Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.
La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa) generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.
La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.
Allò que diferencia més un poble dels altres és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni per molt febles que semblin.
Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .
Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.
Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.
No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.
Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo volem.
Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes i solament amb paraules.
6 d’abril de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada