dimarts, 17 de juliol del 2012

Amenaça, crisi, por.


En els moments de crisi, ens sentim amenaçats i tenim por. Són els pitjors per prendre decisions. I són els moments en què és més urgent prendre’n. Heus ací la qüestió com deia  Hamlet. Cal no prendre decisions d’efectes de llarga durada, que es notin quan la situació sigui una altra, per un costat, i per altre costat s’han de modificar mentalitats, sistemes, infraestructures que han ajudat a arribar la crisi, que no és solament  econòmica, ni prioritàriament política, ni només ètica o filosòfica. És tot això i molt més.

Interpretant lliurement el poeta, direm que tot està a mig fer i un pas endavant sempre  és possible. I cal encertar el pas que farem.

Cada dia sembla més clar que, econòmicament parlant, no només està obsolet sinó que és nefast, sobretot a Europa, sinó que a més és terriblement injust en la distribució de poder entre el pobles europeus.

Existeix un principi, volgudament oblidat per tots els adoradors de la sobirania estatal, anomenat de la subsidiarietat que ve a dir que les competències per resoldre problemes de comunitat les ha de tenir la institució més propera a la persona, i que només les ha d’assumir una institució superior si l’anterior no pot o no sap trobar la solució. Per exemple, si el clavegueram el resol bé el municipi, que no interfereixi la comarca. Si la producció industrial la fomenta millor la comunitat autònoma, que l’estat deixi fer, etc., (i no sé si els exemples són els més adequats, però la idea, sí).

Cal substituir el principi que ens fa creure que l’autoritat i el poder van de dalt a baix, nascut en temps de sobirans i súbdits, de bons pastors i ramats d’ovelles.

Cal anar donant, al mateix temps, començant per baix, competències, mitjans per exercir-les, i responsabilitat pels resultats.

De dalt a baix l’actuació és inversa, i complementària de l’anterior. L’ONU, o bé allò que s’hi assembli més, cal que defineixi (més o menys ja ho fa) quins són els drets fonamentals de les persones, del nens, de les dones, dels pobles, de les ètnies, de les llengües, de les religions, i quins abusos no es poden cometre contra ells. Ha de definir què no és democràcia.

La unió europea (parlo de nosaltres) seria bo que anés camí de convertir-se en una mena de confederació de repúbliques federals, amb competències àmplies sobre economia, finances, comerç, …
Quant a l’estat espanyol… buf, s’ha fet molt tard per parlar-ne.
                                  16 de juliol de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada