dissabte, 12 de març del 2016

Matar el rei.

És una mica curiós que la paraula més usada en la majoria de discursos i manifestacions de polítics espanyols aparegui la paraula canvi. Cal fer un canvi. El poble espanyol demana un canvi.

I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.

El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.

Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.

No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.

Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.

A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.

Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.

Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.

divendres, 4 de març del 2016

Jo, si fos espanyol…

Estaria molt preocupat, sobre tot si fos de dretes. ¿Com pot ser que al conjunt d’Espanya i sobretot a Madrid no hi hagi un partit polític conservador que no hagi estat fundat per un franquista convençut com era Fraga? ¿Com poden acceptar que l’única alternativa que trobi la gent de dretes sigui un neofalangista que per acabar-ho d’adobar ve de Catalunya?

No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.

Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.

Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.

Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.

Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.

Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.

Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.

Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.