En els moments de crisi, ens sentim amenaçats i tenim por. Són
els pitjors per prendre decisions. I són els moments en què és més urgent
prendre’n. Heus ací la qüestió com deia
Hamlet. Cal no prendre decisions d’efectes de llarga durada, que es
notin quan la situació sigui una altra, per un costat, i per altre costat s’han
de modificar mentalitats, sistemes, infraestructures que han ajudat a arribar
la crisi, que no és solament econòmica,
ni prioritàriament política, ni només ètica o filosòfica. És tot això i molt més.
Interpretant lliurement el poeta, direm que tot està a mig
fer i un pas endavant sempre és possible.
I cal encertar el pas que farem.
Cada dia sembla més clar que, econòmicament parlant, no només
està obsolet sinó que és nefast, sobretot a Europa, sinó que a més és
terriblement injust en la distribució de poder entre el pobles europeus.
Existeix un principi, volgudament oblidat per tots els
adoradors de la sobirania estatal, anomenat de la subsidiarietat que ve a dir
que les competències per resoldre problemes de comunitat les ha de tenir la institució
més propera a la persona, i que només les ha d’assumir una institució superior
si l’anterior no pot o no sap trobar la solució. Per exemple, si el clavegueram
el resol bé el municipi, que no interfereixi la comarca. Si la producció
industrial la fomenta millor la comunitat autònoma, que l’estat deixi fer, etc.,
(i no sé si els exemples són els més adequats, però la idea, sí).
Cal substituir el principi que ens fa creure que l’autoritat
i el poder van de dalt a baix, nascut en temps de sobirans i súbdits, de bons
pastors i ramats d’ovelles.
Cal anar donant, al mateix temps, començant per baix, competències,
mitjans per exercir-les, i responsabilitat pels resultats.
De dalt a baix l’actuació és inversa, i complementària de
l’anterior. L’ONU, o bé allò que s’hi assembli més, cal que defineixi (més o
menys ja ho fa) quins són els drets fonamentals de les persones, del nens, de
les dones, dels pobles, de les ètnies, de les llengües, de les religions, i
quins abusos no es poden cometre contra ells. Ha de definir què no és democràcia.
La unió europea (parlo de nosaltres) seria bo que anés camí
de convertir-se en una mena de confederació de repúbliques federals, amb competències
àmplies sobre economia, finances, comerç, …
Quant a l’estat espanyol… buf, s’ha fet molt tard per parlar-ne.
16 de juliol
de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada