dilluns, 30 de juliol del 2012

Amics socialistes, una altra vegada.

Teniu una ocasió d’or per fer un pas endavant, no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’estat. Cal que entengueu i feu entendre a tots els vostres companys de més enllà de l’Ebre que el principal factor per fer avançar qualsevol poble és el propi esforç. Això val tant per l’individu, com pels municipis o les comunitats i evidentment també pels estats. Que tot progrés que no sigui en un 90% (per dir alguna cosa) degut al propi esforç, sempre serà fràgil. 

Cal que entengueu -molts de vosaltres ja ho feu- però sobretot que ho feu entendre als companys andalusos, que ni el català, ni la catalanitat, ni el catalanisme són subproductes de la burgesia catalana, sinó tot el contrari que la burgesia catalana és un producte -no sempre de primera qualitat- precisament de  les ganes de fer i ser de la catalanitat.

Expliqueu que el socialisme és necessari, fins i tot imprescindible, per fer avançar cap a una autorealització més autèntica a cadascun dels pobles d’Espanya. Que això és el que voleu per a Catalunya, i també per als altres pobles. Expliqueu als valencians  -ja ho saben, però ho obliden amb massa freqüència- que essencialment són mediterranis i no mesetaris. Que el seu port i un bon eix mediterrani són eines de primera magnitud per a les seves taronges, els seus mobles, les seves joguines i un llarg etc. que saben millor que ningú.

¿Han descobert els andalusos -pregunto perquè no ho sé- l’enorme potencialitat de futur que els proporciona la   geografia, que els situa en el lloc òptim per ser la plataforma d’enllaç entre Europa i Africà? Si un continent té un futur obert, immens -poseu els adjectius que vulgueu- és Africà.

Amics socialistes  l’estat del benestar és necessari però cal fonamentar-lo bé. Cada poble l’ha de fonamentar bé, cada ciutat i cada comunitat.

M’atreveixo a aconsellar-vos (i no sóc ningú per fer-ho) que abandoneu el nacional-madrilenyisme. A nacionalisme espanyol sempre us guanyaran els altres. A centralisme sempre tindrà avantatge el nacional-catolicisme arrelat durant segles i promocionat brutalment tot el segle vint.

Atreviu-vos a ser republicans (durant la trista transició els vostres seguidors cridaven, us en recordeu? Espanya, manyana, serà republicana) o bé als menys federalistes que us hi proclameu sempre en veu baixa.

Socialistes, aprofiteu l’ocasió, que la crisi no l’heu provocada vosaltres. Que molta més culpa té aquella veu que cridava al parlament  España va bien” i tant si anava ve. Directa al precipici.

Al cap i a la fi la frase més democràtica que s’ha dit al parlament espanyol la va dir un president socialista. “Apoyaré el Estatuto, que apruebe el parlamento de Catalunya” més democràtica la frase no podia ser. Parlo de la frase.
                                   30 de juliol de 2012.

divendres, 27 de juliol del 2012

Magnífic moment inoportú.


Estan enfadats, irritats, això és molt bon senyal.

Diuen que el moment no és oportú. Naturalment que no és oportú, ni pot ser-ho per la senzilla raó que no pot ser mai oportú. Per poca història que un hagi llegit sap més que de sobres que mai, cap país , cap nació, cap territori ha aconseguit un grau més de llibertat per la bona voluntat del país, nació o territori del qual depenia. Mai ha existit un moment oportú per fer un pas endavant.

Deia que és bon senyal que estiguin irritats. Vol dir que han captat el missatge. Vol dir que no podran fer veure que no ho han entès. La seva reacció és la correcta, perquè ara ja no poden enviar els tancs. Ho tenen prohibit, per primera vegada en la nostra història. Per això cridaran, insultaran fins i tot amenaçaran. Tranquil, Artur, tranquil, no vindrà la Guardia civil.

Avui, el sr. Agustí Colomines ens recordava, com fan sovint comentaristes de diversos colors, que les pretensions de Catalunya no són gaire ben vistes a Europa, si més no entre els polítics europeus.

Doncs això és perfectament lògic. Si Catalunya aconsegueix  -si té paciència, constància i fermesa, segur que sí- el ple reconeixement nacional, serà la primera vegada a la història que succeirà sense violència, sense guerra ni terrorisme, ni a conseqüència de derrotes  o descomposicions d’imperis, i contra la voluntat del país dominant.

Quan alguna cosa passa per primera vegada, queda demostrat que no era impossible. I si no era impossible per a un, tampoc és impossible per a un altre. I això que és tan evident posa nerviosos a tots els polítics que se senten amos i senyors dels seus països, i que no poden acceptar un mal exemple tan gran.

Hem d’acceptar que no serem ben vistos, ni per aquells que poden tenir situacions similars, ni per aquells que per ser més petits creuen que no és el seu problema, però que no rebran amb els braços oberts un competidor més al club. Competidor que amb raó o sense, creuen que els pot superar.

                                       26 de juliol de 2012.

A Brussel•les fem poca gràcia.


Ahir dèiem que als estats europeus no els entusiasmen els projectes de més o menys sobirania catalana. I té la seva lògica. Tampoc a allò que hem convingut en anomenar Brussel·les els agrada gaire. I també té la seva lògica.

Quan va començar a néixer el projecte d’unió europea van aparèixer dos camins diferents per tirar endavant, el primer un pacte entre estats per evitar noves guerres creant un mercat comú, amb la creença  general que compartir interessos econòmics entre les forces dominants dels diversos països, que tothom creia, i segueix creient, que són els causants principals de tota guerra, impediria nous enfrontaments perillosos, i de passada  -i això no ho deien- millorarien les possibilitats  d’incrementar beneficis.

El segon camí, el van batejar com “ l’Europa dels pobles”. Pressuposava que allò que unia els europeus era un projecte cultural comú, i que la cultura estava encarnada en els diversos pobles que formaven el conjunt. Diferents entre si, però amb substrat comú, prou fort i arrelat en tots i cadascun d’ells per fer possible un camí plegats.

Naturalment va guanyar la primera idea, i dels pobles d’Europa mai més se n’ha sabut res. I va sorgir “Brussel·les “ que no vol sentir parlar de res que li recordi ni el concepte. I ara ve Catalunya a emprenyar. 

Val a dir que l’invent ha funcionat força bé. Ha evitat  guerres entre França i Alemanya (és a dir: Europa) i ha propiciat grans negocis. És a dir el món de l’economia, satisfet. Però -i quin però- no ha interessat els ciutadans d’Europa, deixant que a “Brussel·les”em demanin que voti amb cara de tonto.

Van escriure un llarguíssim i avorrit fascicle, i el van posar a votació dels ciutadans. Sempre em llegeixo allò que em demanen que voti, i vaig votar que “no”. I amb mi moltíssims altres ciutadans europeus. Altra vegada cara de tonto.

I ara  ve el millor. L’èxit que amb més alegria exhibien es deia EURO.

La història que ve a continuació tots la coneixem i la patim.
          27 de juliol de 2012

dimarts, 17 de juliol del 2012

Amenaça, crisi, por.


En els moments de crisi, ens sentim amenaçats i tenim por. Són els pitjors per prendre decisions. I són els moments en què és més urgent prendre’n. Heus ací la qüestió com deia  Hamlet. Cal no prendre decisions d’efectes de llarga durada, que es notin quan la situació sigui una altra, per un costat, i per altre costat s’han de modificar mentalitats, sistemes, infraestructures que han ajudat a arribar la crisi, que no és solament  econòmica, ni prioritàriament política, ni només ètica o filosòfica. És tot això i molt més.

Interpretant lliurement el poeta, direm que tot està a mig fer i un pas endavant sempre  és possible. I cal encertar el pas que farem.

Cada dia sembla més clar que, econòmicament parlant, no només està obsolet sinó que és nefast, sobretot a Europa, sinó que a més és terriblement injust en la distribució de poder entre el pobles europeus.

Existeix un principi, volgudament oblidat per tots els adoradors de la sobirania estatal, anomenat de la subsidiarietat que ve a dir que les competències per resoldre problemes de comunitat les ha de tenir la institució més propera a la persona, i que només les ha d’assumir una institució superior si l’anterior no pot o no sap trobar la solució. Per exemple, si el clavegueram el resol bé el municipi, que no interfereixi la comarca. Si la producció industrial la fomenta millor la comunitat autònoma, que l’estat deixi fer, etc., (i no sé si els exemples són els més adequats, però la idea, sí).

Cal substituir el principi que ens fa creure que l’autoritat i el poder van de dalt a baix, nascut en temps de sobirans i súbdits, de bons pastors i ramats d’ovelles.

Cal anar donant, al mateix temps, començant per baix, competències, mitjans per exercir-les, i responsabilitat pels resultats.

De dalt a baix l’actuació és inversa, i complementària de l’anterior. L’ONU, o bé allò que s’hi assembli més, cal que defineixi (més o menys ja ho fa) quins són els drets fonamentals de les persones, del nens, de les dones, dels pobles, de les ètnies, de les llengües, de les religions, i quins abusos no es poden cometre contra ells. Ha de definir què no és democràcia.

La unió europea (parlo de nosaltres) seria bo que anés camí de convertir-se en una mena de confederació de repúbliques federals, amb competències àmplies sobre economia, finances, comerç, …
Quant a l’estat espanyol… buf, s’ha fet molt tard per parlar-ne.
                                  16 de juliol de 2012

divendres, 13 de juliol del 2012

Incomprensible, insuportable, inevitable.


Vull parlar de la crisi, sabent que és inútil fer-ho, amb la lloable intenció  d’augmentar la confusió sobre el tema.

Primer: és incomprensible. I ho és perquè és inexplicable. Quan sobre qualsevol tema, apareixen dues o tres explicacions, segur que alguna d’elles és plausible, o si més no una combinació d’elles. Si n’apareixen quinze o vint, penses, la majoria són falses, encara que potser un parell poden ser  vàlides. Però si et trobes amb tres-centes versions, no tens més remei que pensar que totes són falses. Per això afirmo que és inexplicable. I  per tant, per tots nosaltres, figurants de la pel·lícula és incomprensible.

De tant en tant sortirà la imatge d’una pel·lícula que no té director, tot i tenir actors protagonistes, força secundaris, i la gran majoria figurants, que som nosaltres. En realitat ho és tothom que s’hi consideri. Com que a més no té guió escrit (i si el té no el sabem llegir) no és estrany que ningú entengui l’argument.

Hi ha raons de pes perquè així sigui. Si el tema us interessa suficientment, escolteu en primer lloc, munió d’opinions de  tertulians, de comentaristes, llegiu multitud de periodistes més o menys (més aviat això) coneixedors del problema, alguns llegidors de l’Economist, altres del Frankfurter (ho diuen així) i tot seguit t’adones que, a part de barallar-se entre ells no van enlloc.

Després puges un  graó, i llegeixes revistes especialitzades amb firmes de solvència, i si bé alguna cosa se t’escapa, entens que no t’estan explicant la mateixa pel·lícula. Ni l’argument, ni el guió s’assemblen.
Llavors comets l’error de llegir llibres d’economia. De Galbraith cap aquí, posem per cas.

Nobels i tot. Si és americà o de la seva escola, no diu ben bé el mateix que si és europeu, i molt diferent si és indi (que allà també tenen Nobels).

Conclusió, no hi una teoria  suficientment acceptada per la comunitat científica, per trobar una explicació plausible. I de moment deixem-ho així.

En segon lloc dèiem que és insuportable. Per dues raons principals. En primer lloc, es insuportable perquè tots creiem que és insuportable. I en segon lloc, i aquí hi ha més acord, perquè les conseqüències negatives  de la crisi es pateixen de forma inversament proporcional  a la responsabilitat d’haver-la causat.

És possible que algun dels màxims responsables vagi a la presó. Potser. Però el grup social al que pertany no en pagarà cap preu.

És possible que tots nosaltres en siguem poc o molt culpables, per haver viscut, diuen, per sobre de les nostres possibilitats, endeutant-nos per poder-ho fer, exigint dels nostres politics més del que era raonable. No els vam obligar a gastar més del que tenien, senzillament si no ho feien no els votàvem. I si aquest banc o caixa no ens donava hipoteques a trenta anys, i al 100% del valor del pis ( o més) anàvem a la caixa del costat i el banc que actuava seriosament, que diem ara, corria el risc de quedar-se sense clients. Però així i tot la nostra responsabilitat individual de la crisi és molt petita, però érem tants…

I ens resulta insuportable, tot i que molts de nosaltres, figurants, n’hem patit directament més aviat poc les conseqüències directes, però  tenim por. Sense saber ben bé de què. Per això ens resulta insuportable i incomprensible.

I a sobre era, i és, inevitable.

Les raons per intentar explicar això s’assemblen força a moltes de les insinuades fins aquí.

L’estudi de qualsevol conflicte entre persones o grups de persones, es pot  mirar des de diferents nivells de profunditat i des de diferents angles. Cada un dóna una visió parcial. Aquestes  poden ser molt, poc, o gens complementàries.

Allò que tothom veu d’aquesta crisi, és l’existència d’una sèrie d’homes que han delinquit, que han estafat conscientment, corruptes i corruptors. Un segon grup, que sense transgredir la llei, han abusat, -sous fabulosos, operacions legals però fraudulentes etc.- de la seva posició.

Sembla que tots tenim clar que els primers han d’anar a la presó, i els  segons han de pagar pels abusos comesos (que això passi o no és una altra qüestió, però clar ho tenim).

Tot aquest conjunt de responsables que cal eliminar en primer lloc, representen el pus, la putrefacció que cobreixen la nafra. Però no és la nafra ni molt menys la causa de la ferida. És la infecció que se’n deriva.

Evidentment, el primer que cal fer és netejar la nafra. Eliminar tot el pus, por poder seguir endavant. Això és ( hauria de ser)  feina de la justícia, i quina por que ens fa això.

Neta de pus la ferida la podrem estudiar millor. Aquí apareixen els estudiosos. Els que saben economia. Els que expliquen molt bé què ha passat, perquè ha passat i què cal fer per solucionar-ho. D’aquests protagonistes –si són  Nobels, o actors secundaris, si són professors de qualsevol universitat- caldria esperar (l’esperança, diuen, és l’últim que s’hauria de perdre) alguna mica de llum. Per poca que fos, perquè de saber economia, en saben, però…

Tony Judt (busqueu a la pantalla sàvia) mort  fa poc,  escrigué…  “darrere de cada cínic (o simplement incompetent) executiu bancari o inversor hi ha un economista que li assegura (i a nosaltres) des d’una posició d’autoritat intel·lectual indiscutida que els seus actes són útils socialment…”

Ens temem massa que això és una gran veritat. Així i tot la millora de la ferida suposadament neta de pus l’han de propiciar els economistes, per la senzilla raó que en saben més.

Primer, doncs, els jutges, desprès els economistes. A treballar.

Suposant que uns i altres fessin la feina ben feta, potser  millorarien l’aspecte de la ferida, però no en curarien les causes. La  malaltia infecciosa que provoca la llaga purulenta, no és cosa de jutges ni d’economistes. Ni de politics (que jo crec que són actors secundaris de la pel·lícula que volen xupar camara sense cap raó).

 Aquest nivell de la qüestió l’ha de tractar un ample, amplíssim ventall, de persones que inclou filòsofs, sociòlegs, historiadors, etc. tots aquells estudiosos de l’home, de la societat, dels comportaments  d’abans i d’ara.

La complexitat de la crisi fa que als ulls de nosaltres els figurants, sigui incomprensible, insuportable i inexplicable.
                         12  de juliol de 2012.