diumenge, 28 d’octubre del 2018

Demanda, reclam, exigència, apropiació.


En una democràcia se suposa que l’estat és el conjunt d’institucions amb la finalitat única de respondre eficientment a les demandes dels ciutadans individualment o a grups de ciutadans.

Les demandes individuals són més fàcils de resoldre perquè la relació de poder entre l’estat i l’individu és immensa  i els dos ho saben i ho accepten, no perquè siguin més o menys justes .

Quan és un col·lectiu que fa una demanda -un grup de veïns que volen una escola, o un conjunt molt gran de ciutadans que demana un pacte fiscal-  i l’estat ni els escolta una vegada i una altra, la demanda es converteix en reclam. Si el grup de veïns ara ja reclama, a més de l’escola no obtinguda, un servei d’autobús per anar-hi  uniran les dues demandes en una exigència.

Quan aquell conjunt gran  de ciutadans va  més enllà del pacte fiscal i reclama pacíficament competències lingüístiques exclusives i un reconeixement jurídic internacional, i la resposta de l’estat passa del menyspreu a la burla, llavors segons diuen els experts, el demandant fa un salt amunt i exigeix un paquet que inclou les tres demandes anteriors més, i això és molt important, una garantia que qualsevol canvi de criteri dels gestors  de l’estat  -es a dir, un canvi de govern- no  pugui derogar allò pactat.

Aquesta garantia té un nom:

Independència.

I aquesta només té un camí:

Referèndum.

Els que demanem independència i els que exigeixen dret a decidir estem demanant el mateix.

En resum, serveix de ben poc negociar i pactar el que sigui amb un govern de l’estat feble sabent amb seguretat que més aviat que tard un nou govern ho tirarà tot  a la paperera, i si poden a la paperera de la història.

Tot això seria depriment si no tinguéssim dos instruments poderosos a les nostres mans.

El primer es diu “República”. Aquí i allà. España, mañana, será republicana, cridava la multitud el 1978, veient que els seus líders de tots colors els traïen acceptant una monarquia nítidament franquista. Ara, que el franquisme trontolla sorollosament, arrossegarà  en la seva caiguda, esperem definitiva tota mostra de monarquia. I no volem que ningú prengui mal.

El segon instrument -més poderós però menys visible- es diu “Economia”. Aquí, Catalunya té la paella pel mànec. La paella és l’immens deute públic espanyol i el mànec és el corredor mediterrani.

I com diu el divertit advocat defensor:  ahí lo dejo”.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Diàleg o monòleg?


Aquesta és la qüestió. Entre el sobirà i el súbdit no hi pot haver diàleg, hi pot haver una conversa civilitzada, fins i tot constructiva, però no un diàleg i molt menys sobre sobirania.

Aquesta impossibilitat de diàleg racional i raonable porta inevitablement al fet que les relacions es produeixin a través d’accions i reaccions.

El súbdit vol deixar de ser-ho, mentre el titular de la sobirania sempre creu  que aquesta té un origen d’un ordre superior, i que per tant no té dret a renunciar-hi. O això diu.

El primer opta per la insubmissió realitzant actes de desobediència. El sobirà se sent ofès i reacciona.

La iniciativa està en mans del súbdit -aquest és el primer avantatge al seu favor- i pot triar els passos a fer. Opta decididament per dues característiques determinants de les seves accions: multitudinàries i pacífiques.

Hi ha hagut al llarg de la història moltes protestes multitudinàries, però cap ha resultat pacífica. Hi ha hagut també moltes protestes pacífiques  però sempre han estat individuals.

Multitudinàries i pacífiques, en això rau la seva força i també la seva feblesa. Pel fet de ser fonamentalment multitudinàries els líders no seran mai plenament acceptats i la seva llibertat de decidir és molt petita.

Recentment la nostra distingida exiliada a Escòcia repetia que tot el que es va fer ara fa un any era un error. D’acord, però si s’hagués fet el contrari, també hauria estat un error. I si no s’ hagués fet res, també. Errors més grans als ulls nostres, que als ulls exteriors.

Aquests errors  van provocar reaccions per part de l’Estat espanyol, que té plena llibertat de decisió, i una gran quantitat d’instruments de poder. Policies, jutges, diners, mitjans… I aquests errors els ha vistos i els ha judicat tot el món.

Les conseqüències negatives que rep l’autor d’un error són proporcionals per una banda, lògicament, a la magnitud de l’error, i per l’altra al poder que té qui el comet. I el judici el fa un tercer.

Aquests dos factors tenen efectes que a nosaltres ens semblen massa lents però que a l’estat li resulten massa accelerats.

Els pobles, les multituds, tendeixen a la impaciència, que és més contagiosa que la perseverança.

Cal aconseguir fermament que la nostra insubmissió a la sobirania espanyola sigui  multitudinària,  pacífica i perseverant.

Popper ens va ensenyar que perquè una teoria o proposició pugui ser admesa com a científica ha de ser falsable. Si tanca tots els camins que puguin demostrar la seva falsedat, no és ciència.

De manera similar una proposta de relació entre pobles si no és “errable”, no és política. No es pot fer política afirmant que la unitat d’Espanya no és “errable”.

dijous, 18 d’octubre del 2018

Crueltat i estupidesa.


Són les dues actituds que adopta qui se sent superior  però se sap inferior. Té necessitat d’aniquilar l’adversari a qui no pot vèncer ni convèncer. Crueltat i estupidesa, són companyes de feina, que es reforcen mútuament, i que acaben destruint a qui les adopta.

Tots els estats han adoptat en algun moment aquestes actituds però  no cal ser clarivident per afirmar que l’Estat espanyol ho ha fet amb massa freqüència, amb coherència amb algunes de les seves característiques culturals seculars dominants.

En primer lloc el dogmatisme, lògica conseqüència d’haver estat durant segles el principal promotor de la Contrareforma. El pensament dogmàtic vaticanista ha impregnat  profundament tots els estaments espanyols. No oblidem, que durant segles els erasmistes eren perseguits i condemnats per la justícia espanyola.

En segon lloc l’autoritarisme. Herència d’un llunyaníssim imperi que després d’un segle de certa  realitat va iniciar una decadència de quatre segles i que n’ha quedat un record nostàlgic totalment imaginari. Llegint llibres d’història europea dels últims tres segles veureu que Espanya no existeix.

Finalment, i com a colofó de les  dues característiques anteriors, el centralisme. Ideològic, econòmic, polític… S’ha canviat l’eterna malaltia hipertrofia burocràtica en la més moderna  macrocefàlia centrípeta. (Madrid ha fet acte de presència al món d’ençà que hi ha avions i internet)

El prestigi que dona ser un jutge rigorós porta inevitablement  a voler ser un jutge sever i en un ambient ideològicament propici com l’espanyol el pas a la crueltat és molt petit.

Però la crueltat inútil (sempre ho és) condueix inexorablement a l’estupidesa. És estúpid quan el resultat que obtens és exactament el contrari del que pretens.

La pregunta és: algú creu que després d’un any de crueltat gratuïta, allò que diuen que defensen els jutges -la unitat de l’Estat Espanyol- ha millorat?  Algú creu que el prestigi de la monarquia s’ha reforçat?

Continuant per aquest cruel camí, provocaran dolor a molts ciutadans, patiment a familiars i amics, irritació a multituds… i continuaran per aquest camí, (em temo molt que no poden evitar-ho), per arribar finalment allà on tants catalans volem arribar. Sense por ni pressa.

I a cau d’orella us he dir, que més aviat del que pensem.

17 d’octubre de 2018.



diumenge, 14 d’octubre del 2018

Conflicte i rivalitat.


El conflictes entre pobles més o menys veïns neixen de les diferències ètniques, culturals, religioses, lingüístiques, etc., que generen desconfiança, recels, sospites,  acusacions i condemnes recíproques.

 Les diferències d’instruments de poder entre els dos pobles solen ser molt grans. El més poderós dels dos acaba  absorbint o aniquilant el feble. Si no aconsegueix cap de les dues solucions el conflicte s’enquista i creix amb els anys.

La rivalitat apareix quan dues comunitats humanes, es reconeixen recíprocament com a competidores  per a l’obtenció d’algun o de molts bens, i al mateix temps que els instruments de poder de cadascuna estan més equilibrats.

Entre Xina i Tibet hi ha un immens conflicte, però no hi ha cap rivalitat.

Entre Londres i París no hi ha conflicte però sí rivalitat.

Actualment està preocupant molt al món sencer la transformació del conflicte ideològic clàssic entre Estats Units i Xina, en rivalitat econòmica.

A nivell més modest, però per a nosaltres més molest, analitzant la relació Espanya/Catalunya, podem afirmar que entre aquests pobles existeix un conflicte de molt llarga durada, mentre que entre Barcelona i Madrid hi ha una rivalitat des de fa dos segles. Per entendre bé la relació cal analitzar-la situant per un costat el conjunt  Madrid/ Espanya i per l’altre  el conjunt Barcelona/ Catalunya.

El primer conjunt -M.E.-  té a favor seu la història, el segon -B.C.- la geografia. Tinc ara sobre la taula un parell de llibres. Un es titula La venjança de la geografia, i l’altre La venjança de la història. Interessants.

Mentre que la geografia és aliat fidel i constant per als pobles que la saben utilitzar, la història és una càrrega perillosa, difícilment controlable.

Aquestes conflictes i rivalitats, d’enfrontament, cultural l’un i econòmic l’altre, es pretenen solucionar encarregant la tasca a uns suposadament entesos a qui anomenem polítics, que no tenen les eines mínimament necessàries per posar-se a la feina, i que la majoria de vegades l’autorització que els hem donat no els queda gaire clara. Llavors diem erròniament que és un conflicte polític.

Gairebé sempre, a la història del món, han acabat solucionant aquestes situacions els militars amb les úniques eines que ells saben utilitzar, les armes. Catalunya en té una molt llarga experiència.

 No sóc gens pessimista, precisament perquè aquest recurs,  ara M.E.  no el pot utilitzar contra B.C. i de  les  altres eines de què disposa en té molt poca pràctica democràtica .

Tan poca, que les tres que ha fet servir fins ara se li han girat en contra:

1-        La policia a garrotades contra ciutadans que volien votar. Les imatges les ha vist tothom.

2-        La justícia contra dirigents pacífics acusats de rebel·lió. Els tribunals europeus ho desautoritzen.

3-        Retirada de dipòsits d’entitats financeres catalanes, per obligar-les a marxar de Catalunya. Aquesta     actuació ordenada pel govern de l’estat, i que als ulls dels ciutadans pot semblar menor és la que       tindrà pitjors conseqüències per a M.E.

A Europa no li agrada veure garrotades, però desvia la mirada.

A Europa li fa mal d’estómac que un membre de la unió, tingui presos politics, però es pren sal de fruita i canvia de tema.

Ara, que li toquin el voraviu amb els diners, posant en risc entitats financeres, en un país amb l’economia penjada d’un fil, amb un 16% d’atur, amb un deute que no pot tornar (segons Niño Becerra), d’això Europa en veu alta no en dirà res, però …

Els catalans tenim bastants problemes, és veritat i en canvi els espanyols només en tenen un: Espanya.

12 d’octubre de 2018. Doncs, au, a celebrar-ho.

dijous, 4 d’octubre del 2018

Consells amistosos.


D’un català als espanyols.

Veig que per a molts de vosaltres la unitat d’Espanya té un valor emocional enorme. M’agradaria donar-vos uns quants consells -tot i saber la seva grossa inutilitat- per mantenir i millorar aquesta unitat.

1.-Dessacralitzeu radicalment el concepte. La sacralitat avui dia és perillosa i està molt desprestigiada.

2.-A la nova Constitució que ben aviat haureu d’aprovar que no hi figuri  la unitat com un dogma. Si la sacralitat està desprestigiada, els dogmes són molt més perillosos.

3.-Molts conceptes bàsics són més útils quant menys rígids són. (Diu Feyman, físic genial). Si feu figurar el concepte “unitat” feu que sigui flexible i plàstic.

4.-Doneu a la unitat un caire molt més atractiu i gens coercitiu…

Esmereu-vos, que sou ben capaços de fer bé les coses. Feu més cas a Joaquin Costa: “Siete llaves al sepulcro del Cid”  que a José Antonio: “España es una unidad de destino en lo universal”

Poseu-vos aviat a la feina i quan la tingueu acabada i aprovada, feu una amistosa invitació a la veïna Republica Catalana per pactar una col·laboració tan estreta com sigui possible.

 Ens agradaria força explicar-vos que els catalans tenim la mateixa queixa contra l’estat espanyol que teniu pel cap baix la meitat dels espanyols. La diferència radica en què nosaltres  podem marxar, i vosaltres no.

Fem cas del senyor Monedero que diu que hem de rebutjar la idea  que  Espanya és irreformable. Però com que el camí és molt llarg, és urgent començar a caminar.

Hauríeu d’entendre que us podem ajudar a resoldre aquest problema secular vostre, però que no ho podem fer si no marxem.

Mentre els catalans continuem formant part de l’estat espanyol, els partits politics dominants a Espanya, atacaran el fet diferencial català per guanyar vots, fomentant l’animadversió mútua. I això no fa més que incrementar el problema nostre i vostre.

Ens arriben veus individuals i col·lectives de tots el punts de l’estat que entenen I defensen aquestes idees, però encara que siguin fluixes, optimista com sóc, (o no)  i després de llegir sense gaire rigor científic milers de  pàgines de llibres d’història i d’històries d’ací i d’allà, la boca de l’estómac em diu que està molt  més a prop del que sembla un pas endavant irreversible.

I així ho deixo.