L’Esquerda.

 

Allò que obre una esquerda,  genera  esdeveniment. (Baudrillard).

Quan un mur amenaça ruïna, és fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer. (Proverbi xines).

De l’esquerda a la ruïna, hi ha un pas o cent passes, pot ser una línia recta, una espiral o una  ziga-zaga, pot tardar un dia o mil, però sempre passa quan ningú s’ho esperava, per més que els historiadors després expliquin que es veia venir.

Com a exemples: la sobtada caiguda del mur de  Berlin fa quatre dies  o fa molts segles quan l’emperador romà, Dioclecià l’any 303 va decretar una persecució per exterminar una secta de fanàtics que obria una esquerda a la grandesa de l’Imperi més poderós del  món… i després d’escassos 20 anys, l’emperador de Roma era cristià.

L’esquerda hi és i no para de créixer. Des del cap fins als peus. Des de la costa fins a la meseta. Des del nord cap al sud. Entre la dreta i l’esquerra. I sobretot, entre el centre i la perifèria. Aquell centre que ha passat d’una burocràcia arcaica a una macrocefàlia endògena sense temps per airejar-se.

Entre les diverses característiques dels materials de la construcció, hi ha la duresa, la plasticitat, la rigidesa i l’elasticitat. Massa vegades confonem duresa o rigidesa amb resistència.

En realitat en termes humans -ergo polítics- aquestes dues característiques són el signe més evident de feblesa, mentre que elasticitat i sobre tot plasticitat són les millors qualitats per reeixir.

Tant  a la manera  de fer com de pensar, dominants al llarg de segles, en la cultura i en la política espanyola destaquen aquestes dues característiques: rigidesa i duresa, essent per altra banda les més lloades i exaltades pels seus historiadors, des de Felip II  fins Franco passant per Torquemada.

Però l’esquerda progressa sense aturador.

 Saber què passarà però no quan passarà, és el peatge que han de pagar aquells  (pobles o persones) que renunciem, radicalment a l’ús de la violència per seguir endavant i que ens obliga a tenir una convicció profunda, sòlida i racional, que és imprescindible  per ser lliures  per existir.

25 de març de 2021

Primera dosi rebuda…

Motxilles massa pesades.

 

1.-Com pot anar pel món, defensant la justícia, la llibertat i la pau, el màxim representant d’un immens grup de creients de mig món, que no ha acceptat mai la total igualtat  entre dones i homes? Recordem aquella escena del dia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, en què després de fer a l’altar la solemne cerimònia, el Papa rodejat d’una munió de Bisbes, un cop es van retirar, van aparèixer quatre dones per netejar i endreçar l’altar.

Ningú és conscient  que amb aquesta pesada motxilla secular a l’esquena, es fa gairebé impossible en ple segle actual predicar res, per bona voluntat que hi posin?

2.-El país més poderós, més democràtic, més avançat del món, vencedor de l’ultima guerra mundial, auto encarregat de mantenir la pau al món és al mateix temps el més armat, amb més bombes atòmiques que tota la resta dels països junts, amb heroics soldats repartits per tot el món i repartint bufetades a tot el món.

Pot encarregar-se de buscar la pau al món, amb la motxilla plena d’armes i el cap  ple d’heroïcitats bèl·liques?

3.-I al sud dels Pirineus, l’inic país Europeu en què el feixisme va guanyar la guerra. Amb un dictadura que va durar en plena forma durant 40 anys matant a cor que vols cor que desitges. Amb una motxilla plena  de grandeses, de memòries desmemoriades, de… el que vulgueu dir.

I, això sí, amb l’ajuda directa dels dos motxillaires universals. Fins 4  presidents ianquis van venir a Espanya a visitar Franco. El Vaticà no va tenir cap inconvenient  en celebrar un Congres Eucarístic a Barcelona els anys més cruels de la repressió franquista.

Massa motxilles massa pesades. I sembla que ningú a Madrid, a Washington o a Roma se n’adona.

O potser sí que ho veuen  i no s’atreveixen a buidar-les per por a quedar-se despullats.

10 de març de 2021.