Escrivia Caron de Beaumarchais.

¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.

Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.

Que bèsties aquells francesos¡

Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.

De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.

Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.

Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.

Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.

Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.

Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.

La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.

Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.

I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.