divendres, 31 de març del 2017

Tot menjant una poma.

Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.

I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.

Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.

El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.

Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.

Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.

dissabte, 25 de març del 2017

Cites a la babalà.

El juny de 1931 en plena eufòria republicana, el comunista català Joaquim Maurin va pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. (Ves per on al mateix lloc que Mas hi fou fa quatre dies). Va anar enumerant tot allò que calia destruir. La monarquia grans aplaudiments. L’Església grans aplaudiments. El capitalisme enormes aplaudiments. L’exèrcit, els terratinents entusiastes aplaudiments i de cop i volta silenci absolut… Maurin s’acabava de proclamar separatista català i volia destruir la unitat d’Espanya.

Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.

Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.

30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.

Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.

Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.

El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.

Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.

I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.

El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.

Conclusions provisionals:

A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.

Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.

Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.

Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.

La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?

divendres, 17 de març del 2017

Escrivia Caron de Beaumarchais.

¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.

Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.

Que bèsties aquells francesos¡

Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.

De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.

Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.

Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.

Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.

Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.

Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.

La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.

Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.

I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.

dimecres, 15 de març del 2017

Tectònica i demografia.

Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.

Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.

La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.

La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.

Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.

La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.

La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.

Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.

El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.

Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.

Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.

diumenge, 12 de març del 2017

La gran sort de construir entre tots.

La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.

La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.

La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.

Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.

Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.

Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.

La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.

Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.

Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.

Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.

dissabte, 4 de març del 2017

Semi-constitucio i semi-democràcia bipolar

Tot va començar abans de l’únic fet realment significatiu. La tant esperada mort. El cul blanc o no el cert és que tenia una munió de llepaculs per tots els racons d’Espanya. A Barcelona també. Un dia parlant Franco amb un d’aquests llepes catalans: Porcioles, Samaranch? insistia en voler saber què deien el catalans de la seva obra. Què trobaven bé? Què, malament?

L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.

-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.

Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.

Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.

Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.

El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.

Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.

Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.

La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.

Però la Història continua.

El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.

Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.

El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.

Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.