La guerra segueix.

Tranquils, doncs. Deixem que els guàrdies civils facin hores extres. I que els jutges es vagin desacreditant dia rere dia. Deixem que el govern espanyol segueixi  fent i dient bestieses. Vull dir que l’estat espanyol continuï fent la seva guerra. Nosaltres com si res.

Fem costat moral als presoners de guerra i a les seves famílies. Ajudem-los tant com puguem. Potser n’hi haurà més.

La major singularitat d’aquesta guerra és que només hi ha un bàndol bel·ligerant i això li fa creure  a aquest  bàndol, com van repetint any rere any, que el  procés s’ha acabat.

Però resulta que el procés no és res tangible, ni empresonable, ni atonyinable. L’estat espanyol ha declarat la guerra a no sap què ni qui.

Els jutges de qui no es  pot dubtar del seu amor a la justícia, ni de la seva preparació jurídica, fan una interpretació de la realitat tan imaginativa que mostra que estan parlant i dictaminant sobre una ficció. 

El problema no són els jutges, ni tan sols la guàrdia civil que compleix les seves ordres de tan bon grat. Igual que el problema no són els grans a la cara si tens una infecció  a la sang i no ho saps. Pitjor encara, si no ho vols saber. I encara pitjor, vols no saber-ho.

Aquest és el gran misteri: l’estat espanyol s’esforça per no saber.  S’entesta en no saber si el seu poble prefereix república a monarquia. Fa grans esforços per tancar els ulls, no fos cas que veiés què vol, pacíficament, el poble català.

Anar pel món amb els ulls clucs, funciona si és de nit -i encara- però no és aconsellable  caminar a les palpentes amb un garrot a la mà. Com va pintar Goya.

Entossudir-se en donar garrotades a tort i dret té dos perills inevitables. En primer lloc que no pots parar de donar-ne i en segon que acabes trencant les cames dels teus.

Els grans partits politics espanyols ni saben, ni volen ni poden canviar la seva tàctica. Acabaran tots amb les cames trencades. Sentint a Guerra,  Gonzalez, Rivera, Soraya i els seus lacais, i un llarguíssim etc., de comentaristes, tertulians, reis, etc., tinc l’estranya sensació que veuen la seva guerra definitivament perduda i molt aviat tots donaran la culpa a l’altre.

Abans però faran molt mal.