Veig que hi ha persones que es fan amb preocupació aquesta
pregunta. Cap on anirà Catalunya? Cap on
ha d’anar?
De totes les preguntes que sorgeixen avui, per mi és la més fàcil
de contestar: cap allà on la vulguin portar els meus fills.
Els nostres fills
estan considerablement més ben preparats
que nosaltres en tots sentits, tenen les coses més clares i sobretot tenen
menys por. I tenen tota la meva confiança, i crec que tenen tota la nostra
confiança.
Allò que ens pertoca ara a tots, a ells i a nosaltres, és
obrir la porta del pati de la presó en què ens vam quedar quan, ara fa trenta
anys vam poder sortir a l’aire lliure i que encegats després de tants anys de
foscor ens vam pensar que ja érem al camp obert. Hem d’obrir la porta perquè
els nostres fills puguin conduir Catalunya cap on vulguin.
A tot estirar podem donar-los consells, podem dir com ens
agradaria que fos, quines condicions seria bo que complís. Per la meva part -és
tan difícil callar- deixant de banda els tòpics de ser més equitativa, més
competent (que no competitiva), més oberta i acollidora etc. etc. m’agradaria
que es declarés “nació oberta” en el mateix sentit que París es va declarar
ciutat oberta, quan les tropes alemanyes s’acostaven per envair-la. No oposar resistència
armada. Estic convençut que és la millor manera de guanyar.
Que es declarés “nació franca” d’Europa. Intentaré
explicar-me. Per sortir de l’asfixiant atmosfera que els senyors feudals
imposaven a pobles i ciutats, algunes d’aquestes es van declarar Vila Franca,
van demanar protecció al Rei per alliberar-se, del seu propi senyor feudal. Van
ser aquestes ciutats les que van iniciar el procés exitós cap a l’edat moderna.
Van acceptar les condicions que els Reis posaven, que sempre representaven un
pas ferm cap a més llibertat.
Ara les monarquies estan obsoletes.
Les que queden són relíquies que només es mantenen perquè són
útils per perpetuar algunes formes de submissió de persones i pobles.
Nació franca d’Europa. Acceptem les condicions que posa
Europa. De fet ja les complim totes.
Diuen que una Catalunya independent quedarà fora d’Europa. Això
vol dir que no tindrem una cadira a les reunions de ministres. És a dir: igual
que ara. Que no podrem participar amb veu pròpia al parlament europeu: igual
que ara. Però podrem fer una cosa que ara no podem: sol·licitar l’admissió.
I sabeu quin serà
l’estat a qui més beneficiarà la nostra entrada, i que no tindrà més
remei que donar-li suport? Ho heu
endevinat: l’estat espanyol. No es podrà permetre haver de travessar dues
fronteres, per dur les taronges i les verdures cap a França.
Només pensar el mal de panxa que passarà el ministre de torn
quan hagi de votar sí, m’alegra la nit.
21 d’octubre de 2013.