Cinemàtica és l’estudi del moviment amb independència de què
el provoca. Dinàmica és l’estudi de les causes del moviment, a les que anomenem
forces. Una de les situacions possibles de l’acció de les forces és l’estàtica.
De tot això abans en dèiem “mecànica racional”. La física actual no ho nega però
ho supera.
Encara que no ho sembli estem parlant de política. Amb la
diferencia que la política no ha aconseguit encara la qualificació de racional
i lògicament no ha pogut superar aquest estatus.
Sovint parlem de forces socials, de pobles dinàmics, de
societat estàtiques, de grans marxes, de grans desplaçaments uns físics i
altres mentals. La descripció tradicional era molt més cinemàtica que dinàmica.
Era, i encara és, més fàcil explicar què va passar que investigar perquè va
passar. La història sempre tindrà, amb una intensitat, esperem que cada vegada
més petita, la firma d’un historiador.
Els moviments dels pobles tenen dos tipus de forces
d’intensitat diferent però que si porten la mateixa direcció i sentit la
resultant és imparable. Una empeny, i l’altra estira. La primera incita a
marxar del lloc -físic o mental- on s’està, la segona proposa anar a un lloc
nou i diferent. La primera empeny a marxar d’un país o d’un estat on t’hi trobes
molt malament i no et sens amb forces per canviar-lo o millorar-lo, perquè ja
ho has intentat moltes vegades sense el més petit resultat, perquè és un lloc
massa sec, massa dur, massa envellit o perquè hi ha un dragó que cobra un
peatge massa car en donzelles, i sant Jordi
no vol fer servir la seva llança.
La segona força, aquella que atreu per anar a buscar un lloc
nou, és molt poderosa per als joves i molt menys per als vells. Està feta més
d’esperança que de cansament. Més d’il·lusió que de seguretats. Ara a Catalunya les dues van en la mateixa direcció.
La gran majoria de ciutadans de Catalunya, no tenen res en
contra de la gran majoria de ciutadans d’Espanya. Fins i tot m’atreveixo a
dir que no volen allunyar-se’n gaire, però
sí que volen independitzar-se (no dependre ) d’un estat anquilosat, envellit i poderós
i prepotent i llunyà, molt llunyà no només geogràficament sinó principalment mentalment. Fa quasi 40 anys, amb la mort del
vell assassí -no va ser sant Jordi qui ho va fer- molts catalans vam creure que
havia acabat la sequera…
20 d’agost de 2013.