dimecres, 15 de juny de 2022

Desolador.

 

La immensa majoria de morts violentes de persones, dels últims tres segles de la Història Humana són víctimes directes dels  “Estats Sobirans”.

Per poc àmplia que sigui la visió que tenim de la realitat del conjunt de la Humanitat, la sensació més poderosa que produeix és desoladora.

 Els actuals models dominants de la relació Home/Naturalesa, la relació Mascle /Femella, la relació Ric/Pobre, la relació Nacional/Estranger, la relació Estat sobirà/poble dominat, i unes quantes més, són totes elles producte d’un llarguíssim camí d’allò que anomenem Civilització, i de  l’actual estructuració política, econòmica, cultural, religiosa en grups heterogenis, immensament grans uns i minúsculs altres, riquíssims o paupèrrims, armats tots ells cent vegades més del necessari, i que anomenem; Estats Sobirans.

Han començat a aparèixer per una banda, símptomes d’afebliment del model actual  i  per una altra veus que manifesten el risc de desaparició o d’un canvi substantiu de la fórmula "Estat-sobirà-independent” i altres veus -molt més fluixes- diuen que aquest canvi és just  i necessari. Fins i tot urgent.

Així, de sobte i en calent, per una banda tots tenim la sospita, que no hi ha alternativa, que sempre ha estat així, però per l’altra sabem que el model és obra humana i exclusivament humana, sense intervenció de cap altra força ni natural ni sobrenatural.

Tot allò que la humanitat ha construït, la humanitat ho pot modificar aprofitant  noves eines que la mateixa humanitat ha creat. No hi ha cap dubte que els instruments i els coneixements de què disposem avui dia són adequats i suficients per trobar una solució, com tampoc no hi ha cap dubte  que  la resistència per impedir el més mínim pas endavant, per part d’aquella  petitíssima porció dels humans que controlen poder i riquesa, és i serà ferotge. A les seves mans tenen les tres eines de domini: les armes, els diners i les paraules.

Les paraules, són les úniques eines que nosaltres tenim dret a utilitzar. L’ús de qualsevol de les altres dues (armes i diners) conduiria -com la Història ha mostrat massa vegades- a canviar persones però no a modificar estructures profundes.

La primera dificultat que presenten les paraules és valorar el grau de veritat que contenen.

La segona, el seu procés de petrificació (recordeu el codi d`Hammurabi) que les converteix en LLEIS.

I la tercera -i potser la més greu- la potència de l’altaveu que les propaga.

Així i tot, paraules i només paraules. En totes les llengües, tons, accents, lletres i mitjans.

Segons WORLD METER, el conjunt dels Estats del món, gasta  cada dia, 4.500 milions de dòlars, en armes... la  majoria de les quals, per sort, envelliran sense ser usades...

La fórmula actual d’Estat (independent i sobirà), és un fracàs absolut de la Humanitat i no obstant el conjunt dels humans tenim capacitat intel·lectual, ciència, coneixements, i voluntat suficients per trobar una fórmula més justa, més equitativa, més eficient. És a dir: MÉS HUMANA.

Fins i tot jo m’atreviria… a insinuar…

13 de juny (sant Antoni) de 2022.

 

 

 

dijous, 9 de juny de 2022

El Corredor Mediterrani i Ucraïna.

 

Ara que el mapa d’Ucraïna surt contínuament als mitjans de comunicació, fixeu-vos en el punt més occidental on conflueixen les fronteres d’Hongria, Eslovàquia i  Ucraïna. Allí  trobareu una petita ciutat que es diu Záhoni. És l’estació escollida per ser el final del tren que començant a Algeciras, seguint per la costa mediterrània, travessa el sud de França, creua tota la vall del Po al nord d’Itàlia, Eslovènia i Hongria fins a la frontera amb Ucraïna.

Ningú dubta de la superioritat del tren sobre els altres dos mitjans de transport de mercaderies -els vaixells i els camions-  quant a contaminació i en economia.  Ja estan resolts els problemes tècnics d’uniformitat de vies i de tensió elèctrica. El projecte està acabat i el finançament garantit  per part de la Unió Europea. Però…

Està encallat. ¿Quin és el seu pecat original?

És tan senzill com absurd. La línia del tren passa molt lluny de les tres capitals -Madrid, París i Roma- que han de prendre les decisions executives, i les tres, per més que es proclamin capitals  de TOT l’Estat respectiu, la realitat és que el seu entusiasme per qualsevol millora és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les respectives places majors i la via del tren.

No cal tenir gaire imaginació per suposar que a Moscou no li fa gaire gràcia, que la ubèrrima  collita de les terres negres ucraïneses s’escapi del seu control, obrint una via d’aigua difícil d’aturar.

I a Kiev? Ves a saber: potser la sospita que la línia de tren arribés lògicament fins a Donetz i Lugansk  que acabaven de guanyar els referèndums, una amb el 78 % i l’altra el  85% de vots favorables a les respectives independències, va posar tan nerviosos els politics de Kiev, que van començar una guerra sense avisar i sense pietat.

Aquesta guerra, va donar una excusa, tan falsa com criminal, a Moscou per cometre la barbaritat d’envair Ucraïna…

No pretenc dir, que el corredor mediterrani, tingui la més petita culpa d’aquest seguit d’estupideses criminals, però sí que pretenc qüestionar l’actual model de distribució del Poder, en Estats Sobirans que perden el respecte als seus propis pobles, inculcant l’animadversió (fins i tot l’odi) als pobles veïns, tinguin o no Estat propi.

La complexitat del problema no ens ha de coartar la llibertat d’enfrontar-lo.

Barcelona, primavera del 2022.

 

 

 

dijous, 26 de maig de 2022

Paradoxa de Teseu, (i Constitució Espanyola).

 

Diu així. Teseu tenia un vaixell del que n’estava molt orgullós. Cada vegada que se li trencava qualsevol peça fos la que fos, la substituïa per una  altra exacta. Així molts anys, fins que un dia va reposar l’última peça original. El vaixell era exacte, però era el “mateix” vaixell? Heus aquí una paradoxa.

Tot grup humà-família, País, Estat, contínuament va substituint tots i cadascun dels seus integrants, i com el vaixell de Teseu, arriba un dia, una vegada i una altra vegada al llarg de la llarga història dels pobles, que tots els components han canviat.

La Família, el País, L’Estat, són el mateix? O bé més aviat d’allò anterior només en  queda  l’aparença...

La geografia potser no ha variat gaire, però les persones que són els titulars dels drets humans, són totes diferents, encara que els drets humans són “gairebé” els mateixos?

Geografia i Drets perduren. La Ciència no para quieta,  i les Institucions què  de què?

Ara fa una mica més de 40 anys els ciutadans de l‘Estat Espanyol vam votar una Constitució. Feia  47 anys que no votàvem res, i no en teníem pràctica.

Si diem que a caminar se n’aprèn caminant, a votar encara és més evident.

Ens van proposar un text amb 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries 1 disposició derogatòria  i 1 disposició final.

La majoria va votar SÍ.

A tot? A tots els articles evidentment, no, cosa que feia absolutament prevalent aquells articles que feien referència a la modificació parcial o total de la constitució.

Quan vaig llegir aquets articles, vaig entendre que allò era el franquisme sense camisa blava, i vaig votar no. Allò era (continua sent) infumable

 La Constitució deia, (i continua dient) que el vaixell de Teseu és el mateix, i que de fet és irreformable, i això fa que la necessitat que té tota màquina d’un servei de manteniment, se’n faci càrrec d’aquesta tasca el Tribunal Constitucional que es va arrogar la potestat no solament d’interpretar-ne  la lletra, sinó de modificar-ne l’esperit.

Afirmo: la Constitució del 78, és antidemocràtica perquè és irreformable democràticament.

Aprofitant l’avinentesa que la putrefacció de la tripulació i molt especialment del Capità  s’ha manifestat esplendorosament, no ens ha de costar massa als passatgers presoners botar una barca salvavides, i encara que sigui a força de rems… que Catalunya té 400 km. de costa, i l’aire fresquet de marinada ja es comença notar.

26 de maig del 2022.

(Gracies, Emèrit, per la teva contribució. Gràcies Tribunals per sostenir-lo).

dilluns, 16 de maig de 2022

La Història i les historietes.

 

Surt el gallec del seu racó, fidel a la efa de Franco i  Fraga i  sense esperar arribar a Madrid diu que la culpa és dels catalans.

I ja està. Tenim un  probable nou president del govern d’ESPANYA (perdó ESPAÑA).

Tot i saber que ningú d’aquells a qui més falta els fa,  em farà cas i amb ànim d’ajudar el poble espanyol a sortir del forat en què està i no ho sap que hi està, i perquè no diguin que ho diu un català (que sí que ho diu, però no només ell) els recomanaria quatre llibres a l’atzar que ara tinc sobre la taula i cap d’ells d’autors catalans.

UN POBLE TRAÏT: (Corrupció, incompetència, política i divisió social) de Paul Preston.

LA PATRIA EN LA CARTERA: (Pasado y presente de la corrupción en España) de Joaquin Bosch.

PORQUÉ FRACASAN LOS PAÍSES: (Orígenes del poder la prosperidad y la pobreza) de Daron Acemoglu y James A. Robinson.

LA CRIPTA DE FRANCO: (Viaje por la memoria y la cultura del franquismo) de Jeremy Treglown.

I segurament molts llibres més que jo no he llegit.

…però és tan fàcil donar la culpa als catalans.

Diu Simone Weil  “si a tu t’ataquen com a jueu, has de defensar-te com a jueu” que traduït al català fa “si a tu t’ataquen com a català, has de defensar-te com a català”.

I aquest és el cas. Espanya té necessitat vital de Catalunya i al mateix temps té una malvolença secular als catalans.

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalan y piedras en los campos desérticos, hemos de tener enemigos y guerra”.  Conde duque de  Olivares.

“Son los catalanes aborto monstruoso de la política” ¿?

“ El catalanismo es una enfermedad nerviosa” Silvela, 1900.

“Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto es lo que acontece con el problema catalan”.Ortega y  Gasset.

“La Historia de pueblos  como Cataluña o Irlanda es un quejido incesante”.

Etc. Etc. Però resulta que Espanya sense Catalunya és insostenible econòmicament, al contrari que Anglaterra sense Irlanda.

El somni eròtic de Madrid és una Catalunya despullada de catalans, (i no és una al·lusió a l’Emèrit) però allò que ha aconseguit Madrid és reunir al centre de la península, 6.650.000 habitants en escassos 8.000 km. quadrats, mentre que 230.000 km. quadrats que l’envolten (Les dues Castelles, Lleó i Extremadura) en tinguin escassament 5.500.000  i la culpa és…  

Tornant a Simone Weil, si a mi m’ataquen com a català, tinc obligació de defensar-me, per davant de tot, com a català, i les altres àrees de defensa cal que hi siguin, però supeditades (no m’acaba d’agradar la paraula supeditar) a aquesta.

L’animadversió recíproca existeix, i em sembla ingenu i perillós, fer veure que no. Però també em sembla canalla utilitzar-la com a arma per dominar l’altre, i això no és recíproc és unidireccional, fins al punt que és la mateixa arma que fan servir les dues Espanyes (per més que s’odiïn entre elles) contra Catalunya.

És probable que més d’un pensador espanyol -i potser algun polític i tot- entengui correctament el dilema, però sap que si ho manifesta públicament, les potes dels cavalls, sota  les que serà llançat seran carícies comparades amb les paraules de la premsa…

“Tenim mala peça al teler” diem per aquí, però també tenim les millors teixidores de la península.

Amb molta diferència.

16 de maig del 2020. La primavera ha esclatat.

 

 

 

dijous, 28 d’abril de 2022

Què ha de fer l’Estat...?

 

Es preguntava en públic i en obert la Sra. Robles.

 La mateixa pregunta que no es va fer Franco el 1936, ni Putin fa quatre dies, perquè els dos sabien la resposta.

Resposta que la Sra. Robles i el seu Ministeri de Defensa, coneixen perfectament. Però...

Diuen que deia Churchill  que utilitzar la força per resoldre un problema polític és correcte, però el que no s’ha de fer mai és usar una força insuficient.

Espiar, Sra. Robles és lleig, és estúpid… i és insuficient. L’excusa que ho ha autoritzat un jutge- Marchena? Llarena?  No fa res més que afegir una taca a les ulleres  de miopia amb què es mira la platja des de la “meseta”.

Què ha de fer l’Estat?  De veritat que no ho saben?

Se’ls ha ocorregut alguna vegada escoltar?  Quina Història (o quines històries) escolten? Els han explicat aquell que diu que el Rei d’Espanya va al Palau de la Música Catalana, i tot el públic  es posa dret aplaudint? O aquell altre que explica que la “Legion” desfila per la Diagonal darrera una cabra i els catalans es barallen per estar a primera fila…?

Què ha de fer l’Estat, a Catalunya?  Què ha de fer l’Estat amb Catalunya?

Deixin de fer tot el que fan i comencin a deixar fer tot el que els catalans  saben, poden i volen fer. Hi sortirem guanyant tots, nosaltres i Vostès.

Senyora Margarida, no cal anar arrencant pètals un a un, llenci la flor sencera.

28 d’abril de 2022.

 

dimecres, 16 de març de 2022

Déu meu, com s’assemblen les guerres!

 

Sobretot algunes.

Ahir vaig veure un nen, de 5 o 6 anys, que feia una cara més de sorpresa que de por, caminant darrera la seva mare que duia dues criatures més petites. Fugien d’una guerra. No calia que ningú ho expliqués.

De seguida em va venir a la memòria una escena molt llunyana però semblant. Al juny de 1938, el dia que jo complia 6 anys, dormíem a l’estació de tren de Saragossa, la mare amb 5 fills -el més petit era jo- esperant el tren per anar a Jaca i d’allí a Embun, al Pirineu aragonès.

Vam fugir de Flix a la caixa d’un camió, tapats amb mantes i ben ajupits. L’exèrcit espanyol, a les ordres de Franco, tirava bombes al jardí de casa nostra.

Els nacionals espanyols van guanyar la guerra. Catalunya la va perdre.

No cal tenir molta imaginació per trobar bastants paral·lelismes entre les parelles Rússia-Ucraïna i  Espanya-Catalunya (quina cridòria que sento) i entre aquesta guerra d’avui i aquella de fa 80 anys. Potser  l’única diferència sigui la televisió.

Aquesta fórmula en què un poble gran, poderós i armat, s’apodera del  poble veí negant -li el dret a ser, és una constant històrica que ha contribuït al llarg dels segles i amb variants de detalls, a establir l’actual i terriblement absurd mapa d’Estats i fronteres.

Algunes vegades, (poques o moltes?)  passa que el poble derrotat no desapareix del tot. El vencedor no acaba d’entendre mai que el vençut no aprofiti els grans avantatges que li proporciona l’annexió, i el vençut només veu  la derrota que no els permet respirar.

Resulta curiós observar com la majoria d’espanyols veuen des de fa quatre dies amb una claredat absoluta que Ucraïna té tot el dret a ser lliure i probablement també molts russos entenguin que Catalunya hi tingui dret.

Stalin i Franco, que representaven ser enemics extrems, governaven exactament igual, sense cap respecte ni a la vida, ni a la dignitat dels seus enemics. Eren dictadors en estat pur, i tant un com l’altre d’alguna manera més o menys subtil, encarnaven l’essència dels seus pobles respectius. Si més no, d’una bona part.

Per això les guerres  -algunes guerres- s’assemblen tant.

16 de febrer de 2022.

I la covid en retirada.

dijous, 24 de febrer de 2022

Si jo fos…

 

Un bon ciutadà espanyol més o menys culte, resident a Madrid, una mica o bastant interessat en entendre el per què de tot plegat, començaria fent, fins on la meva capacitat i honestedat em permetés, un intent d’anàlisi de tots i cadascun dels elements bàsics que defineixen l’ Estat, posem per cas dels dos últims segles.

1.- La Monarquia, així, amb majúscula. La institució i els titulars… Abans feia riure ara fa plorar.

2.- L’Exèrcit. Fins a 30 “Pronunciamentos” durant  el segle XIX, mentre es perdien totes les Provincias de Ultramar” que deia la Constitució de 1812, de l’Imperi on no es ponia mai el sol.  Dues dictadures al segle XX, i dues úniques  victòries… contra el seu propi poble.

3 .- L’Església. Espanya fou “espada de Roma y martillo de herejes” com deia Don Marcelino i la fe dels anarquistes ateus espanyols era tan profunda, que a un predicador protestant que intentava convertir-los li van dir “no s’esforci senyor, que nosaltres no creiem ni amb l’església catòlica que sabem que és la verdadera“… Ara, d’aquella fe amb els capellans no en queda res gràcies a pederàsties i immatriculacions i altres foteses.

4.- La Justícia. I no parlarem de crims. El delicte més arrelat entre les altes i mitges esferes de la societat espanyola des de fa segles, és la corrupció econòmica. Del Franquisme es deia que era una dictadura, suavitzada per la corrupció. 40 anys després de la mort amb tots els honors del dictador es pot certificar el clamorós fracàs del Poder Judicial contra la corrupció.

5.- Last but non least... La cúpula de tot el temple: la  Política…! Valga’m Déu val¡ Fins i tot és més culpable la Política que “els polítics”, (que són els únics elegits poc o molt pels ciutadans, i que no tenen el càrrec vitalici) la Política plena d’odis tribals i enveges caïnites, magníficament posades en escena recentment, pels millors representants de la Hidalguia Espanyola.

Però jo no soc un bon espanyol, ni tampoc un mal espanyol,  de la mateixa manera que no soc un bon rus ni un mal rus, (ara sí que l’hem feta bona) i potser que tot el que penso de russos i espanyols políticament parlant sigui foc d’encenalls… però els russos no m’han obligat mai a parlar rus. I la primera capital  que va tenir Rússia va ser Kiev ...  ja és tenir mala llet!

I als espanyols els hi entenc tot.

23 F. TODOS AL SUELO.

23 de febrer 2022.

dimarts, 8 de febrer de 2022

Perseverar.

   Cal entendre que el punt fort, fortíssim, som nosaltres, els innominats.

Deixant de banda tota la Història anterior al segle passat en què els pobles eren més espectadors i víctimes que actors, veiem que les humiliants derrotes a Cuba i Filipines de l’exèrcit espanyol van coincidir amb una forta embranzida del catalanisme.

La Veu de Catalunya, per una banda i el Cu-cut per l’altra, seriosament un, i amb humor l’altre van  comentar els fets militars. La reacció de les forces armades aquarterades a Barcelona va ser..., llegiu història, val la pena.

Es pot dir que a partir d’aquell moment i durant tot el segle XX, la vida i la política catalanes van estar condicionades (dit suaument) per l’exèrcit espanyol.

Primer la setmana tràgica, després la dictadura de Primo de Rivera, i finalment Franco, tots ells sense solució de continuïtat.

Francisco Silvela, president del govern espanyol a principi de segle, va diagnosticar: “El catalanismo es una enfermedad nerviosa”, i trenta anys després,  en plena República i des d’un escó del Congres Espanyol, el millor filòsof espanyol del segle, Ortega y Gasset, asseverava: “cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle, pues esto es lo que acontece con el problema catalán”.

Molt poc després, Franco, intentava curar el problema català.

Va matar a cor que vols cor que desitges... però no va curar el problema catalán.

Veient que Franco s’estava morint i que la pura herida d’Ortega no millorava, els seguidors (d’Ortega i de Franco) van redactar un extensíssim “Manual d’instruccions” per aplicar-lo post mortem del dictador, per aconseguir l’efecte sense que es noti el “cuidado” com deia l’antic decret de Nova Planta.

L’efecte que es volia aconseguir era el manteniment intacte del fons ideològic dominant des de segles al país: centralisme, dogmatisme, autoritarisme.

D’aquest Manual d’Instruccions en van dir Constitució.

Milions de ciutadans la van aprovar, amb pressa per sortir de la presó, sense llegir-la.

L’article 8 diu: Les forces armades…tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

L’article 62, punt h) diu: Correspon al Rei  el comandament suprem de les forces armades.

És a dir: problema català resolt. Rei i exèrcit, amb la Constitució queda clar que són la solució.

L’Estat Espanyol ja té una Democràcia plena, (sense especificar plena de què). Ja pot entrar a Europa. Hi entra amb bombo i platerets i la reben amb els braços oberts i la cartera plena. Però, el problema o malaltia catalana no millora… I per postres Europa no permet que l’exèrcit d’un país actuï contra els seus propis habitants.

Aviat l’enginy espanyol troba l’alternativa: allò que no poden fer els militars  ho faran els jutges, que a espanyolitat no els guanya ningú. Faran complir la llei al peu de la lletra, acostumats a fer autos sacramentals i consells de guerra. Però a Europa els jutges saben distingir entre un partit de futbol i un concurs de cançons folklòriques.

Els jutges poden perseguir i castigar mil ciutadans però no poden fer res contra un milió. I ara aquí apareix la meva convicció, sense tenir els coneixements jurídics d’en Boye, de l’inevitable final favorable a la causa catalana.

Dels pilars  que sostenien el temple espanyol, el principal era l’exèrcit que ha quedat fora de joc, el més vistós era la monarquia i ella soleta s’ha llançat a la bassa dels fems. L’Església fins fa poc intocable, entre pederàstia i immatriculacions ja està en llista d’espera. l’Hipermadrilenisme, fins fa molt poc només qüestionat als passos fronterers amb França, ara mesetaris i llevantins comencen a obrir el ulls.

Tinguem paciència, no critiquem massa els nostres politics. Tots ells fan el que saben i el que poden però no el que volen. I de veritat ho crec, el poder som nosaltres.

7 de febrer de 2021.

 

 


dimarts, 11 de gener de 2022

Cada dia està més clar. Repeteixo.

 

Només hi ha un final possible: INDEPENDÈNCIA.

Perquè l’altre final comporta la desaparició de tot signe d’identitat pròpia de milions de persones, i això no ho van aconseguir 40 anys de dictadura.

Quan jo tenia 11 anys vaig trepitjar per primera vegada una escola. Al pati la majoria de nens parlàvem català. Quan sonava el timbre ens posàvem en fila i entràvem a les classes. El català desapareixia absolutament i els nens ni ens n’adonàvem.

Fèiem teatre, estudiàvem llatí, matemàtiques, història d’Espanya, (els conqueridors espanyols d’Amèrica tenien un aspecte tan magnífic que les dones indígenes s’entregaven joioses per tenir fills seus fins al punt que un capità  d’Almagro,  el conqueridor de Xile,  va batre el rècord amb 632 fills). Geografia d’Espanya, (Tirón, Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama son los 7 afluentes del Ebro en la Rioja) Tot en correcte Castellà. També estudiàvem poetes nostrats, autors de La vaca ciega, (...dando tumbos) o bé El pino de Formentor (Anida entre sus ramas la eterna primavera).

Això durant 7 anys ( com els afluents de la Rioja).

El català ni hi era ni se l’esperava.

Acabat el batxillerat, vaig començar una carrera. Durava 8 anys. I efectivament no es va sentir ni una paraula en català. Això sí, alguna catalanada d’algun professor poc reeducat.

És a dir, 15 anys d’immersió lingüística castellana sense escafandre.

 20 anys més d’exercici Professional sense cap més català que el parlat a casa…

Allò que em causa més sorpresa avui és que fins molts anys després no vaig tenir consciència de la canallada a què jo i tothom havíem estat sotmesos.

I allò que tinc més clar és que avui els actuals enemics de Catalunya i de la seva llengua  són no solament més febles que aquells, sinó també més estúpids. (v.g. Arrimadas, Llarena). I això em dona esperança.

Aquells eren feixistes i no ho amagaven. Aquests ho són i ho neguen. I alguns són tan rucs que no saben que ho són.

L’Exèrcit perdedor a Cuba, a Filipines i al Riff, però vencedor contra el seu poble es mostrava anticatalà amb orgull. Ara xiula.

L’Església d’aquella època, portava Franco sota pal·li, ara no s’atreveix a condemnar-lo, però no fa fàstics al seu corromput hereu.

Ara han passat la patata calenta als jutges, i la veritat sigui dita a mi em fa molta menys por el seu martellet, que les armes dels  militars i fins i tot que les homilies dels bisbes. No oblidem que les armes i les paraules són les dues principals eines del poder.

Potser sí que algun dels nostres “líders” polítics passin cagarrines amb tota la raó.

Ara que parlem de líders..

Tots creiem saber què significa aquesta paraula (els diccionaris remuguen per acceptar-la) i tots creiem que hi ha un dèficit universal d’exemplars, però haver n’hi, n’hi ha.

Certament avui dia rebutgem la figura de pastor que cuida les seves ovelles.

Tampoc estimem la imatge de cabdill que ens condueix a la victòria.

La figura de guia  que ens mostra el camí correcte la deixem per a l’escoltisme.

Potser una imatge més acceptada és la d’aquell que corre al davant  d’un grup que sap cap a on vol arribar, i  que accepta les conseqüències d’arribar primer.

El líder, és necessari?  És convenient? És indispensable? Cal que sigui acceptat per tots els corredors? És bo que sigui únic?

Em temo molt que el principal problema és que no hi ha regles  escrites en cap evangeli i la més gran sort és que gràcies a això, sempre n’acaba sortint un.

La persona que es converteix en líder serà alhora la més estimada i la més odiada, la més exaltada i la  més perseguida, ha de tenir idees clares però no rígides, ha de parlar bé i ha d’escoltar millor.

Cal que inspiri  suficient confiança a suficients seguidors. Cal que generi prou entusiasme a un grup no necessàriament molt gran. Cal que sàpiga parlar alt i clar, i que calli quan no sigui oportú parlar.

…sempre n’acaba sortint un, i  a nosaltres  ens sembla que ja l’hem trobat.

Mireu l’escenari, observeu els candidats, i sobre tot calculem a qui tem més l’adversari…

En qui penseu?

10 de gener de  2022.