dimarts, 26 de setembre del 2017

Estic molt emprenyat.

He dit culdolla al Rajoy. He anat a totes les manis. Votaré sí. Proclamo ben alt i ben fort que la monarquia espanyola és franquista. Que si la santa constitució hagués proposat que el cap d’estat fos un piano tothom l’hauria votat igualment sense preguntar si de cua o vertical.

He fet i seguiré fent tot això, i res. En tant que ciutadà em declaro insubmís. A veure si algú em fa cas.

Diu que la Cospedal va enviar espies militars a veure l’exèrcit enemic.

Cuantos son? Preguntà.

Dos millones siete. Li digué l’espia.

Buen trabajo, muchacho la exactitud es una virtud militar. Como los has contado?

Mire, ministra delante van siete i detrás un par de millones.

O sea que enpaquetando (la Cospe ja ha après llenguatge cuartelero) a siete, asunto resuelto. I així li explica al seu amo, qui comença a corre-cuita a manar registres.

Entenc molt bé que l’esmentat culdolla no pari de manar registres a propietats de qui sigui. Cal no oblidar que ell és Registrador de la Propietat i que enyora l’únic ofici que domina, registrar. Un dels enigmes que no puc entendre, és que una persona amb les qualitats intel•lectuals, oratòries, dialèctiques i lingüístiques tan brillants com el citat registrador manifesta en públic, sigui president de res, ni tan sols d’un artefacte tan arcaic, com és el PP.

En realitat va guanyar unes eleccions per falta de compareixença del rival. Hi havia un partit socialista a Catalunya que va durar exactament entre dues frases:

1. Apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento catalan.

2. El Estatuto de Catalunya lo hemos cepillado i bien cepillado.

Arxivat el PSOE, el tardofranquisme es va veure amo i senyor de tot, i va començar a desbarrar. Va manar al seu (del PP) Tribunal que defensava la seva (del PP) Constitució que aprofités l’avinentesa d’atacar a fons les restes de l’Estatut víctimes de guerra de Guerra.

I els jutges?

Durant els judicis de Nuremberg, van ser jutjats uns quants jutges. Tots ells van usar el mateix argument de defensa:

Jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir.

Allò més sorprenent és que era veritat.

25 de setembre de 2017.

divendres, 15 de setembre del 2017

Som molts i ho volem molt.

Ho volem moltíssim com nens una joguina nova i com vells una esperança antiga.

Per saber si som suficients només hi ha una fórmula. Votar. Tot allò que es faci per impedir l’ús d’aquesta formula potser aconsegueixi endarrerir-la però res més. Tots aquells que ho volem molt, nens, joves i vells continuarem volent-ho molt d’aquí quinze dies i d’aquí a...

Em costa creure que als òrgans d’intel•ligència de l’estat (del altres òrgans de moment no en direm res) no hagin entès quin és realment el conflicte. És més, estic convençut que sí que ho han entès i ponderat correctament. I saben, com nosaltres quina és l’única fórmula aplicable.

Però -i aquí rau tot el quid de qüestió- ¿Com s’ho fa el marit que sap que la seva dona l’enganya, quan és ella la que porta els diners a casa? Un dia la va sentir que cantava aquella cançó que feia: Soy tuya, por que lo dicta un papel pero en mi corazón... No va poder seguir escoltant.

Ells que eren molt de missa sabien que la llei deia, en castellà naturalment; Que el hombre no separe, aquello que Dios ha unido.

I les lleis s’han de complir ... Però..., maleïts peròs.

La realitat és com un riu, flueix, corre sense parar. Massa vegades ¿sempre? les lleis i fins i tot La Llei no segueix el ritme de la vida i el conflicte queda així: És la realitat que està fora de la llei o és la llei que està fora de la realitat? És l’Home que està fet per a la llei o és la llei que està feta per a l’Home? Fa molts segles que l’Escriptura va respondre aquesta pregunta però fa els mateixos segles que els predicadors de totes les Escriptures fan el contrari.

Em demano a mi mateix i ho demano a tots els meus conciutadans fermesa, constància, confiança i no perdre de vista la realitat.

dimarts, 12 de setembre del 2017

Por o riallades, i altres bajanades.

És a dir: Guardia Civil. A Catalunya aquesta institució ha provocat des de fa molts anys o bé terror o bé riallades. Sempre més del primer.

Últimament havia aconseguit millorar l’impacte visual i últimament ja només feia nosa.

(Que quedi clar que no parlo de les persones, sinó de la institució.)

D’ençà que s’ha ajuntat amb males companyies (jutges i fiscals) ha perdut molta força la seva imatge. Ara ja no fa por i està en risc imminent de ni tan sols fer riure.

Molt bona idea.

Ahir sentia el senyor Iceta que defensava la seva solució política d’implantar el federalisme a Espanya. S’explicava molt bé, amb gran entusiasme.I convenciment.

La idea resultava atractiva. Només una cosa no em va quedar clara; de quin segle parlava el senyor Iceta? Cal dir que està a punt de fer aparèixer al diccionari un nou oxímoron: socialisme català.

Cal que t'ho pensis bé Ada.

Suposo que ja hi havies pensat o algun Pisarello t’havia comentat la importància de l’anomenat efecte capitalitat.

Desaprofitaràs l’ocasió única a la vida que se’t presenta de ser Alcaldessa d’una ciutat capital d’Estat? La primera alcaldessa de Barcelona capital de l’Estat de Catalunya? Sortiries a la Història amb lletres grans.

Va, dona. Que t’ho mereixes i no saps com mola. Si has de fer un esforç som molts que l’ajudarem. Seria tan maco.

Diuen que Catalunya sortirà d’Europa.

Que si s’independitza no formarà part de la Comissió Europea: és a dir igual que ara. Que no podrà enviar cap ministre al consell de ministres d’Europa: és a dir igual que ara. Que no podrà presentar candidats en representació de Catalunya al Parlament Europeu: és a dir com ara. Que s’haurà de posar a la cua dels que sol•liciten entrar. Doncs mira, això molt millor que ara que no pot ni demanar tanda.

Però no diuen, perquè no seria veritat, que cap ciutadà perdés ni un sol dret dels que ara té com a ciutadà europeu, en tant que ciutadà espanyol:

Constitució espanyola. Article 11-2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.

Vull dir, que no seria tan terrible. I ja sé que no s’ha de pensar, però és que hi ha vegades que Europa….

dissabte, 9 de setembre del 2017

La culpa és teva.

Hi havia en una ciutat alemanya un noi que es dedicava, anant en bicicleta, a estirar les bosses de les senyores, les obria ràpidament agafava les monedes que podia i de seguida la deixava en algun lloc proper perquè la víctima la pogués trobar i s’escapava. Sempre era poca cosa. La majoria de les vegades ni tan sols el denunciaven. Però...

Un dia una dona va agafar fort la bossa i de l’estrebada va caure, es va pegar un cop al cap i va morir. Una història vulgar i tristíssima. Van detenir el culpable. El van jutjar per homicidi i no hauria passat a la història si no fos per l’argument que va exposar per defensar-se:
La culpa és d’ella, perquè no li costava res deixar anar la bossa, com sempre totes han fet!!!

Fa quatre dies el senyor Rajoy deia amenaçador a Puigdemont. Tot allò que passi ara serà culpa seva. Perquè no li costa res fer com sempre han fet els catalans: cedir, renunciar, resignar-se.

Estàs avisat català, la culpa és teva.

Doncs, bé. Ho accepto, la culpa és meva i per això estic tan convençut de la victòria final. Jo sé qui és el meu contrincant i ell no en té ni idea.

Ells es pensen que l’enemic és Puigdemont o Junqueras o la Forcadell i uns quants més. Al principi volien un combat de boxa perquè pensaven amb raó que el govern català té un braç lligat a l’esquena, però es veia massa el tongo. Després han dit que boxa no. Que serà un partit de futbol.

Això sí, jugat a Madrid amb tots els àrbitres de casa i amb públic i altaveus propis. I molt soroll.

Tampoc? Doncs, va una partida d’escacs que és més igualada. Som-hi van dir els catalans, però… aviat surt un problema, l’Estat espanyol no pot fer mat perquè Catalunya no té rei. Ni reina ni cavalls ni alfils ni torres. Només té milions de peons. Un d’aquest sóc jo i a Madrid ningú sap que jo existeixo.

Jo sé qui és el meu contrincant i ells no en tenen ni idea. Passat demà em poden buscar al carrer Aragó. O al passeig de Gràcia vés a saber.

9 de setembre de 2017

dijous, 7 de setembre del 2017

A tots nivells.

Allò que em fa sentir més segur de l’èxit de Catalunya, en aquest no gens fàcil pas, és l’actitud dels diferents estrats que hi participen.

En primer lloc, el factor humà. Primer estrat. Tots aquells que han acceptat anar al capdavant, donant la cara i acceptant moltes amenaces, unes reals i altres imaginàries, però sempre perilloses. Doncs bé, en l’actitud dels components d’aquest grup de persones destaquen dues característiques: fermesa i serenitat.

Segon estrat. Hi ha tota una munió de persones volgudament difícil de comptabilitzar que treballen en llocs menys visibles però igualment necessaris pel bon funcionament d’una societat complexa. Les dues paraules que millor defineixen aquest grup són: discreció i eficiència.

I també cal tenir present el tercer estrat, en el que em trobo jo barrejat amb mils de desconeguts i rodejat de prop per dotzenes de persones estimades, formant un gruix de formes i fons, sinó úniques sí molt escasses al món. Allò que destaca més d’aquest conjunt és: la perseverança i la confiança.

En segon lloc parlem dels materials de la construcció.

Hi ha sis paràmetres basics que defineixen tot estat nacional.

Habitants. Superfície. PIB. Renda per càpita. Nivell d’escolarització i Sanitat.

Actualment al món hi ha 204 estats independents reconeguts jurídicament. Catalunya supera en tot els sis paràmetres a més del 25% d’aquests estats i és superada en tots ells per un 4%.

En tercer lloc la raó i les raons. Catalunya no pot seguir formant part d’un estat que no pot fer un canvi tan important de mentalitat -que haurà d’acabar fent- en un termini de temps mínimament acceptable. Com a exemple significatiu que no té res a veure amb Catalunya; El valle de los caidos. El seu significat, l’aberració moral del seu contingut, la vilesa de la seva conservació, etc. Que lluny queda un canvi.

Hi ha tres grups de raons, per exigir competències sobiranes. El primer és la cultura, la llengua, l’educació, el dret civil català, la justícia, el territori , les costes, els boscos…

El segon és el grup econòmic. Hisenda, infraestructures, serveis...

Finalment: Reconeixement jurídic internacional.

En cap d’aquests camps de competències mai cap variant de l’estat espanyol podrà fer una oferta que sigui acceptable al mateix temps per un mínim suficient de catalans i per un mínim necessari d’espanyols.

Avui 6 de setembre de 2017, la lluna plena il•lumina la cara alegre de molts catalans. Hem fet un pas endavant irreversible.


dimarts, 5 de setembre del 2017

Santamaria, ora pro nobis.

La tal Soraia explica la seva realitat virtual així.

Tothom que firmi el que sigui, serà denunciat, querellat, inhabilitat en un plis plas. Ja ha donat ordres al tribunal constitucional.
Tots el papers firmats a la trituradora.

El dia 1 d’octubre 6000 parelles de guàrdies civils de dos en dos entraran a on calgui. Un guàrdia civil agafarà l’urna amb les dues mans amb compte per no invalidar les proves del delicte, i la seva parella (de guàrdia) en una d’aquelles caixes de cartró que sempre surten a la tele hi posarà tots els papers rectangulars que trobin (no parlaran de paperets, que faria lleig). No queda clar si la papereta que jo portaré a la mà me la prendran. Per estalviar personal han provat que cada guàrdia civil agafés dues urnes, una sobre l’altra però si no veia on posava els peus algú de la CUP els podria fer una traveta.

Ara no ve al tema però fa molt de temps que em faig preguntes; aquells milers de capses que han sortit a la tele tantes vegades, les reciclen? És veritat que les fabrica una empresa de la Gúrtel? Quant costa cadascuna?...

Continuo amb l’u d’octubre. A la sortida dels guàrdies civils carregats hi haurà a la porta una parella mixta (un del PP i un l’altre de Ciudadanos) que aplaudirà en nom del noble pueblo catalán.

Fins aquí tot correcte. Però l’endemà del dia 1, ve el dia dos. Què cal fer? L’últim dia que va sortir a la tele amb els ulls brillants i plens de joia la persona de qui estic parlant no en va dir res. Alguna cosa caldrà fer.

El primer que se m’acut és esborrar el dia dos del calendari, però no pot ser perquè és el Dia de Ceuta, i ho podrien aprofitar aquell equip de saltadors de tanques sempre a punt de fer la punyeta. Que ja se sap que jihadistes i emigrants estan d’acord amb els separat…ai Santamaria marededéu sempre acabo dient bestieses. És tan encomanadís sentir-ne dir de tan grosses.

De veritat que no puc imaginar que si impedeixen la votació, què poden des del govern central proposar, ordenar, o imposar perquè funcioni res que s’assembli a un govern català o a un parlament, nomenin a qui nomenin.

Que no veuen que no poden declarar un estat d’excepció? Que no entenen que aturar costa molt menys que fer funcionar? Que per poques competències que té la Generalitat en té moltíssimes? Que no entenen que el problema enorme que tindran no seran els polítics sinó tots els ciutadans que tindran en contra seva?

I finalment , que no ens deixarà votar mai més?

Senyora Soraia, digui-li al culdolla del seu cap de colla… que… la veritat no sé què li pot dir. Em penso molt que ara ja no tenen remei ni ell ni vostè.