Catalans socialistes.

N’hi ha molts. A tot arreu. Al Baix Llobregat i a Pedralbes -bé, aquí no tants- a la universitat i a la Seat. Fins i tot és probable que n’hi hagi al PSC. Vull dir, catalans i socialistes alhora. Jo ni sé si en sóc però sí que me’n sento.

Tots defensem alhora la necessitat de crear riquesa, produir, augmentar el total de béns del món, i al mateix temps de repartir tota aquesta riquesa entre tots els membres de la comunitat humana. Però no defensem amb la mateixa convicció la necessitat de produir més i més o bé l’exigència de distribuir-la més equitativament. Uns prioritzen que no es pot repartir si no n’hi ha. Els altres que si el repartiment no és més equitatiu no és bo produir més.

Políticament -ves a saber per què- en diem ser de dretes o ser d’esquerres. Com si fos connatural a les persones. Unes neixen de dretes i les altres d’esquerres. (Els que neixen entremig, no conten, si més no en política) Podríem analitzar si un neix o se’n fa d’això, però tampoc arribaríem a cap acord.

Doncs bé, jo vaig néixer o em van fer, d’esquerres. Emocionalment  segur i racionalment també. Les monstruoses diferències entre un conjunt de persones que malbaraten, cremen, acaparen riqueses, i multituds de nens que no arriben als cinc anys per falta de… No cal repetir-ho. Em produeix  una molèstia a la boca de l’estómac que als moments aguts se’m faria insuportable si l’entorn amable en què vivim no ajudés a oblidar-ho.

Sóc d’esquerres i català. Què hi farem. Quan va morir el vell assassí, a les primeres eleccions vaig votar socialistes.  I a les segones també, i segurament ho hauria continuat fent. Però un bon dia, per donar suport a un candidat del PSC -potser era l’Obiols- va venir a Catalunya el senyor Alfonso Guerra, i per atacar a Convergència, va atacar frontalment la catalanitat, el catalanisme i Catalunya, tot allò, segons ell no era més que un subproducte de la burgesia  -¡ el catalán lengua de la burguesia ¡-, cridaven els seus seguidors. Allò que em va fer més mal, no va ser que un espanyol prepotent digués el que volgués- que per això se suposa que som demòcrates, allò que em va doldre més, és que cap dels socialistes catalans aixequés una mica la veu per protestar ni poc ni gens.

Evidentment no he tornat a votar -i ja fa prop de trenta anys- aquella ideologia que continuo creient, que és la meva. Aquesta és una de les raons per la que necessito una Catalunya sobirana: per poder votar amb plenitud de consciència un partit socialista. En resum: Catalunya i jo necessitem un partit socialista català.

8 d’agost de 2013.