L’ESTAT ESPANYOL ha entrat en CRISI.

 

La situació és molt més seriosa del que els mitjans de comunicació s’atreveixen a diagnosticar.

És una crisi entre dues institucions fonamentals de qualsevol Estat de dret que pretén ser  democràtic: el poder legislatiu i el poder judicial, al mateix temps que el poder executiu està menyspreat i emprenyat.

És a dir és una crisi d’Estat.

Per resoldre aquest tipus de situacions existeix la figura del Cap d’Estat: Monarca, President o Caudillo, o altres invents, que fan que UNA persona tingui PODER REAL per controlar la situació.

Doncs bé, aquesta persona amb solidesa, a L’Estat Espanyol no existeix ni se l’espera.

Per això em temo que passarà, el pitjor que pot passar. Que no passarà RES.

…però, sí que ha passat, poquet però ha passat: Ha passat que el president del govern espanyol, l’insigne i mai prou ben ponderat Sánchez, aprofitant que estava entre amics a Brussel·les, ha fet un discurs llarg i contundent i s’ha despatxat a gust. Després de pegar un parell de clatellots a la dreta espanyola, s’ha despatxat a gust contra Catalunya, contra els catalans, contra la catalanitat, contra el catalanisme. No hi haurà referèndum, no hi haurà consulta, no hi haurà pacte, no hi haurà diàleg. És a dir  “No hi haurà Catalunya”.

Ho diu cada 10 minuts, vingui o no vingui al cas.

Pel que sembla el conflicte entre el poder legislatiu i el judicial madrilenys és culpa dels catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola és culpa dels catalans.  La crisi econòmica a que està abocada Espanya és… En honor a la veritat cal ser justos, i de l’eliminació  de l’equip espanyol de futbol, no en va donar la culpa als catalans.

No és el més irritant que els espanyols  donin la culpa als catalans (cosa lògica i raonable), sinó que hi hagi tants catalans (més o menys coneguts, més o menys il·lustrats) que callin. I la pitjor conseqüència per a Espanya és que errant  una vegada i una altra en el diagnòstic, no curaran mai la malaltia.

Es pot discutir si la malaltia que pateix Espanya és congènita o adquirida. En tot cas si és adquirida ho fou fa molts segles. Jo diria que va mostrar els primers símptomes a principis del segle disset fins arribar al màxim l’any 1898 (Cavite  i demés).

Tot el segle XX, ha estat un desastre ideològicament, políticament i econòmicament. Amb la dictadura feixista que va començar amb una guerra civil i va continuar amb una monarquia feixistoide.

I s’ha plantat al segle XXI, amb totes les eines a les mans, sense cap idea al cap, i amb totes les animadversions al cor...

Catalans de molts colors, si tot això no és raó més que suficient per marxar, en bé de tots  -fins i tot dels espanyols- la Història l’escriurà ... no sé qui.

 

26 de desembre de 2022.

Tot esperant el dia dels sants innocents...

 

 

 

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.

 

La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  “sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.

El PSOE s’ha fet gros, i el PP s’ha fer dur, (sense aconseguir fer-se gran cap dels dos).

 

L’any 1974, quan Franco ja començava a fer pudor de mort, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari a Suresnes per renovar totalment la cúpula directiva. Van escollir com a màxims dirigents Felipe González i Alfonso Guerra, i van proclamar les resolucions de la seva política, que entre altres punts deien el següent:

.-3   -El PSOE se pronunciará por la  constitución de una  República Española.

.-11 -Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas… la definitiva solución del problema... pasa INDEFECTIBLEMENTE por reconocer el derecho de Autodeterminación...

El 6 de maig de 2006 Guerra apareix a la pantalla de la TV i amb el seu somriure mefistofèlic  sentencia… el Estatuto de Catalunya, (aprovat pel 89% del Parlament Català) lo hemos cepillado i bien cepillado.

És a dir:  donde dije digo, digo Diego. Que traduït al català fa: sempre diré el que em roti.

I això és la meitat del drama, perquè a part d’aquest Partit increïble (que no te’l pots creure mai, vaja) només existeix amb possibilitat de governar l’Estat espanyol, un altre  Partit, aquest perfectament creïble, creïble de ser nítidament Feixista, aprofitant les F gallegues de Franco, Fraga, i Feijo. (Tot s’aprofita).

L’elecció pels catalans és ben senzilla, no acceptem ni tramposos ni feixistes, ni Rei pare, ni Rei fill, i ens encomanem al nostre esperit sant de llibertat. Ei, sense fer volar coloms.

Què cony volia dir Ortega i  Gasset, (cap allà  l’any que vaig néixer jo) al Parlament  de Madrid amb allò de “Cuando algo es pura herida, curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con el problema catalán”.

Ras i curt: Catalunya és i  nomes és, una ferida a un ens de valor infinit  anomenat Espanya.

És probable, que aquesta idea sigui la predominant entre la selecta classe de l’alta Cultura  Madrilenya (ergo Espanyola) i des d’ella es propagui per camins públics i privats a molt bona part  de la península, que hi troba la justificada explicació de qui és el culpable del seu propi endarreriment secular: el nord-est espanyol.

Quan Felipe i  Alfonso s’ho miren des de Suresnes veuen la realitat que es veu des d’Europa, però quan trepitgen suelo patrio (és a dir  Madrid) els  cau la bena dels ulls i descobreixen la Veritat, que curiosament és la mateixa que defensava Franco.

 

 

12 d’Octubre.

 

Res a celebrar i molt a recordar.

Per exemple, com  va anar allò de per què la Cort de  Portugal va rebutjar la proposta del sr. Colom i la Monarquia Castellana, la va acceptar.

Resulta que els càlculs  que havia fet don Cristòfor, sobre el diàmetre de la Terra i el temps necessari per donar la volta  a la Terra estaven equivocats i no d’una mica.

Els portuguesos que feia anys que navegaven per l’oceà, ho van veure de seguida i el van enviar a pastar fang, mentre que els Monarques  Castellans, semi analfabets en matèria marítima i analfabets totals en Oceans, li van dir endavant. Colom va morir creient que havia arribat  a Àsia.

Quan estudiava història d’Espanya, fa tres quarts de segle, em deien que el Títol Honorífic de Reis Catòlics els hi havia concedit el Papa per haver derrotat i expulsat de la península, els musulmans, però molts anys després he sabut que aquest títol el van guanyar per haver expulsat els “jueus” que no hi tocaven cap flauta en aquell concert.

Aquesta colla d’errors, barbaritats, crims i exterminis és el  que no volem  celebrar, demanant disculpes per la petita part que ens toca.

Qui vulgui saber que no vagi a Salamanca.

8 d’ octubre de 2022.

I el govern català en un bot de rems… que també és navegar, però en l’altre sentit que donem a la paraula navegar, de no saber cap a on vas, i que provoca la decepció dels decebuts, dels “ja t’ho deia jo”, però que no té cap repercussió sobre el final de la  ‘Història’.

Que sempre és una altra cosa.

9 d’octubre de 2022.

 

 

Això s’està animant.

 

Embarrancats. Estàvem embarrancats des de feia quatre o cinc anys, sense anar ni endavant ni enrere, només amb un balanceig entre adormidor o marejant.

Amb l’ajuda, que mai agraïrem prou, d’en Joan Carles, que no solament ha mantingut viva  la flama antimonàrquica, sinó que l’ha revifat amb aquella alegria, que tan necessària feia l’avorrida presència i essència del seu fill.

Entre reis i jutges, presidents i presidentes de comunitats automàtiques (dius “català” i salten automàticament) ajuden a revifar  l’adormit però tan viu com sempre catalanisme català.

La realitat és que la Història de  Catalunya és la història d’un poble perseguit secularment, per la senzilla raó de  voler ser. Voler ser allò que és.

Fàcil d`explicar i difícil d’entendre, com la similar història d’Irlanda, amb enfrontaments entre els partidaris de camins diferents per aconseguir la llibertat, amb  noms tan coneguts com  IRA o Sinn Fein o no tant com Fianna Fail, amb lluita i morts entre ells… fins que van ser independents.

La  diferència essencial entre  l’èxit d’Irlanda i el fracàs de Catalunya és degut solament a una circumstància: Que el Regne Unit és una democràcia…

4 d’octubre de 2022.

Ditirambe.

 

Poema líric en honor de Dionis, déu del vi. Exaltació exagerada.

Buscant un adjectiu per definir allò que  ha estat passant a Londres i voltants, i el que en diuen els diaris, televisions i ràdios, d’aquesta part del món on vivim, em sembla encertat això de “ditiràmbic”.

Cal buscar, doncs, quin és el Licor Alcohòlic que ha emborratxat milions de  ciutadans seriosos, del país, i ha atret milers de factòtums, (val a dir que només d’una part del món) que han anat cap allà  aprofitant l’avinentesa de trobar-se entre ells.

Probablement, Anglaterra ha interpretat millor que cap altre Poble a Tucidides quan deia  que el poder polític s’adquireix i se sosté sobre tres potes: Phobos, Kerdos i Doxa que signifiquen la  por, l’interès personal i la glòria. El líder, cabdill o rei que aconsegueixi transmetre una més gran coincidència d’aquestes tres necessitats personals amb les del seu poble (o d’ una part significativa) té més probabilitats  de triomfar.

La fòbia; barreja de por i odi, és massa fàcil de compartir, i kerdos; l’interès personal, és intransferible.

Anglaterra, al meu entendre és  el país europeu (i potser mundial) que més  bé ha aconseguit fer realitat, el tercer concepte doxa; la glòria. La glòria compartida entre la monarquia i el poble, durant segles, amb tots els alts i baixos que vulgueu, i que ha donat finalment aquest espectacle, als meus ulls, llastimós

Doncs, bé, tot això em sona a mi a ocàs. Final de trajecte. Decadència, no solament d’Anglaterra, sinó d’Europa. Monarquies en particular.

Si a això hi afegim l’altra crisi, altament probable a Moscou, on Putin ha intentat salvar-se dels seus “companys”  prenent la decisió altament arriscada, de declarar una guerra amb la finalitat de fer callar els seus competidors, però cometent l’error d’usar una força insuficient (que segons Churchill és el pitjor error) de manera similar com l’Estat Espanyol usa una força insuficient per resoldre el “problema català”. Com insuficient va ser la força que va usar Ucraïna contra Donetz i Lubanks fa 6 anys  quan aquestes dues nacions van fer un referèndum d’independència que van guanyar amb el  89% i el 94% de vots.

És a dir: embolica que fa fort, i  a tot arreu planten faves.

 22 de setembre 2022. (Tants dosos  no pot ser bo).

Ditiràmbicament parlant.

 

4.500 milions de dòlars diaris és la despesa militar mundial.

 

29.000 persones moren de gana al dia al món.

13.700 nens menors  de 5 anys diaris moren per desnutrició i falta d’higiene.

Conseqüència natural d’aquests números, a tots els països del món, el de Madrid inclòs, decideixen que  “es absolutament necessari augmentar el pressupost militar”.

De veritat que no sé per on començar l’anàlisi, d’aquestes xifres, segurament aproximades. Potser massa aproximades.

 Estupidesa, ignorància, impotència, egoismes de tothom, de tots els Estats, sobirans, independents, molt, poc o gens democràtics?

Indiferència dels ciutadans, desinterès dels mitjans d’informació, perversió dels governants? Egoisme dels rics? Ignorància dels economistes?

Quan la culpa és de tothom, la culpa no és de ningú. Sempre i tothom trobem algú, que és més culpable que jo. I no ens equivoquem, però que l’altre sigui més culpable que jo, no em perdona la culpa a mi.

Posem per cas, l’Estat més democràtic, més culte, més educat, des de fa molts anys, del món: Anglaterra. Se li acaba de morir una velleta, el mateix dia que al món s’han mort de gana 13.700 nens.

L’espectable que està donant el poble anglès, m’està deixant bocabadat (no sé com dir-ho per no semblar groller) i per acabar-ho d’adobar, l’assistència a la comèdia, (Ui, quina falta de respecte) dels diversos reis i reines  espanyols, hereus directes de Franco, que no va parar mai de reclamar a la Pérfida Albion, que li tornés Gibraltar.

Tothom a Londres a fer el pallasso, que no tenim res millor a fer.

Tot plegat em deixa  mal gust de boca i no puc fer res més que escriure quatre paraules que ballen entre obvietats i  nicieses. Necessitava vomitar…

Espero que aviat, quan Catalunya sigui independent, pugui mostrar al món que una manera diferent de pensar i fer, és possible.

16 de setembre de 2022.

 

L’únic problema.

 

Si més no el més gran problema que té sobre la taula la comunitat humana és inventar la democràcia.

La paraula  ja fa segles que la fem servir amb adjectius -popular, orgànica, representativa, etc.- o sense adjectius, però la realitat actual, és que “poble” i “poder” (demos i kratia) són incompatibles. Les escasses  ocasions que el poble ha gaudit de poder, ha estat quan una petita fracció ha renunciat a la dignitat de poble per convertir-se en populatxo.

El grau de perversió de totes les autoanomenades democràcies,  és molt divers i ens fa creure que aquelles menys perverses als nostres ulls, són prou acceptables, sense  entendre que la visió que cada habitant del món (nosaltres també) té de la ”realitat” tan pròpia com aliena està distorsionada  per la distància, per la ignorància i per la mala fe.

Cada vegada apareixen més veus que afirmen que “el canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… haurà de venir de sota”. (Daniel Ellsberg).

No vindrà de la zona alta, rica i poderosa, ni d’orient ni d’occident.

Però el canvi vindrà, perquè és una necessitat per a la supervivència de la humanitat, ja detectada per molts pensadors, de camps culturals i científics diversos, des de l’ètica a l‘economia, des de la política a l’ecologia.

M’atreveixo a somiar que el procés que ha iniciat fa pocs anys Catalunya (i altres països similars) és coherent amb aquest canvi perquè compleix una de les condicions necessàries, encara que no suficients que és apropar el poder al poble.

Tot exercici de poder ha de tenir com a prioritat la defensa dels drets humans, la titularitat dels quals la té el ser humà -l’Home com a individu i com a conjunts d’individus-  que poden delegar funcions, però no renuncien als drets.

Cal l’exercici del poder (Kratia), el més a prop del poble (Demos), per poder parlar de Democràcia. Com ens recorda  Rubert de Ventós; “Solament l’assemblea d’un petit  Estat lliure pot parlar de “nosaltres” segons Tucidides. (Ves si fa anys).

Estratificar l’exercici del poder i cedir competències, de  baix  a dalt. De baix a dalt.

Aquell problema que pot gestionar amb equitat i eficiència un miler de persones, aquest miler, ha de tenir competència per fer-ho. Igualment cent mil o un milió, si el  problema ho requereix. Segur que el resultat final és més satisfactori per a una quantitat molt superior d’individus membres de cada conjunt.

El problema pot sorgir quan el bon govern d’un poble petit, provoca la malaltia dels ulls vermells -(com anomenen els xinesos a l’enveja)-  als pobles veïns.

Jo, que només tinc noranta anys, sé, que el meu poble i jo -com diu la cançó tan ben cantada tantes vegades- volem, sabem i podem fer-ho... Només demano que els criticaires d`ofici, facin el petit favor de  fer critica en el sentit noble de la paraula, que ajuda a fer els fonaments més sòlids, les parets més dretes i els sostres més impermeables. I als líders d’esquerra que se’n recordin de Macià i Companys.

6 de setembre de 2022.

 

 

 

 

.

 

Animadversió subcutània.

 

Té la característica principal que costa molt veure-la, i que  fa lleig parlar-ne. Però, haver-n’hi n’hi ha, amagada sota la pell.

L’animadversió és la germana petita de l’odi, no tan brutal com aquest, però molt més universal, tant que moltes vegades els seus efectes són més indetectables a la curta, però que fan estralls a la llarga.

Doncs, sí, entre catalans i espanyols, hi ha animadversió secular. No tant entre individus, com entre  identitats. Amb pujades i baixades al llarg dels segles, amb variants entre persones de cada costat, en funció de la intensitat que cadascú té del valor  “diví” de la pròpia identitat.

Aquest fenomen es dona en moltes  altres parts del món, algunes tan brutals com a Palestina i altres més oblidades com al Tibet, però en totes elles la conseqüència final  -amb intensitat  molt variable- és l’aparició de la dualitat: Poble dominador / Poble dominat.

Els dos casos citats són extrems, i àmpliament reconeguts, però a un d’ells -el Tibet- tots els occidentals tenim clar qui és el culpable, la Xina, mentre que  a l’altre cas, fugim d’estudi.

Igualment tots sabem qui és el culpable de la Guerra entre Rússia i Ucraïna  però de la guerra de  fa  8 anys d’Ucraïna  contra Donetz i  Lubantz  no en volem saber res.

L’animadversió entre pobles existeix, subcutània o amb grans a la cara, infectats i purulents. La  dominació d’un poble sobre un altre, és història universal. Gairebé diria que és  LA  MEITAT de la HISTÒRIA UNIVERSAL, mentre que als Llibres d’Història no hi surt gaire, perquè els escriuen sempre els vencedors. ( L’altra meitat de la Història porta per títol: Riquesa contra Misèria).

Els tibetans, els uigurs, els palestins, els quítxua, els, els, els… els catalans  no tenen seient ni veu ni vot en cap Assemblea més o menys arregladeta, per la simple raó que no hi ha cap Estat que  vulgui parlar del tema, perquè TOTS el  Estats en són responsables, això sí, amb intensitat molt variada.

EUROPA no vol sentir parlar “oficialment” de  Catalunya, però parla “oficialment“ d’Ucraïna perquè tots el europeus sabem des de fa segles que Rússia és  “dolenta” mentre que Espanya  va  deixar de ser dolenta fa quatre dies (històricament parlant).

Fa 50 anys  a les classes d’Història Espanyola, ens parlaven amb odi  de La pèrfida Albion  i dels gabachos com els grans enemics de “la Nación que mas lauros conquistó, por la tierra y por mar” i ara resulta que aquests són els grans pobles amics que defensen la unitat d’aquesta mateixa Nació. Ergo: el que diuen els Estats no arriba ni a ser mentida.

Fixeu-vos quan un polític de dretes vol atacar el venedor de fums Sánchez, l’acusa de buscar l’ajut dels independentistes, (fixeu-vos, dic, en  la càrrega de malignitat que atribueix a aquesta paraula: independentista.) Pitjor que  assassí, que violador, que corrupte, fins i tot pitjor que emèrit.

Els negociadors –amb taula o a peu dret—cal que ho tinguin  sempre present “l’animadversió” existeix, i que l’única manera de suavitzar-ne els efectes letals  -per ambdós pobles-   és la separació, com en qualsevol matrimoni forçat.

Parleu, negocieu, pacteu… tant com us roti, però tingueu per segur que final només n’hi ha un, perquè l’altre final passaria a la Història com a EXTERMINI.

1 d’agost ( i quina calor) del 2022.

Paraules pervertides.

 

Fa vint anys una gran majoria de catalans crèiem que l’Autonomia era un camí per aconseguir fer bona la definició que en fan els  diccionaris “capacitat i dret d’autogovernar-se”.

Vam aprovar el primer Estatut post franquisme sense cap problema.

Pocs anys després en vam fer un de nou, més adequat. Aquest segon va ser aprovat pel 89% del parlament català i va passar a la comissió reglamentària del parlament espanyol.

El 5 d’abril del 2006, el vicepresident del govern socialista, Alfonso Guerra va sortir a la TVE i amb el seu somriure sarcàstic va anunciar:  “El Estatuto  de Cataluña, lo hemos cepillado y bien cepillado”.

La paraula castellana  cepillo, en català  té dues versions: raspall  i ribot.

El Sr. Guerra es referia a la segona, i a una feina similar a la  que amb fe i perseverança a força de cepillar un tronc de pi s’aconsegueix fabricar un escuradents.

No gaires anys després, ara ja amb un  govern del PP, el Sr. Mas i el Sr. Jonqueras es van atrevir a tocar el cul al tigre, com diu que diuen els xinesos quan algun súbdit  emprenya massa.

Ràpidament la senyora Soraya de Santamaria els va apartar tant com va poder i va pronunciar referint-se als rebels catalans la seva sentència “los hemos descabezado”.

Aquestes dues gracioses expressions dels vicepresidents de governs espanyols de dos partits que entre sí s’odien, van ser la sentència de mort del  concepte “Autonomia”.

Pervertir el sentit de les paraules  -i la Història en va plena-  sol tenir conseqüències imprevisibles, sobretot quan la paraula pervertida és irrecuperable.

Els catalans ara ja no volem sentir parlar d’Autonomia,  paraula tan pervertida com per exemple, la paraula “Emérito”, que al cel sia.

Les paraules que volen dir una cosa i la seva contrària,  haurien d’anar  directes a la “paperera de  la  Història”. Però rarament ho fan i continuen emprenyant anys i panys, fins que queda  clar -i ja és un gran avenç- quin sentit li dona cada poble a la paraula en qüestió, i apareix clarament a l’horitzó català, més o menys llunyà, però indefugible, la necessitat vital de prendre una decisió entre dues opcions de futur:

Súbdits de la monarquia espanyola  o ciutadans de la República catalana.

La resta és “tirar pilotes fora” o “fer volar coloms“ o ”no trobar aigua al mar” o “que els arbres no et deixin veure el bosc” ...i un llarg etc.

Tenir les idees clares i regenerar les paraules pervertides  és el primer pas per encertar el camí, que ja fa anys que molts tenim molt clar.

OI?

10 de juliol de 2022.

Desolador.

 

La immensa majoria de morts violentes de persones, dels últims tres segles de la Història Humana són víctimes directes dels  “Estats Sobirans”.

Per poc àmplia que sigui la visió que tenim de la realitat del conjunt de la Humanitat, la sensació més poderosa que produeix és desoladora.

 Els actuals models dominants de la relació Home/Naturalesa, la relació Mascle /Femella, la relació Ric/Pobre, la relació Nacional/Estranger, la relació Estat sobirà/poble dominat, i unes quantes més, són totes elles producte d’un llarguíssim camí d’allò que anomenem Civilització, i de  l’actual estructuració política, econòmica, cultural, religiosa en grups heterogenis, immensament grans uns i minúsculs altres, riquíssims o paupèrrims, armats tots ells cent vegades més del necessari, i que anomenem; Estats Sobirans.

Han començat a aparèixer per una banda, símptomes d’afebliment del model actual  i  per una altra veus que manifesten el risc de desaparició o d’un canvi substantiu de la fórmula "Estat-sobirà-independent” i altres veus -molt més fluixes- diuen que aquest canvi és just  i necessari. Fins i tot urgent.

Així, de sobte i en calent, per una banda tots tenim la sospita, que no hi ha alternativa, que sempre ha estat així, però per l’altra sabem que el model és obra humana i exclusivament humana, sense intervenció de cap altra força ni natural ni sobrenatural.

Tot allò que la humanitat ha construït, la humanitat ho pot modificar aprofitant  noves eines que la mateixa humanitat ha creat. No hi ha cap dubte que els instruments i els coneixements de què disposem avui dia són adequats i suficients per trobar una solució, com tampoc no hi ha cap dubte  que  la resistència per impedir el més mínim pas endavant, per part d’aquella  petitíssima porció dels humans que controlen poder i riquesa, és i serà ferotge. A les seves mans tenen les tres eines de domini: les armes, els diners i les paraules.

Les paraules, són les úniques eines que nosaltres tenim dret a utilitzar. L’ús de qualsevol de les altres dues (armes i diners) conduiria -com la Història ha mostrat massa vegades- a canviar persones però no a modificar estructures profundes.

La primera dificultat que presenten les paraules és valorar el grau de veritat que contenen.

La segona, el seu procés de petrificació (recordeu el codi d`Hammurabi) que les converteix en LLEIS.

I la tercera -i potser la més greu- la potència de l’altaveu que les propaga.

Així i tot, paraules i només paraules. En totes les llengües, tons, accents, lletres i mitjans.

Segons WORLD METER, el conjunt dels Estats del món, gasta  cada dia, 4.500 milions de dòlars, en armes... la  majoria de les quals, per sort, envelliran sense ser usades...

La fórmula actual d’Estat (independent i sobirà), és un fracàs absolut de la Humanitat i no obstant el conjunt dels humans tenim capacitat intel·lectual, ciència, coneixements, i voluntat suficients per trobar una fórmula més justa, més equitativa, més eficient. És a dir: MÉS HUMANA.

Fins i tot jo m’atreviria… a insinuar…

13 de juny (sant Antoni) de 2022.

 

 

 

El Corredor Mediterrani i Ucraïna.

 

Ara que el mapa d’Ucraïna surt contínuament als mitjans de comunicació, fixeu-vos en el punt més occidental on conflueixen les fronteres d’Hongria, Eslovàquia i  Ucraïna. Allí  trobareu una petita ciutat que es diu Záhoni. És l’estació escollida per ser el final del tren que començant a Algeciras, seguint per la costa mediterrània, travessa el sud de França, creua tota la vall del Po al nord d’Itàlia, Eslovènia i Hongria fins a la frontera amb Ucraïna.

Ningú dubta de la superioritat del tren sobre els altres dos mitjans de transport de mercaderies -els vaixells i els camions-  quant a contaminació i en economia.  Ja estan resolts els problemes tècnics d’uniformitat de vies i de tensió elèctrica. El projecte està acabat i el finançament garantit  per part de la Unió Europea. Però…

Està encallat. ¿Quin és el seu pecat original?

És tan senzill com absurd. La línia del tren passa molt lluny de les tres capitals -Madrid, París i Roma- que han de prendre les decisions executives, i les tres, per més que es proclamin capitals  de TOT l’Estat respectiu, la realitat és que el seu entusiasme per qualsevol millora és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les respectives places majors i la via del tren.

No cal tenir gaire imaginació per suposar que a Moscou no li fa gaire gràcia, que la ubèrrima  collita de les terres negres ucraïneses s’escapi del seu control, obrint una via d’aigua difícil d’aturar.

I a Kiev? Ves a saber: potser la sospita que la línia de tren arribés lògicament fins a Donetz i Lugansk  que acabaven de guanyar els referèndums, una amb el 78 % i l’altra el  85% de vots favorables a les respectives independències, va posar tan nerviosos els politics de Kiev, que van començar una guerra sense avisar i sense pietat.

Aquesta guerra, va donar una excusa, tan falsa com criminal, a Moscou per cometre la barbaritat d’envair Ucraïna…

No pretenc dir, que el corredor mediterrani, tingui la més petita culpa d’aquest seguit d’estupideses criminals, però sí que pretenc qüestionar l’actual model de distribució del Poder, en Estats Sobirans que perden el respecte als seus propis pobles, inculcant l’animadversió (fins i tot l’odi) als pobles veïns, tinguin o no Estat propi.

La complexitat del problema no ens ha de coartar la llibertat d’enfrontar-lo.

Barcelona, primavera del 2022.

 

 

 

Paradoxa de Teseu, (i Constitució Espanyola).

 

Diu així. Teseu tenia un vaixell del que n’estava molt orgullós. Cada vegada que se li trencava qualsevol peça fos la que fos, la substituïa per una  altra exacta. Així molts anys, fins que un dia va reposar l’última peça original. El vaixell era exacte, però era el “mateix” vaixell? Heus aquí una paradoxa.

Tot grup humà-família, País, Estat, contínuament va substituint tots i cadascun dels seus integrants, i com el vaixell de Teseu, arriba un dia, una vegada i una altra vegada al llarg de la llarga història dels pobles, que tots els components han canviat.

La Família, el País, L’Estat, són el mateix? O bé més aviat d’allò anterior només en  queda  l’aparença...

La geografia potser no ha variat gaire, però les persones que són els titulars dels drets humans, són totes diferents, encara que els drets humans són “gairebé” els mateixos?

Geografia i Drets perduren. La Ciència no para quieta,  i les Institucions què  de què?

Ara fa una mica més de 40 anys els ciutadans de l‘Estat Espanyol vam votar una Constitució. Feia  47 anys que no votàvem res, i no en teníem pràctica.

Si diem que a caminar se n’aprèn caminant, a votar encara és més evident.

Ens van proposar un text amb 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries 1 disposició derogatòria  i 1 disposició final.

La majoria va votar SÍ.

A tot? A tots els articles evidentment, no, cosa que feia absolutament prevalent aquells articles que feien referència a la modificació parcial o total de la constitució.

Quan vaig llegir aquets articles, vaig entendre que allò era el franquisme sense camisa blava, i vaig votar no. Allò era (continua sent) infumable…

 La Constitució deia, (i continua dient) que el vaixell de Teseu és el mateix, i que de fet és irreformable, i això fa que la necessitat que té tota màquina d’un servei de manteniment, se’n faci càrrec d’aquesta tasca el Tribunal Constitucional que es va arrogar la potestat no solament d’interpretar-ne  la lletra, sinó de modificar-ne l’esperit.

Afirmo: la Constitució del 78, és antidemocràtica perquè és irreformable democràticament.

Aprofitant l’avinentesa que la putrefacció de la tripulació i molt especialment del Capità  s’ha manifestat esplendorosament, no ens ha de costar massa als passatgers presoners botar una barca salvavides, i encara que sigui a força de rems… que Catalunya té 400 km. de costa, i l’aire fresquet de marinada ja es comença notar.

26 de maig del 2022.

(Gracies, Emèrit, per la teva contribució. Gràcies Tribunals per sostenir-lo).

La Història i les historietes.

 

Surt el gallec del seu racó, fidel a la efa de Franco i  Fraga i  sense esperar arribar a Madrid diu que la culpa és dels catalans.

I ja està. Tenim un  probable nou president del govern d’ESPANYA (perdó ESPAÑA).

Tot i saber que ningú d’aquells a qui més falta els fa,  em farà cas i amb ànim d’ajudar el poble espanyol a sortir del forat en què està i no ho sap que hi està, i perquè no diguin que ho diu un català (que sí que ho diu, però no només ell) els recomanaria quatre llibres a l’atzar que ara tinc sobre la taula i cap d’ells d’autors catalans.

UN POBLE TRAÏT: (Corrupció, incompetència, política i divisió social) de Paul Preston.

LA PATRIA EN LA CARTERA: (Pasado y presente de la corrupción en España) de Joaquin Bosch.

PORQUÉ FRACASAN LOS PAÍSES: (Orígenes del poder la prosperidad y la pobreza) de Daron Acemoglu y James A. Robinson.

LA CRIPTA DE FRANCO: (Viaje por la memoria y la cultura del franquismo) de Jeremy Treglown.

I segurament molts llibres més que jo no he llegit.

…però és tan fàcil donar la culpa als catalans.

Diu Simone Weil  “si a tu t’ataquen com a jueu, has de defensar-te com a jueu” que traduït al català fa “si a tu t’ataquen com a català, has de defensar-te com a català”.

I aquest és el cas. Espanya té necessitat vital de Catalunya i al mateix temps té una malvolença secular als catalans.

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalan y piedras en los campos desérticos, hemos de tener enemigos y guerra”.  Conde duque de  Olivares.

“Son los catalanes aborto monstruoso de la política” ¿?

“ El catalanismo es una enfermedad nerviosa” Silvela, 1900.

“Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto es lo que acontece con el problema catalan”.Ortega y  Gasset.

“La Historia de pueblos  como Cataluña o Irlanda es un quejido incesante”.

Etc. Etc. Però resulta que Espanya sense Catalunya és insostenible econòmicament, al contrari que Anglaterra sense Irlanda.

El somni eròtic de Madrid és una Catalunya despullada de catalans, (i no és una al·lusió a l’Emèrit) però allò que ha aconseguit Madrid és reunir al centre de la península, 6.650.000 habitants en escassos 8.000 km. quadrats, mentre que 230.000 km. quadrats que l’envolten (Les dues Castelles, Lleó i Extremadura) en tinguin escassament 5.500.000  i la culpa és…  

Tornant a Simone Weil, si a mi m’ataquen com a català, tinc obligació de defensar-me, per davant de tot, com a català, i les altres àrees de defensa cal que hi siguin, però supeditades (no m’acaba d’agradar la paraula supeditar) a aquesta.

L’animadversió recíproca existeix, i em sembla ingenu i perillós, fer veure que no. Però també em sembla canalla utilitzar-la com a arma per dominar l’altre, i això no és recíproc és unidireccional, fins al punt que és la mateixa arma que fan servir les dues Espanyes (per més que s’odiïn entre elles) contra Catalunya.

És probable que més d’un pensador espanyol -i potser algun polític i tot- entengui correctament el dilema, però sap que si ho manifesta públicament, les potes dels cavalls, sota  les que serà llançat seran carícies comparades amb les paraules de la premsa…

“Tenim mala peça al teler” diem per aquí, però també tenim les millors teixidores de la península.

Amb molta diferència.

16 de maig del 2020. La primavera ha esclatat.

 

 

 

Què ha de fer l’Estat...?

 

Es preguntava en públic i en obert la Sra. Robles.

 La mateixa pregunta que no es va fer Franco el 1936, ni Putin fa quatre dies, perquè els dos sabien la resposta.

Resposta que la Sra. Robles i el seu Ministeri de Defensa, coneixen perfectament. Però...

Diuen que deia Churchill  que utilitzar la força per resoldre un problema polític és correcte, però el que no s’ha de fer mai és usar una força insuficient.

Espiar, Sra. Robles és lleig, és estúpid… i és insuficient. L’excusa que ho ha autoritzat un jutge- Marchena? Llarena?  No fa res més que afegir una taca a les ulleres  de miopia amb què es mira la platja des de la “meseta”.

Què ha de fer l’Estat?  De veritat que no ho saben?

Se’ls ha ocorregut alguna vegada escoltar?  Quina Història (o quines històries) escolten? Els han explicat aquell que diu que el Rei d’Espanya va al Palau de la Música Catalana, i tot el públic  es posa dret aplaudint? O aquell altre que explica que la “Legion” desfila per la Diagonal darrera una cabra i els catalans es barallen per estar a primera fila…?

Què ha de fer l’Estat, a Catalunya?  Què ha de fer l’Estat amb Catalunya?

Deixin de fer tot el que fan i comencin a deixar fer tot el que els catalans  saben, poden i volen fer. Hi sortirem guanyant tots, nosaltres i Vostès.

Senyora Margarida, no cal anar arrencant pètals un a un, llenci la flor sencera.

28 d’abril de 2022.

 

Déu meu, com s’assemblen les guerres!

 

Sobretot algunes.

Ahir vaig veure un nen, de 5 o 6 anys, que feia una cara més de sorpresa que de por, caminant darrera la seva mare que duia dues criatures més petites. Fugien d’una guerra. No calia que ningú ho expliqués.

De seguida em va venir a la memòria una escena molt llunyana però semblant. Al juny de 1938, el dia que jo complia 6 anys, dormíem a l’estació de tren de Saragossa, la mare amb 5 fills -el més petit era jo- esperant el tren per anar a Jaca i d’allí a Embun, al Pirineu aragonès.

Vam fugir de Flix a la caixa d’un camió, tapats amb mantes i ben ajupits. L’exèrcit espanyol, a les ordres de Franco, tirava bombes al jardí de casa nostra.

Els nacionals espanyols van guanyar la guerra. Catalunya la va perdre.

No cal tenir molta imaginació per trobar bastants paral·lelismes entre les parelles Rússia-Ucraïna i  Espanya-Catalunya (quina cridòria que sento) i entre aquesta guerra d’avui i aquella de fa 80 anys. Potser  l’única diferència sigui la televisió.

Aquesta fórmula en què un poble gran, poderós i armat, s’apodera del  poble veí negant -li el dret a ser, és una constant històrica que ha contribuït al llarg dels segles i amb variants de detalls, a establir l’actual i terriblement absurd mapa d’Estats i fronteres.

Algunes vegades, (poques o moltes?)  passa que el poble derrotat no desapareix del tot. El vencedor no acaba d’entendre mai que el vençut no aprofiti els grans avantatges que li proporciona l’annexió, i el vençut només veu  la derrota que no els permet respirar.

Resulta curiós observar com la majoria d’espanyols veuen des de fa quatre dies amb una claredat absoluta que Ucraïna té tot el dret a ser lliure i probablement també molts russos entenguin que Catalunya hi tingui dret.

Stalin i Franco, que representaven ser enemics extrems, governaven exactament igual, sense cap respecte ni a la vida, ni a la dignitat dels seus enemics. Eren dictadors en estat pur, i tant un com l’altre d’alguna manera més o menys subtil, encarnaven l’essència dels seus pobles respectius. Si més no, d’una bona part.

Per això les guerres  -algunes guerres- s’assemblen tant.

16 de febrer de 2022.

I la covid en retirada.

Si jo fos…

 

Un bon ciutadà espanyol més o menys culte, resident a Madrid, una mica o bastant interessat en entendre el per què de tot plegat, començaria fent, fins on la meva capacitat i honestedat em permetés, un intent d’anàlisi de tots i cadascun dels elements bàsics que defineixen l’ Estat, posem per cas dels dos últims segles.

1.- La Monarquia, així, amb majúscula. La institució i els titulars… Abans feia riure ara fa plorar.

2.- L’Exèrcit. Fins a 30 “Pronunciamentos” durant  el segle XIX, mentre es perdien totes les “ Provincias de Ultramar” que deia la Constitució de 1812, de l’Imperi on no es ponia mai el sol.  Dues dictadures al segle XX, i dues úniques  victòries… contra el seu propi poble.

3 .- L’Església. Espanya fou “espada de Roma y martillo de herejes” com deia Don Marcelino i la fe dels anarquistes ateus espanyols era tan profunda, que a un predicador protestant que intentava convertir-los li van dir “no s’esforci senyor, que nosaltres no creiem ni amb l’església catòlica que sabem que és la verdadera“… Ara, d’aquella fe amb els capellans no en queda res gràcies a pederàsties i immatriculacions i altres foteses.

4.- La Justícia. I no parlarem de crims. El delicte més arrelat entre les altes i mitges esferes de la societat espanyola des de fa segles, és la corrupció econòmica. Del Franquisme es deia que era una dictadura, suavitzada per la corrupció. 40 anys després de la mort amb tots els honors del dictador es pot certificar el clamorós fracàs del Poder Judicial contra la corrupció.

5.- Last but non least... La cúpula de tot el temple: la  Política…! Valga’m Déu val¡ Fins i tot és més culpable la Política que “els polítics”, (que són els únics elegits poc o molt pels ciutadans, i que no tenen el càrrec vitalici) la Política plena d’odis tribals i enveges caïnites, magníficament posades en escena recentment, pels millors representants de la Hidalguia Espanyola.

Però jo no soc un bon espanyol, ni tampoc un mal espanyol,  de la mateixa manera que no soc un bon rus ni un mal rus, (ara sí que l’hem feta bona) i potser que tot el que penso de russos i espanyols políticament parlant sigui foc d’encenalls… però els russos no m’han obligat mai a parlar rus. I la primera capital  que va tenir Rússia va ser Kiev ...  ja és tenir mala llet!

I als espanyols els hi entenc tot.

23 F. TODOS AL SUELO.

23 de febrer 2022.

Perseverar.

   Cal entendre que el punt fort, fortíssim, som nosaltres, els innominats.

Deixant de banda tota la Història anterior al segle passat en què els pobles eren més espectadors i víctimes que actors, veiem que les humiliants derrotes a Cuba i Filipines de l’exèrcit espanyol van coincidir amb una forta embranzida del catalanisme.

La Veu de Catalunya, per una banda i el Cu-cut per l’altra, seriosament un, i amb humor l’altre van  comentar els fets militars. La reacció de les forces armades aquarterades a Barcelona va ser..., llegiu història, val la pena.

Es pot dir que a partir d’aquell moment i durant tot el segle XX, la vida i la política catalanes van estar condicionades (dit suaument) per l’exèrcit espanyol.

Primer la setmana tràgica, després la dictadura de Primo de Rivera, i finalment Franco, tots ells sense solució de continuïtat.

Francisco Silvela, president del govern espanyol a principi de segle, va diagnosticar: “El catalanismo es una enfermedad nerviosa”, i trenta anys després,  en plena República i des d’un escó del Congres Espanyol, el millor filòsof espanyol del segle, Ortega y Gasset, asseverava: “cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle, pues esto es lo que acontece con el problema catalán”.

Molt poc després, Franco, intentava curar el problema català.

Va matar a cor que vols cor que desitges... però no va curar el problema catalán.

Veient que Franco s’estava morint i que la pura herida d’Ortega no millorava, els seguidors (d’Ortega i de Franco) van redactar un extensíssim “Manual d’instruccions” per aplicar-lo post mortem del dictador, per aconseguir l’efecte sense que es noti el “cuidado” com deia l’antic decret de Nova Planta.

L’efecte que es volia aconseguir era el manteniment intacte del fons ideològic dominant des de segles al país: centralisme, dogmatisme, autoritarisme.

D’aquest Manual d’Instruccions en van dir Constitució.

Milions de ciutadans la van aprovar, amb pressa per sortir de la presó, sense llegir-la.

L’article 8 diu: Les forces armades…tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

L’article 62, punt h) diu: Correspon al Rei  el comandament suprem de les forces armades.

És a dir: problema català resolt. Rei i exèrcit, amb la Constitució queda clar que són la solució.

L’Estat Espanyol ja té una Democràcia plena, (sense especificar plena de què). Ja pot entrar a Europa. Hi entra amb bombo i platerets i la reben amb els braços oberts i la cartera plena. Però, el problema o malaltia catalana no millora… I per postres Europa no permet que l’exèrcit d’un país actuï contra els seus propis habitants.

Aviat l’enginy espanyol troba l’alternativa: allò que no poden fer els militars  ho faran els jutges, que a espanyolitat no els guanya ningú. Faran complir la llei al peu de la lletra, acostumats a fer autos sacramentals i consells de guerra. Però a Europa els jutges saben distingir entre un partit de futbol i un concurs de cançons folklòriques.

Els jutges poden perseguir i castigar mil ciutadans però no poden fer res contra un milió. I ara aquí apareix la meva convicció, sense tenir els coneixements jurídics d’en Boye, de l’inevitable final favorable a la causa catalana.

Dels pilars  que sostenien el temple espanyol, el principal era l’exèrcit que ha quedat fora de joc, el més vistós era la monarquia i ella soleta s’ha llançat a la bassa dels fems. L’Església fins fa poc intocable, entre pederàstia i immatriculacions ja està en llista d’espera. l’Hipermadrilenisme, fins fa molt poc només qüestionat als passos fronterers amb França, ara mesetaris i llevantins comencen a obrir el ulls.

Tinguem paciència, no critiquem massa els nostres politics. Tots ells fan el que saben i el que poden però no el que volen. I de veritat ho crec, el poder som nosaltres.

7 de febrer de 2021.

 

 

Cada dia està més clar. Repeteixo.

 

Només hi ha un final possible: INDEPENDÈNCIA.

Perquè l’altre final comporta la desaparició de tot signe d’identitat pròpia de milions de persones, i això no ho van aconseguir 40 anys de dictadura.

Quan jo tenia 11 anys vaig trepitjar per primera vegada una escola. Al pati la majoria de nens parlàvem català. Quan sonava el timbre ens posàvem en fila i entràvem a les classes. El català desapareixia absolutament i els nens ni ens n’adonàvem.

Fèiem teatre, estudiàvem llatí, matemàtiques, història d’Espanya, (els conqueridors espanyols d’Amèrica tenien un aspecte tan magnífic que les dones indígenes s’entregaven joioses per tenir fills seus fins al punt que un capità  d’Almagro,  el conqueridor de Xile,  va batre el rècord amb 632 fills). Geografia d’Espanya, (Tirón, Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama son los 7 afluentes del Ebro en la Rioja) Tot en correcte Castellà. També estudiàvem poetes nostrats, autors de La vaca ciega, (...dando tumbos) o bé El pino de Formentor (Anida entre sus ramas la eterna primavera).

Això durant 7 anys ( com els afluents de la Rioja).

El català ni hi era ni se l’esperava.

Acabat el batxillerat, vaig començar una carrera. Durava 8 anys. I efectivament no es va sentir ni una paraula en català. Això sí, alguna catalanada d’algun professor poc reeducat.

És a dir, 15 anys d’immersió lingüística castellana sense escafandre.

 20 anys més d’exercici Professional sense cap més català que el parlat a casa…

Allò que em causa més sorpresa avui és que fins molts anys després no vaig tenir consciència de la canallada a què jo i tothom havíem estat sotmesos.

I allò que tinc més clar és que avui els actuals enemics de Catalunya i de la seva llengua  són no solament més febles que aquells, sinó també més estúpids. (v.g. Arrimadas, Llarena). I això em dona esperança.

Aquells eren feixistes i no ho amagaven. Aquests ho són i ho neguen. I alguns són tan rucs que no saben que ho són.

L’Exèrcit perdedor a Cuba, a Filipines i al Riff, però vencedor contra el seu poble es mostrava anticatalà amb orgull. Ara xiula.

L’Església d’aquella època, portava Franco sota pal·li, ara no s’atreveix a condemnar-lo, però no fa fàstics al seu corromput hereu.

Ara han passat la patata calenta als jutges, i la veritat sigui dita a mi em fa molta menys por el seu martellet, que les armes dels  militars i fins i tot que les homilies dels bisbes. No oblidem que les armes i les paraules són les dues principals eines del poder.

Potser sí que algun dels nostres “líders” polítics passin cagarrines amb tota la raó.

Ara que parlem de líders..

Tots creiem saber què significa aquesta paraula (els diccionaris remuguen per acceptar-la) i tots creiem que hi ha un dèficit universal d’exemplars, però haver n’hi, n’hi ha.

Certament avui dia rebutgem la figura de pastor que cuida les seves ovelles.

Tampoc estimem la imatge de cabdill que ens condueix a la victòria.

La figura de guia  que ens mostra el camí correcte la deixem per a l’escoltisme.

Potser una imatge més acceptada és la d’aquell que corre al davant  d’un grup que sap cap a on vol arribar, i  que accepta les conseqüències d’arribar primer.

El líder, és necessari?  És convenient? És indispensable? Cal que sigui acceptat per tots els corredors? És bo que sigui únic?

Em temo molt que el principal problema és que no hi ha regles  escrites en cap evangeli i la més gran sort és que gràcies a això, sempre n’acaba sortint un.

La persona que es converteix en líder serà alhora la més estimada i la més odiada, la més exaltada i la  més perseguida, ha de tenir idees clares però no rígides, ha de parlar bé i ha d’escoltar millor.

Cal que inspiri  suficient confiança a suficients seguidors. Cal que generi prou entusiasme a un grup no necessàriament molt gran. Cal que sàpiga parlar alt i clar, i que calli quan no sigui oportú parlar.

…sempre n’acaba sortint un, i  a nosaltres  ens sembla que ja l’hem trobat.

Mireu l’escenari, observeu els candidats, i sobre tot calculem a qui tem més l’adversari…

En qui penseu?

10 de gener de  2022.