dissabte, 29 de setembre del 2018

Exhumacions i inhumacions.


Tot esperant la gloriosa exhumació i per anar obrint boca fa pocs dies van exhumar simbòlicament el quasi extint Aznar. Geni i figura amb un peu a la sepultura (política).

Ràpidament els socialistes van pensar: massa protagonisme i van córrer a exhumar els seu gran popa. I ja tenim als mitjans d’incomunicació un Aznar/Felipe o Felipe /Aznar d’allò més cordial. Estan d’acord en tot. Estan parlant de Catalunya. Exhuma que fa fort.

Mentrestant  les inhumacions no paren. Aquell paio tan divertit,  (batejat cul-d’olla) que no mentia quan deia que ell no sabia res, ni li sonava qui podia ser M. Rajoy.  Aquella noieta, amb unes galtones, (com dimoni es diu mofletes  en català) molt bufones, que posava en liquidació delegacions, i ens donava als catalans permís per fer pícnics.

Aquest constant inhumar/exhumar és una característica dominant de les cultures que sacralitzen la mort, que dogmatitzen les lleis  i converteixen els jutges en inquisidors, que de  cremar condemnats en deien auto sacramental. I que encara avui dia la seva festa més carismàtica consisteix en torturar i assassinar un gran animal de magnífica estampa.

Tot condueix a la necessitat existencial d’alguna veritat suprema a la que aferrar-se per poder seguir respirant. De la tríada clàssica, “Dios, Patria y Rey”, la primera i l’última es van deteriorar irreversiblement fa un segle.

Solament va quedar “Patria”. Renoi si va quedar. “Una, Grande y Libre”.

Negant als catalans tot dret a opinar sobre el tema, anaven tan lluny que deien:

“Más aun terminantemente: aunque todos los españoles estuvieran conformes en convertir  a Cataluña en un pais extranjero, sería el hacerlo merecedor a la cólera celeste. España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundárias; pero acerca de la esencia misma  de España no tienen nada que decidir…”

Això ho escrivia un Rivera els anys trenta. I això és el que pretén  la Constitució de 40 anys desprès. I això, exactament això imposen, jutges, fiscals, guàrdia civil i policies, senats i congressos, polítics i comunicadors, bisbes i generals …

Per què perdre el temps preguntant als espanyols què volen, si no tenen “nada que decidir”?

Que ningú em digui  que ja van contestar el 1978. No van contestar res, perquè ningú no els va preguntar res. Se’ns va dir o voteu això o continuarà tot igual.

Un referèndum, per legal que aparentés, en què els estats d’ànim dominants entre els votants eren de por i d’urgència tenia una legitimitat amb data de caducitat més curta que un iogurt. Ja fa anys que va caducar.

De la forta pudor que impregna avui dia tot plegat calia buscar-ne un responsable i era fàcil trobar-lo. 

Qui s’havia atrevit a tocar “la esencia misma de España”? Qui volia “romper España”?

Doncs au, som-hi. “A por ellos”.

divendres, 14 de setembre del 2018

Ús de la força.


És de manual des de ja fa segles que per resoldre conflictes entre grups humans cal usar la força. Però també fa molts anys que sabem que la pitjor decisió del poderós és usar una força insuficient. Causa grans desastres, dolor i morts i acaba perdent.

Històricament se sap que això passa perquè des del punt de vista del poder no s’ha sabut o no s’ha volgut valorar la resistència del contrari.

Napoleó, se sabia invencible, immensament més poderós que la miserable Rússia tsarista, però no va saber valorar el poder del que després en van dir general hivern. El desastre va ser monumental.

Hitler, no va entendre mai, que a l’altra riba del canal hi havia un  personatge tan tossut com ell, però situat a la banda bona. Per cert que,  era Churchill qui deia que l’error no era usar la força sinó  una força insuficient, com va patir ell mateix a l‘Índia.

Sunzi al seu Art de la guerra, escrivia fa 2400 anys:

“Per esbrinar la situació vertadera cal avaluar les forces respectives, d’acord amb cinc factors, el primer és la força moral, que vol dir l’harmonia entre el poble i els seus governants.”

 Aquell, per poderós que sigui, que  no vol conèixer l’adversari, les seves raons o les seves conviccions, que el menysprea perquè l’ignora, que ni vol ni sap escoltar, farà ús d’una força insuficient creient que en tindrà de sobres.

La història li diu a l’estat espanyol que sempre ha vençut totes les rebel.lies del poble català, fos quina en  fos la causa. Doncs ara serà igual, pensen.

Aquest és l’error majúscul que comet la ideologia dominant a Espanya. Perquè l’única força suficient  que ha usat sempre per resoldre el conflicte, ha estat l’exèrcit i  aquest instrument  avui no el pot fer servir.

Han posat en marxa l’eina mal anomenada justícia -fiscal, jutge, policia- sense dubtar de la seva eficàcia.

Ara constaten esverats, per una banda, que no solament no  han eliminat la rebel·lia, sinó que va en augment i que per altra banda han perdut el control de l’eina que seguirà fent tan de mal com pugui, creient que compleix les ordres superiors que ha rebut del seu déu.

Deia fa poc el ministre d’exteriors senyor Borrell que dedicava la major part dels seus esforços a Europa en revertir (sic) les accions polítiques de la Generalitat. És a dir que l’estat espanyol s’està defensant como gato panza arriba, que dirien ells.

Per si no tenien prous maldecaps; màsters, valle de los caidos, monarquia amb reis de copes... deia que si tenien mals de ventre, va i el passat dia onze  omplen l’avenida del  Generalisimo, desde el paseo del General Mola hasta mas allà de la plaza  Calvo Sotelo, (quins noms tan gloriosos) amb menys d’una dotzena de centenars de milers -un milió només són deu centenars de milers-  de ciutadans.

Allò que us deia, ni por ni pressa. Deixem que vagin cometent errors.

I treballant perquè arribi el dia que tots els poderosos del món entenguin que l’error és utilitzar la força .

divendres, 7 de setembre del 2018

És a dir.


Diu el senyor Torra: no acceptaré una sentència condemnatòria.

Pedro Sánchez acaba de sentenciar: En democràcia se acatan las senten- cias, aunque no se compartan.

Nosaltres ho corroborem: En democràcia, sí.
                            ................................................
Han estat molt lloades, a la sexta, les paraules de Joan Tardà comentant que si algun independentista pensa que amb el 50% de catalans favorables a la independència pot imposar-la a l’altre 50% comet un greu error.

Ergo, diem nosaltres: si un unionista creu que amb 50 % de catalans favorables a la unió amb Espanya pot imposar-la a l’altre 50% comet un gravíssim error.

I doncs. Mira que n’és de fàcil la solució. Demanem a la sexta que faci campanya a favor d’una consulta als catalans sobre % (diem consulta per evitar la paraula lletja que els jutges condemnen amb sentències que s’han d’acatar a l’estat espanyol).

Jo m’atreviria a jurar que qui vol fer un referèndum (perdó) és demòcrata i qui impedeix que es faci, no tant.

Tornant al cap del govern espanyol, ell ha sentenciat:

El problema en Cataluña, no es de independencia, es de convivencia. 

Clar que té raó. Si ho sabrà ell que va donar el vist-i-plau quan encara no era president i persisteix ara que ja ho és  en fomentar la situació.

Finalment, amb una generositat que li agraïm, ens diu que ens deixarà votar un altre Estatut d’autonomia.

Com que ara ens fa una mica de mandra, redactar, discutir, aprovar al parlament català, portar-lo al congrés madrileny, rediscutir-lo i ribotar-lo de nou, per guanyar temps i estalviar calerons li proposem una solució més eficient: redactin-lo vostès mateixos, facin unes quantes còpies en paper reciclat i ens les envien. Ens ho llegirem amb molt carinyo, farem un referèndum (ara ja ho puc dir sense por) i direm o direm no.

Si diem sí, en Sánchez no només s’haurà de barallar amb en Casado i amb en Rivera sinó també amb la Susana. I si diem no, en Sánchez no s’haurà de barallar amb ningú (potser amb la seva dona si no el  vol acompanyar a viure a Honolulú).

És a dir. Res, però…

6 de setembre de 2018.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Pacíficament, Democràticament i Raonablement.


Ho volem així i només així. És a dir, al contrari  de com han aconseguit la independència la immensa majoria dels estats avui reconeguts al món.

Ja cal que tinguem totes i cadascuna de les virtuts teologals i no teologals i algunes no virtuts com l’astúcia, la perspicàcia, l’instint d’anticipació…

Atès que la norma del tot s’ha de fer pacíficament i democràticament ja està plenament assumida per tothom, m’agradaria insistir en la conveniència d’actuar també raonablement.  Sé, que aquesta paraula raonable  té mala premsa en situacions difícils. Sona a covardia. Per a mi, no obstant és la màxima expressió de valentia d’aquell que, assumint tot el perill que li ve de l’adversari, accepta les conseqüències negatives possibles i al mateix temps vol ser coherent amb la idea que té de si mateix.

Raonem doncs tan lliurement com permet un bloc.

Seria bo fer arribar al conjunt de la societat espanyola la idea que quan més aviat els seus dirigents s’asseguin a una taula rodona amb els líders  catalans per negociar-ho tot, absolutament tot, sense cap condició prèvia, obtindran pactes més favorables per a l’Estat Espanyol.

El temps va en contra dels interessos de l’Estat. Cada dia que passa es va reduint el seu camp d’acció. Està arribant a un punt en què no tindran més opció que intentar una aniquilació absoluta de tot signe de catalanitat. Llavors, Catalunya patirà però Espanya haurà perdut definitivament la partida.

Senyor Iceta, senyor Domenech, vostès dos no poden al·legar ignorància. Cadascun de vostès té interlocutors poderosos a Madrid que no es poden negar a escoltar-los. Feu-los-hi arribar aquest missatge, d’amagat o a crits.
……………………………………………………………………………………………

A mig escriure sento la generosa oferta del president en funcions del govern espanyol. Escolto el concurs de brams del parell d’aspirants a substituir-lo. També escolto el silenci de la resta…

Mentrestant aniré a visitar en Toni Albà i li entregaré el lliri que duc a la mà  perquè el passi pel seu trinxalliris.

I em quedaré plorant.

Un cop seques les llàgrimes em faré massatges a les cames i al cor, respiraré a fons i esvairé qualsevol dubte.

Sang, suor, esforç i llàgrimes, com prometia Churchill. Igual, però sense sang. Sense por i sense pressa.

3 de setembre de 2018.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Bonnie i Clyde.


Parella de famosos delinqüents duts al  cinema perquè eren joves i guapos i es van permetre fer els que els donava la gana per places i carrers.

Últimament una altra parella de joves i guapos, però no de cinema, han decidit que els carrers eren seus i podien posar i treure -sobretot treure- rètols o llaços al seu gust.

Ser jove i guapo són unes magnífiques característiques per fer cinema i també per fer política. És a dir, per aparèixer a les pantalles en primers plans.

Però no dona per gaire més. I té el greu inconvenient que per mantenir la tan desitjada popularitat no queda més remei que anar constantment in crescendo el discurs i les accions. Al cine això té un fàcil i tràgic final.

Però a la política, no. Vull dir que el final no és tan fàcil, però que és igual  d’inexorable i molt més tràgic.

Voler conquerir el poder polític -ni que sigui parcialment- utilitzant paraules agressives primer  i actes  violents després  és el camí que van començar a caminar a Itàlia el 1922, que va continuar a Alemanya dotze anys després i a Espanya el 1939, i que finalment va acabar tràgicament el 1945. Va acabar a tot arreu, excepte a Espanya.

L’estat espanyol continua malalt d’autoritarisme. El pensament dominant està contaminat de dogmatisme. Continua desconfiant del seu poble. No vol preguntar, no vol saber. La cèlebre transició, i la tan exaltada  constitució en són una demostració .

L’article 2 escrit literalment per militars franquistes (segons  Peces Barba president de la comissió redactora i confirmat per Roca Junyent amb el soroll de sables)  va ser acceptat per evitar mals majors. I així ha quedat. La unitat d’Espanya va quedar sacralitzada.

Ara han decidit confiar-ne la defensa plena a l’anomenat poder judicial. I aquí rau  la causa profunda de l’actual conflicte. Jutges, fiscals i guàrdia civil defensen  la lletra de la llei, al peu de la lletra, i no tenen cap interès en esbrinar l’esperit de les lleis.

Empresonen dotzenes de persones, inhabiliten uns centenars. Processen alguns milers. Amenacen de duplicar o triplicar o multiplicar per deu aquestes xifres.

Deixant de banda, si podem, el dolor injustament produït. Deixant de banda, si podem, la mala sang que ens puja a la boca, cal que preguntem, amb la màxima  serenor, i tan fort com sigui possible:

Quan acabin la feina jutges, fiscals i guàrdia civil, quan el dogma de la unitat quedi escrit en lletres d’or, en aquell moment hi haurà una sola persona aquí o allà amb dos dits de front que cregui que la realitat d’aquesta unitat, ha millorat?