dimecres, 30 de desembre del 2020

Una mica de "brillo", sisplau.

 

M’ho deien a casa quan jo feia el ronso. (Perdó, mestres Fabres).

El sr. Monedero, progressista madrileny de primera, renya els catalans, si diem que Espanya és irreformable, i reforça la seva tesi de progrés democràtic, mostrant com a exemple que una persona com Rodrigo Rato està a la presó.

Té tota la raó. O gairebé tota, perquè resulta que buscant noms de persones empresonades per l’Estat espanyol surt sense gaire esforç noms com Carme Forcadell, i això també és tot un exemple  de progrés?, democràtic.

Cap a finals del segle XVI hi havia un tal Francisco Sandoval, duc de Lerma, favorit del Rei Felip III, que va fer el desfalc de diner públic més gran de la Història. En aquells temps la sentència era la forca. Solament bisbes i cardenals eren inviolables. El tal duc va aconseguir que el nomenessin cardenal.

 Per Madrid es cantava d’amagatotis;

Para no ser ahorcado, el mayor ladron de España, se vistió de colorado".

Avui dia se sent (in pectore) una  cançoneta que fa: 

Para no ser processado, el mayor ladron de España, se largó a los emiratos”.

La rima no es tan bona però l’emoció és la mateixa.

De totes maneres cal donar la raó al sr. Monedero el progrés reformista de l’Estat espanyol és molt notable. Ara ja no es penja a la gent. Fins i tot el garrote vil, ja fa 50 anys que no s’aplica.(Pobre Puig Antic).

El progrés encara és més notable perquè hem passat en 400 anys de Felip 3, a Felip 6. I això és el doble.

Molt be sr. Monedero,  felicitats progres en general, ànims en aquest camí de reforma de l’Estat.

Però per favor una mica de "brillo".

Desembre 2020.

Covid oscilante.

 

 

 

dissabte, 26 de desembre del 2020

El govern més “progre”.

 

Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de Madrid és el més progressista possible. Doncs  bé, el més terrible d’aquesta afirmació, és que és veritat.

Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té labia, té filia i té fòbia el que calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir, és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista, de Groucho no de  Karl.

Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.

Només  té un greu problema: els seus ministres.

Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva monarquia.

I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.

I el problema d’una colla de militars que volen matar 26 milions de ciutadans. (Per cert per què 26  milions si els catalans només som 7’5 milions?)

I uns quants  problemes econòmics: no poder pagar els deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.

Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països. ¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!!  O bé, potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.

Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar  tot el muntatge, diu una ministra. No es pot preguntar res. No es vol saber res…

 La conjunció d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o  per despreniment de la clau de volta Reialista, i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com explica la Bea Talegon  a “ La República “.  …sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat  política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.

O com diu Gonzalo Boye: Quan se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .

O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.

Un  Govern mínimament progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de tic-tac auto accelerat .

Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en particular  seguir el consell que ens donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu, comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.

Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el progressisme al mig del camí del progrés?

Sabrà i podrà el govern tan  progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?

Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.

Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat, sinó que n’és la  conseqüència. Progressistes espanyols, existiu de veritat?

I els progressistes catalans?  Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell per  exemple?

Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al costat de Catalunya tot progrés és possible.

Així i tot , Bon Nadal a tothom.

25 de desembre de 2020.

(Covid menguante)

 

 

 

dissabte, 12 de desembre del 2020

Consens? Monarquia?

 

El que consent no diu res. El que no diu res, consent.

Sembla ser que això és el que ens demanen, que callem d’una vegada. Confonen consentir amb consensuar. Si no ens deixen dir res del que volem dir, no podem consensuar res. Volen que ens neguem a nosaltres mateixos. I no és un joc de paraules.

Com sí que ho és, el que fan Pedro Sánchez i tota la colla de ministres, polítics, periodistes, etc. que repeteixen que davant l’evidència de la corrupció absoluta de l’emèrit  carallot, es pot condemnar la persona però no es jutja la monarquia. Com si diguéssim que Robespierre i companyia només van guillotinar Lluis XVI, i no la monarquia. Si aquesta va desaparèixer després, va ser pura coincidència.

Però resulta que el problema és exactament al revés. La realitat diu que Lluis XVI, Juan Carlos I, i tots el reis del món haguts i per haver, tendeixen a ser corruptes precisament pel fet de ser reis. És sabut que al llarg de tota la Història i a l’ample de tot el món, dintre de les famílies reials és on s’han comés més parricidis, més fratricidis, més violacions, i s’han tingut  harems, eunucs... i un llarguíssim reguitzell  de crims de tota mena.

Els porcs no són per naturalesa més bruts que altres animals, però si la cort on viuen està plena de merda… ara m’adono que usem la mateixa paraula “cort” per designar el lloc on viuen els reis  o els porcs.

Quina mala llet la llengua catalana! Mestre Fabra, se us va escapar?

És ben cert que avui dia les granges modernes de porcs acostumen a estar força netes, cosa que també passa amb aquella mitja dotzena de monarquies europees que han renunciat al sentit etimològic de la paraula grega arquia, quedant únicament l’altra meitat per continuar seguint fent la mona.

Però la d’aquí no ho ha fet.

Tot això ve a tomb pel comportament vergonyós de les dues famílies hereves directes d’un criminal de guerra no jutjat i no condemnat, ans al contrari honorat per l’Estat i adorat per molts espanyols.

Evidentment parlo de la família Franco i de la  família Borbó. Com que no s’ha fet públic mai el nom d’un sol membre de cap de les dues famílies que renunciés  a la sagnant herència del dictador m’atreveixo a parlar de la  totalitat  familiar. És a dir que a Espanya no n’hi havia prou amb una família.

Les escadusseres mostres de crítica que se senten per la península no sembla que afectin els autèntics centres de poder, ni el gruix de la població espanyola.

Però sí, a gran part de la població catalana, que veu de bons ulls aquest desprestigi galopant  de totes les estructures de poder de l’Estat.

No ens demaneu ni consens ni consentiment, senyors del govern espanyol .

Abans de fer-ho cal que busqueu el diagnòstic de quina naturalesa és el càncer que pateix l’Estat espanyol.

A partir del 1 d’abril de 1939 es va entrar en un període d’alegalitat total.

Els militars no es regeixen per lleis, sinó per ordres. Les dictadures militars imposen, no legislen. Tot, absolutament tot el que decideixen no té cap valor legítim. D’una Alegalitat flagrant no en pot néixer cap Legalitat.

L’únic final vàlid d’una dictadura és una renuncia absoluta a qualsevol intent de perllongar la seva obra. Els finals més coherent d’un dictador són els exemples de Hitler, Mussolini, Ceacescu…

Voler utilitzar els hereus que ha nomenat un dictador per construir una democràcia és assegurar el fracàs.

Espanya està on està. No ens demaneu ni consens ni consentiment.

12 de desembre 2020.

 (Covid regnante)