Demanda, reclam, exigència, apropiació.

En una democràcia se suposa que l’estat és el conjunt d’institucions amb la finalitat única de respondre eficientment a les demandes dels ciutadans individualment o a grups de ciutadans.

Les demandes individuals són més fàcils de resoldre perquè la relació de poder entre l’estat i l’individu és immensa  i els dos ho saben i ho accepten, no perquè siguin més o menys justes .

Quan és un col·lectiu que fa una demanda -un grup de veïns que volen una escola, o un conjunt molt gran de ciutadans que demana un pacte fiscal-  i l’estat ni els escolta una vegada i una altra, la demanda es converteix en reclam. Si el grup de veïns ara ja reclama, a més de l’escola no obtinguda, un servei d’autobús per anar-hi  uniran les dues demandes en una exigència.

Quan aquell conjunt gran  de ciutadans va  més enllà del pacte fiscal i reclama pacíficament competències lingüístiques exclusives i un reconeixement jurídic internacional, i la resposta de l’estat passa del menyspreu a la burla, llavors segons diuen els experts, el demandant fa un salt amunt i exigeix un paquet que inclou les tres demandes anteriors més, i això és molt important, una garantia que qualsevol canvi de criteri dels gestors  de l’estat  -es a dir, un canvi de govern- no  pugui derogar allò pactat.

Aquesta garantia té un nom:

Independència.

I aquesta només té un camí:

Referèndum.

Els que demanem independència i els que exigeixen dret a decidir estem demanant el mateix.

En resum, serveix de ben poc negociar i pactar el que sigui amb un govern de l’estat feble sabent amb seguretat que més aviat que tard un nou govern ho tirarà tot  a la paperera, i si poden a la paperera de la història.

Tot això seria depriment si no tinguéssim dos instruments poderosos a les nostres mans.

El primer es diu “República”. Aquí i allà. España, mañana, será republicana, cridava la multitud el 1978, veient que els seus líders de tots colors els traïen acceptant una monarquia nítidament franquista. Ara, que el franquisme trontolla sorollosament, arrossegarà  en la seva caiguda, esperem definitiva tota mostra de monarquia. I no volem que ningú prengui mal.

El segon instrument -més poderós però menys visible- es diu “Economia”. Aquí, Catalunya té la paella pel mànec. La paella és l’immens deute públic espanyol i el mànec és el corredor mediterrani.

I com diu el divertit advocat defensor:  “ahí lo dejo”.