Crueltat i estupidesa.

Són les dues actituds que adopta qui se sent superior  però se sap inferior. Té necessitat d’aniquilar l’adversari a qui no pot vèncer ni convèncer. Crueltat i estupidesa, són companyes de feina, que es reforcen mútuament, i que acaben destruint a qui les adopta.

Tots els estats han adoptat en algun moment aquestes actituds però  no cal ser clarivident per afirmar que l’Estat espanyol ho ha fet amb massa freqüència, amb coherència amb algunes de les seves característiques culturals seculars dominants.

En primer lloc el dogmatisme, lògica conseqüència d’haver estat durant segles el principal promotor de la Contrareforma. El pensament dogmàtic vaticanista ha impregnat  profundament tots els estaments espanyols. No oblidem, que durant segles els erasmistes eren perseguits i condemnats per la justícia espanyola.

En segon lloc l’autoritarisme. Herència d’un llunyaníssim imperi que després d’un segle de certa  realitat va iniciar una decadència de quatre segles i que n’ha quedat un record nostàlgic totalment imaginari. Llegint llibres d’història europea dels últims tres segles veureu que Espanya no existeix.

Finalment, i com a colofó de les  dues característiques anteriors, el centralisme. Ideològic, econòmic, polític… S’ha canviat l’eterna malaltia hipertrofia burocràtica en la més moderna  macrocefàlia centrípeta. (Madrid ha fet acte de presència al món d’ençà que hi ha avions i internet)

El prestigi que dona ser un jutge rigorós porta inevitablement  a voler ser un jutge sever i en un ambient ideològicament propici com l’espanyol el pas a la crueltat és molt petit.

Però la crueltat inútil (sempre ho és) condueix inexorablement a l’estupidesa. És estúpid quan el resultat que obtens és exactament el contrari del que pretens.

La pregunta és: algú creu que després d’un any de crueltat gratuïta, allò que diuen que defensen els jutges -la unitat de l’Estat Espanyol- ha millorat?  Algú creu que el prestigi de la monarquia s’ha reforçat?

Continuant per aquest cruel camí, provocaran dolor a molts ciutadans, patiment a familiars i amics, irritació a multituds… i continuaran per aquest camí, (em temo molt que no poden evitar-ho), per arribar finalment allà on tants catalans volem arribar. Sense por ni pressa.

I a cau d’orella us he dir, que més aviat del que pensem.

17 d’octubre de 2018.