Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de
Madrid és el més progressista possible.
Doncs bé, el més terrible d’aquesta
afirmació, és que és veritat.
Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu
President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té
labia, té filia i té fòbia el que
calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir,
és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista,
de Groucho no de Karl.
Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una
categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.
Només té un greu
problema: els seus ministres.
Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva
monarquia.
I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.
I el problema d’una colla de militars que volen matar 26
milions de ciutadans. (Per cert per què 26
milions si els catalans només som 7’5 milions?)
I uns quants problemes econòmics: no poder pagar els
deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat
aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es
fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.
Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell
terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa
certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països.
¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!! O bé,
potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.
Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben
lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar tot el muntatge, diu una ministra. No es pot
preguntar res. No es vol saber res…
La conjunció
d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de
l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o per despreniment de la clau de volta Reialista,
i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull
dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com
explica la Bea Talegon a “ La República “. …sento
vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat política i social espanyola i tinc la
sensació que tot es precipita.
O com diu Gonzalo Boye: Quan
se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .
O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.
Un Govern mínimament
progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de
tic-tac auto accelerat .
Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en
particular seguir el consell que ens
donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu,
comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.
Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el
progressisme al mig del camí del progrés?
Sabrà i podrà el govern tan
progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?
Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé
suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no
solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un
gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.
Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa
suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat,
sinó que n’és la conseqüència. Progressistes
espanyols, existiu de veritat?
I els progressistes catalans? Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon
Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell
per exemple?
Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al
costat de Catalunya tot progrés és possible.
Així i tot , Bon Nadal a tothom.
25 de desembre de 2020.
(Covid menguante)