El govern més “progre”.

 

Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de Madrid és el més progressista possible. Doncs  bé, el més terrible d’aquesta afirmació, és que és veritat.

Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té labia, té filia i té fòbia el que calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir, és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista, de Groucho no de  Karl.

Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.

Només  té un greu problema: els seus ministres.

Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva monarquia.

I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.

I el problema d’una colla de militars que volen matar 26 milions de ciutadans. (Per cert per què 26  milions si els catalans només som 7’5 milions?)

I uns quants  problemes econòmics: no poder pagar els deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.

Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països. ¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!!  O bé, potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.

Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar  tot el muntatge, diu una ministra. No es pot preguntar res. No es vol saber res…

 La conjunció d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o  per despreniment de la clau de volta Reialista, i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com explica la Bea Talegon  a “ La República “.  …sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat  política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.

O com diu Gonzalo Boye: Quan se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .

O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.

Un  Govern mínimament progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de tic-tac auto accelerat .

Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en particular  seguir el consell que ens donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu, comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.

Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el progressisme al mig del camí del progrés?

Sabrà i podrà el govern tan  progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?

Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.

Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat, sinó que n’és la  conseqüència. Progressistes espanyols, existiu de veritat?

I els progressistes catalans?  Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell per  exemple?

Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al costat de Catalunya tot progrés és possible.

Així i tot , Bon Nadal a tothom.

25 de desembre de 2020.

(Covid menguante)