Fantasies i Fantasmades.

 

Els catalans ens hem sentit dir -sobretot últimament-  que som molt donats a les fantasies. Que allò que demanem només és fantasia. Que ens hem deixat enredar per quatre venedors de fum que ens han fet creure que existim i que tenim dret a… no sé quantes coses, sense voler veure que les fantasies no tenen realitat, són purs somnis.

Però pensem: potser sí que en temps d’Ícar volar era una fantasia, potser sí que en temps de Jules Verne anar a la lluna era una  fantasia, i “potser sí“ que centenars de fantasies d’ahir, avui són tan reals que ningú recorda que ahir eren fantasies.

Llavors mirem a la cara aquells que ens diuen des de 600 km. que  ens deixem de fantasies i mig sorpresos, mig divertits veurem nítidament la cara d’un fantasma que els cobreix a tots ells.

Una fantasmada immensa molt espessa cap a la dreta però igualment opaca cap a l’esquerra. Una fantasmada,  amb segles d’antigor.

No volent Madrid ser menys que París, admirat i odiat alhora, si allà tenien el fantasma de l’Òpera, Madrid tindria el fantasma de la Zarzuela.

Fa uns vint anys va ser notícia el casament de la filla del President del Govern del moment que va resultar una fantasmada gairebé perfecta. El lloc triat, L’Escorial símbol i cementiri dels grans fantasmes del passat. Els assistents a la boda, representació del bo i millor de la fantasmagoria del moment…

Últimament l’evaporació del vell fantasma de la Zarzuela esfumat a la vista de tothom deixant un rastre  de fum i ferum que  permetrà seguir-lo on es vulgui amagar.

I sobretot el gran fantasma recentment desenterrat i tornat a enterrar i mai desterrat  de la ment dels seus hereus, uniformats, togats, beneïts i santificats.

Heus ací que es veu un fantasma amb una capa caminant per la via del tren en un tram recte molt llarg. Per l’altra punta apareix un tren i el maquinista veu l’individu i es posa tocar el xiulet d’alarma. L’home segueix caminant i el maquinista xiulant cada vegada més fort... l’home de la capa mira cap al tren i murmura “xiula xiula que com no t’apartis tu.”

El vent belluga la toga i se li veu la cara, és un tal Llarena…

La guerra actual passarà a la Història com a FANTASMADES CONTRA FANTASIES.

Les fantasmades continuen sent fantasmades per sempre, amb tendència a retroalimentarse.

Per la seva banda les fantasies es converteixen en realitats quan un conjunt de persones inventa els avions o els coets. O les idees, les voluntats i les conviccions en quantitats suficients i amb fermesa  garantida.

22 d’abril, vigília de Sant Jordi.

 

Natura nationes non creat. (Spinoza)

 

Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.

La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa)  generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.

La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.

Allò que diferencia més un poble dels altres  és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La  Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera  de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni  per molt febles que semblin.

Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .

Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força  allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i  mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.

Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment  inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.

No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.

Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo  volem.

Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes  i solament amb paraules.

6 d’abril de 2021