils, fiscals i jutges, van bojos remenant escombraries. I no troben res. En temps de la inquisició els jutges tenien la facilitat de poder torturar no només els acusats sinó també els testimonis. Aviat acabaven la feina. Ara només els queda el recurs de fer por. A tort i a dret. Però...

El geni que s’ha escapat de l’ampolla, no és ni bruixa ni E.T. No es pot tancar a la presó, ni es pot cremar.

I a més no té por ni té pressa.


19 de febrer de 2018.

dimecres, 7 de febrer del 2018

L’ 1.O vam vèncer la por. El 21.D la pressa.

Sense por i sense pressa tenim la partida guanyada. Com es deia abans podem seure davant de casa esperant veure passar el cadàver del teu enemic. I ei, metafòricament¡¡¡ Que no vinguin ara fiscals i jutges, amb conyes marineres.

Mentre esperem i per no avorrir-nos podríem fer diverses festes. Per exemple:

Recordeu el  Jurament del “ Jeu de Paume”?  ( corrents cap a Google).

No tenia cap validesa jurídica. Políticament era incorrecte. El poder de tota la vida se’n fotia. Però... allí va començar tot i la Història ho recorda.

Mutatis mutandis, reunim a Brussel·les tres o quatre mil homes i dones que han estat elegits pel poble de Catalunya per a alguna  tasca política, tots ells fan un jurament, i la resta fem una bona campanya de publicitat. Segur que l’estat espanyol  hi contribuirà de molt bona mala gana. No hi ha millor propaganda que la prohibició, sobretot quan no es pot impedir que passi. (Diuen que l’editor de  Goethe, va fer mans i mànigues per aconseguir que  Werther que no comprava ningú, fos inclòs  a l’Índex de llibres prohibits. L’èxit va ser total).

Cal entendre que la principal batalla s’està produint a Europa. I Waterloo seria un bon lloc. Té nom de batalla guanyada pels bons. I això sempre ven.

Mentrestant per distreure la gent de casa, engrescar els cupaires i simpatitzants, posar en marxa amb molt de seny  allò dels carrers són nostres, i les carreteres  i les vies de tren també.

Assegudes només les brigades del tamboret .

L’espectacle que ens arriba de  Madrid, amb vídeos de sopars de família amb nenes educadetes,  de directors  generals de tràfic treballant amb entusiasme… Sincerament no crec que el poble espanyol s’ho mereixi. Si més no una bona part.

Ànims, que els catalans us podem ajudar a treure-us de sobre d’una vegada el tardo-franquisme i el neo-falangisme.

Ja que sembla impossible actualment l’aparició en el conjunt d’Espanya d’un partit conservador i democràtic alhora, la tasca de modernitzar, democratitzar, i regenerar la política del conjunt de l’Estat recau forçosament sobre els partits polítics d’esquerra.

Estaran a l’alçada?


No els demanem que  siguin independentistes. Només els exigim que siguin demòcrates. Sense por i sense pressa, però fem-ne via.

diumenge, 4 de febrer del 2018

La guerra segueix.

Tranquils, doncs. Deixem que els guàrdies civils facin hores extres. I que els jutges es vagin desacreditant dia rere dia. Deixem que el govern espanyol segueixi  fent i dient bestieses. Vull dir que l’estat espanyol continuï fent la seva guerra. Nosaltres com si res.

Fem costat moral als presoners de guerra i a les seves famílies. Ajudem-los tant com puguem. Potser n’hi haurà més.

La major singularitat d’aquesta guerra és que només hi ha un bàndol bel·ligerant i això li fa creure  a aquest  bàndol, com van repetint any rere any, que el  procés s’ha acabat.

Però resulta que el procés no és res tangible, ni empresonable, ni atonyinable. L’estat espanyol ha declarat la guerra a no sap què ni qui.

Els jutges de qui no es  pot dubtar del seu amor a la justícia, ni de la seva preparació jurídica, fan una interpretació de la realitat tan imaginativa que mostra que estan parlant i dictaminant sobre una ficció. 

El problema no són els jutges, ni tan sols la guàrdia civil que compleix les seves ordres de tan bon grat. Igual que el problema no són els grans a la cara si tens una infecció  a la sang i no ho saps. Pitjor encara, si no ho vols saber. I encara pitjor, vols no saber-ho.

Aquest és el gran misteri: l’estat espanyol s’esforça per no saber.  S’entesta en no saber si el seu poble prefereix república a monarquia. Fa grans esforços per tancar els ulls, no fos cas que veiés què vol, pacíficament, el poble català.

Anar pel món amb els ulls clucs, funciona si és de nit -i encara- però no és aconsellable  caminar a les palpentes amb un garrot a la mà. Com va pintar Goya.

Entossudir-se en donar garrotades a tort i dret té dos perills inevitables. En primer lloc que no pots parar de donar-ne i en segon que acabes trencant les cames dels teus.

Els grans partits politics espanyols ni saben, ni volen ni poden canviar la seva tàctica. Acabaran tots amb les cames trencades. Sentint a Guerra,  Gonzalez, Rivera, Soraya i els seus lacais, i un llarguíssim etc., de comentaristes, tertulians, reis, etc., tinc l’estranya sensació que veuen la seva guerra definitivament perduda i molt aviat tots donaran la culpa a l’altre.


Abans però faran molt mal.