divendres, 22 de març del 2019

Irresponsables i desobedients.


Espartac va ser un irresponsable incitant els esclaus que es rebel·lessin contra Roma. Sabia de sobres com les gastaven els centurions.

Luter a més de desobedient  va ser un irresponsable. Les guerres de religió a Europa  van omplir de  mort i misèria.

Gandhi amb la seva terrible irresponsabilitat va conduir centenars de milers d’indis a matar-se entre ells.

Tota aquesta colla d’irresponsables i moltíssims més, van cometre el pecat d’oblidar que La Llei, (tota  llei) s’ha d’obeir.

Ara no em vingueu amb aquella criaturada que gràcies a aquesta colla de desobedients irresponsables, ha progressat la humanitat, quan tots sabem que qui ha creat riquesa i benestar són Alexandre el Gran, Juli Cèsar i Napoleó i un llarguíssim etc., d’homes de bé, que tenen preciosos monuments a tots els països del món. (No dic noms, tan abundants, de l’últim segle perquè no vull que se m’interpreti correctament).

Quan un home d’ordre, d’ofici i de ment, professionalment eficaç honest i conseqüent amb les seves idees -per exemple un tal Trapero- qualifica d’irresponsable a un polític li està fent un gran elogi.

Està dient  que en l’etern conflicte mai resolt entre  llibertat i ordre el polític democràtic ha d’ optar per defensar la llibertat  més enllà de l’ordre, encara  que això prengui l’aparença de falta de responsabilitat.

Un cap de policia responsable (de fet o de dret) sempre acusarà d’irresponsable  a tot polític que actuï amb responsabilitat, perquè obligarà a actuar -ei, en sistemes democràtics- a les forces d’ordre amb més finor de la que a qualsevol escola de policia s’ensenya.

De fet a l’estat espanyol  només hi ha una persona irresponsable per definició: El cap d’estat.

Qualsevol persona, entitat, empresa o Estat que té un cap irresponsable, esdevé necessàriament irresponsable en la seva totalitat. La responsabilitat com tota característica racional resideix al cap.

Tots els Estats a qui  s’ha reconegut la seva sobirania es creuen irresponsables moralment, i a aquells que tenen el cap irresponsable jurídicament o de facto, els resulta pràcticament impossible -si més no molt difícil- progressar adequadament sobretot quan es resisteixen a voler saber la veritat quan és massa incòmoda. Sempre serà fàcil trobar guàrdia-civils amb imaginació.



dimecres, 13 de març del 2019

Comencem malament, senyor Torquemada.


(Ai, m’he trabucat, perdoni senyor Marxena).

Hi ha un petit detall en aquest macro judici que s’ha destacat poc, de tant  evident com és.

Tots el acusats són catalanoparlants mentre tots els acusadors, fiscals i jutges són castellanoparlants.

Caldria analitzar si això és un fet casual o és  causal. És una mera circumstància intranscendent o bé és la causa profunda de tot plegat.

En realitat no cal tenir grans coneixements ni de política ni d’estadística, per saber que aquestes  casualitats no existeixen. La llengua catalana, la catalanitat i el catalanisme i les seves derivades; l’escola, TV3,  l’Ara, l’Avui,   Òmnium, l’ANC i un llarguíssim etc., fins arribar a les colles castelleres són els grans responsables del delicte comès pels acusats.

Un dels 7 pares de la constitució espanyola (per cert, no té cap mare reconeguda), 4 anys després de ser parida escrivia: ¿És que no és trist veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretén sacrificar l’autonomia de Catalunya  amb l’excusa de consolidar (¡¡) la democràcia espanyola? … Però seria un gran error interpretar que  la defallença fugissera impedirà l’acció feta des de la força arrelada en les conviccions…

Volia fundar un partit de dretes no franquista. Es va presentar a les eleccions generals d’aquell any i, tot i que el cap de llista de la seva formació per Madrid era un tal Florentino, no va aconseguir ni un sol diputat en tota Espanya. El sr. Roca  i Junyent tenia una taca original: era català i no en  volia renegar. I això  és un delicte, que et perdonen si abandones la política. El sr. Roca va llençar la tovallola.

Però tenia raó… la força arrelada en les conviccions d’un poble rebrota sempre i cada vegada amb més potència. Les circumstàncies canvien, els líders desapareixen, però el conflicte Catalunya–Espanya guanya en definició. Cada dia és més clar, cada dia és més conegut i reconegut al món.  Cada dia apareixen més ben definits  els finals que pretenen cadascuna de les parts. I de finals només n’hi ha dos, perquè mantenir alguna cosa similar a l’actual no ho volen ni uns ni altres.

Espanya - potser més ben dit l’Estat espanyol- busca l’eliminació de tot fet diferencial, en nom de la Unitat imposa la uniformitat. Defensant la seva Sobirania només admet súbdits. Cal aniquilar definitivament tota voluntat de ser de Catalunya perquè no torni a rebrotar mai més.

Catalunya vol ser, vol existir, vol respirar, vol créixer.

Aparentment hi ha un desequilibri de forces  favorable a l’estat espanyol molt notable. Però també sap l’estat espanyol  que no pot aconseguir el seu propòsit tal com ara està plantejat el conflicte. L’estat sap que aniquilar Catalunya és suïcidar-se. L’estat sap que Europa li faria pagar molt car.

De fet sigui qui sigui que governi Espanya, encara que hagi guanyat les eleccions prometent la solució final al conflicte, encara que hagi empresonat dotzenes de líders catalans, més i tot, encara que els líders politics catalans semblin desconcertats en molts moments, repeteixo cap govern espanyol podrà aniquilar la voluntat de ser dels catalans.

Ergo: el final del conflicte serà l’altre.

10 de març de 2019


dijous, 7 de març del 2019

Centristes o centralistes?


Vistos i escoltats aquests dos conceptes des del centre d’Espanya volen dir el mateix: unió del bo i millor des país. Centristes i centralistes. Saben que és el bo i millor no solament de la península sinó d’Europa. Què dius d’Europa: de tot el món i part de l’estranger. Com deia ahir Vox al parlament europeu.

Son, des de fa segle, centralistes i proclamen que són centristes. Ideològicament tendeixen al dogmatisme, i en diuen tenir idees clares. Emocionalment tendeixen al nacionalisme i en diuen patriotisme. Políticament tendeixen a l’autoritarisme, i en diuen fortalesa moral. Econòmicament són  capitalistes  i es diuen liberals.

Excel·leixen en ser legalistes perquè les lleis les han fetes ells. Creuen que els jutges són justos perquè són els seus jutges. Tendeixen a ser monàrquics perquè el rei és el seu rei…

I apareixen els llevantins del nord de la península, presentant una esmena a la totalitat.

I s’enfaden. Criden; Espanya és una democràcia consolidada.

Consolidada potser sí, tan consolidada com estarien els ossos trencats per quaranta anys de dictadura, units i soldats de qualsevol manera, per passar l’examen d’Europa, que l’únic que volien saber d’Espanya era aquell refrany castellà: Para quien es don Juan doña Maria basta.

Aquesta és la gran tragèdia que ha aparegut dalt de  l’escenari  quan Catalunya ha aixecat el teló. Caldrà trencar tots els ossos mal soldats per tornar-los a soldar?

Em temo que més líders espanyols dels que creiem, pensen que és l’única solució, però tots voldrien que fos l’altre que ho intenti. Tots saben que el primer que ho insinuï serà lapidat.

Només cal veure com costa donar el primer pas absolutament necessari; desfranquitzar a fons. Monuments, memorials, fundacions, hereus. Desinfectar a fons.

Acte seguit qüestionar la  seva herència política, començant per la monarquia seguint… ¡quina feinada déu meu¡¡¡ Sol no ho podrà fer ningú i demanar ajuda està mal vist. És un signe de feblesa i com més feble és un país més rebutja acceptar-ho. 

El diagnòstic és força clar, el tractament no tant. I com diu la màxima dels cirurgians  sobre tot no feu mal”.

6 de març de 2019.