Vull parlar de la crisi, sabent que és inútil fer-ho, amb la
lloable intenció d’augmentar la confusió
sobre el tema.
Primer: és incomprensible. I ho és perquè és inexplicable. Quan
sobre qualsevol tema, apareixen dues o tres explicacions, segur que alguna
d’elles és plausible, o si més no una combinació d’elles. Si n’apareixen quinze
o vint, penses, la majoria són falses, encara que potser un parell poden
ser vàlides. Però si et trobes amb tres-centes
versions, no tens més remei que pensar que totes són falses. Per això afirmo que
és inexplicable. I per tant, per tots
nosaltres, figurants de la pel·lícula és incomprensible.
De tant en tant sortirà la imatge d’una pel·lícula que no té
director, tot i tenir actors protagonistes, força secundaris, i la gran majoria
figurants, que som nosaltres. En realitat ho és tothom que s’hi consideri. Com
que a més no té guió escrit (i si el té no el sabem llegir) no és estrany que
ningú entengui l’argument.
Hi ha raons de pes perquè així sigui. Si el tema us interessa
suficientment, escolteu en primer lloc, munió d’opinions de tertulians, de comentaristes, llegiu multitud
de periodistes més o menys (més aviat això) coneixedors del problema, alguns
llegidors de l’Economist, altres del Frankfurter (ho diuen així) i tot seguit
t’adones que, a part de barallar-se entre ells no van enlloc.
Després puges un graó,
i llegeixes revistes especialitzades amb firmes de solvència, i si bé alguna
cosa se t’escapa, entens que no t’estan explicant la mateixa pel·lícula. Ni
l’argument, ni el guió s’assemblen.
Llavors comets l’error de llegir llibres d’economia. De
Galbraith cap aquí, posem per cas.
Nobels i tot. Si és americà o de la seva escola, no diu ben bé
el mateix que si és europeu, i molt diferent si és indi (que allà també tenen
Nobels).
Conclusió, no hi una teoria
suficientment acceptada per la comunitat científica, per trobar una explicació
plausible. I de moment deixem-ho així.
En segon lloc dèiem que és insuportable. Per dues raons principals.
En primer lloc, es insuportable perquè tots creiem que és insuportable. I en
segon lloc, i aquí hi ha més acord, perquè les conseqüències negatives de la crisi es pateixen de forma inversament
proporcional a la responsabilitat
d’haver-la causat.
És possible que algun dels màxims responsables vagi a la
presó. Potser. Però el grup social al que pertany no en pagarà cap preu.
És possible que tots nosaltres en siguem poc o molt
culpables, per haver viscut, diuen, per sobre de les nostres possibilitats,
endeutant-nos per poder-ho fer, exigint dels nostres politics més del que era
raonable. No els vam obligar a gastar més del que tenien, senzillament si no ho
feien no els votàvem. I si aquest banc o caixa no ens donava hipoteques a
trenta anys, i al 100% del valor del pis ( o més) anàvem a la caixa del costat
i el banc que actuava seriosament, que diem ara, corria el risc de quedar-se
sense clients. Però així i tot la nostra responsabilitat individual de la crisi
és molt petita, però érem tants…
I ens resulta insuportable, tot i que molts de nosaltres,
figurants, n’hem patit directament més aviat poc les conseqüències directes, però tenim por. Sense saber ben bé de què. Per això
ens resulta insuportable i incomprensible.
I a sobre era, i és, inevitable.
Les raons per intentar explicar això s’assemblen força a
moltes de les insinuades fins aquí.
L’estudi de qualsevol conflicte entre persones o grups de
persones, es pot mirar des de diferents
nivells de profunditat i des de diferents angles. Cada un dóna una visió parcial.
Aquestes poden ser molt, poc, o gens
complementàries.
Allò que tothom veu d’aquesta crisi, és l’existència d’una sèrie
d’homes que han delinquit, que han estafat conscientment, corruptes i
corruptors. Un segon grup, que sense transgredir la llei, han abusat, -sous
fabulosos, operacions legals però fraudulentes etc.- de la seva posició.
Sembla que tots tenim clar que els primers han d’anar a la
presó, i els segons han de pagar pels
abusos comesos (que això passi o no és una altra qüestió, però clar ho tenim).
Tot aquest conjunt de responsables que cal eliminar en primer
lloc, representen el pus, la putrefacció que cobreixen la nafra. Però no és la nafra
ni molt menys la causa de la ferida. És la infecció que se’n deriva.
Evidentment, el primer que cal fer és netejar la nafra.
Eliminar tot el pus, por poder seguir endavant. Això és ( hauria de ser) feina de la justícia, i quina por que ens fa això.
Neta de pus la ferida la podrem estudiar millor. Aquí
apareixen els estudiosos. Els que saben economia. Els que expliquen molt bé què
ha passat, perquè ha passat i què cal fer per solucionar-ho. D’aquests
protagonistes –si són Nobels, o actors
secundaris, si són professors de qualsevol universitat- caldria esperar
(l’esperança, diuen, és l’últim que s’hauria de perdre) alguna mica de llum.
Per poca que fos, perquè de saber economia, en saben, però…
Tony Judt (busqueu a la pantalla sàvia) mort fa poc, escrigué… “darrere de cada cínic (o simplement
incompetent) executiu bancari o inversor hi ha un economista que li assegura (i
a nosaltres) des d’una posició d’autoritat intel·lectual indiscutida que els
seus actes són útils socialment…”
Ens temem massa que això és una gran veritat. Així i tot la
millora de la ferida suposadament neta de pus l’han de propiciar els
economistes, per la senzilla raó que en saben més.
Primer, doncs, els jutges, desprès els economistes. A
treballar.
Suposant que uns i altres fessin la feina ben feta,
potser millorarien l’aspecte de la
ferida, però no en curarien les causes. La
malaltia infecciosa que provoca la llaga purulenta, no és cosa de jutges
ni d’economistes. Ni de politics (que jo crec que són actors secundaris de la pel·lícula
que volen xupar camara sense cap raó).
Aquest nivell de la
qüestió l’ha de tractar un ample, amplíssim ventall, de persones que inclou filòsofs,
sociòlegs, historiadors, etc. tots aquells estudiosos de l’home, de la societat,
dels comportaments d’abans i d’ara.
La complexitat de la crisi fa que als ulls de nosaltres els
figurants, sigui incomprensible, insuportable i inexplicable.
12 de juliol de 2012.