Ahir dèiem que als estats europeus no els entusiasmen els
projectes de més o menys sobirania catalana. I té la seva lògica. Tampoc a allò
que hem convingut en anomenar Brussel·les els agrada gaire. I també té la seva lògica.
Quan va començar a néixer el projecte d’unió europea van aparèixer
dos camins diferents per tirar endavant, el primer un pacte entre estats per
evitar noves guerres creant un mercat comú, amb la creença general que compartir interessos econòmics
entre les forces dominants dels diversos països, que tothom creia, i segueix
creient, que són els causants principals de tota guerra, impediria nous
enfrontaments perillosos, i de passada -i
això no ho deien- millorarien les possibilitats
d’incrementar beneficis.
El segon camí, el van batejar com “ l’Europa dels pobles”. Pressuposava
que allò que unia els europeus era un projecte cultural comú, i que la cultura
estava encarnada en els diversos pobles que formaven el conjunt. Diferents
entre si, però amb substrat comú, prou fort i arrelat en tots i cadascun d’ells
per fer possible un camí plegats.
Naturalment va guanyar la primera idea, i dels pobles
d’Europa mai més se n’ha sabut res. I va sorgir “Brussel·les “ que no vol
sentir parlar de res que li recordi ni el concepte. I ara ve Catalunya a
emprenyar.
Val a dir que l’invent ha funcionat força bé. Ha evitat guerres entre França i Alemanya (és a dir: Europa)
i ha propiciat grans negocis. És a dir el món de l’economia, satisfet. Però -i
quin però- no ha interessat els ciutadans d’Europa, deixant que a “Brussel·les”em
demanin que voti amb cara de tonto.
Van escriure un llarguíssim i avorrit fascicle, i el van
posar a votació dels ciutadans. Sempre em llegeixo allò que em demanen que
voti, i vaig votar que “no”. I amb mi moltíssims altres ciutadans europeus.
Altra vegada cara de tonto.
I ara ve el millor. L’èxit
que amb més alegria exhibien es deia EURO.
La història que ve a continuació tots la coneixem i la patim.
27 de juliol
de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada