dimarts, 4 de setembre del 2018

Pacíficament, Democràticament i Raonablement.


Ho volem així i només així. És a dir, al contrari  de com han aconseguit la independència la immensa majoria dels estats avui reconeguts al món.

Ja cal que tinguem totes i cadascuna de les virtuts teologals i no teologals i algunes no virtuts com l’astúcia, la perspicàcia, l’instint d’anticipació…

Atès que la norma del tot s’ha de fer pacíficament i democràticament ja està plenament assumida per tothom, m’agradaria insistir en la conveniència d’actuar també raonablement.  Sé, que aquesta paraula raonable  té mala premsa en situacions difícils. Sona a covardia. Per a mi, no obstant és la màxima expressió de valentia d’aquell que, assumint tot el perill que li ve de l’adversari, accepta les conseqüències negatives possibles i al mateix temps vol ser coherent amb la idea que té de si mateix.

Raonem doncs tan lliurement com permet un bloc.

Seria bo fer arribar al conjunt de la societat espanyola la idea que quan més aviat els seus dirigents s’asseguin a una taula rodona amb els líders  catalans per negociar-ho tot, absolutament tot, sense cap condició prèvia, obtindran pactes més favorables per a l’Estat Espanyol.

El temps va en contra dels interessos de l’Estat. Cada dia que passa es va reduint el seu camp d’acció. Està arribant a un punt en què no tindran més opció que intentar una aniquilació absoluta de tot signe de catalanitat. Llavors, Catalunya patirà però Espanya haurà perdut definitivament la partida.

Senyor Iceta, senyor Domenech, vostès dos no poden al·legar ignorància. Cadascun de vostès té interlocutors poderosos a Madrid que no es poden negar a escoltar-los. Feu-los-hi arribar aquest missatge, d’amagat o a crits.
……………………………………………………………………………………………

A mig escriure sento la generosa oferta del president en funcions del govern espanyol. Escolto el concurs de brams del parell d’aspirants a substituir-lo. També escolto el silenci de la resta…

Mentrestant aniré a visitar en Toni Albà i li entregaré el lliri que duc a la mà  perquè el passi pel seu trinxalliris.

I em quedaré plorant.

Un cop seques les llàgrimes em faré massatges a les cames i al cor, respiraré a fons i esvairé qualsevol dubte.

Sang, suor, esforç i llàgrimes, com prometia Churchill. Igual, però sense sang. Sense por i sense pressa.

3 de setembre de 2018.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada