dissabte, 22 de desembre del 2018

Quan el boig fa bitlla.


El quasi president del govern espanyol proclama que “decir que en España hay presos políticos es un falacia”, estic temptat de dir que té raó, perquè la realitat mostra que el  que hi ha són presoners de guerra. Bruta, però guerra.

Ahir va començar el  consejo de guerra contra els presoners convictes.

Els judicis normalment se sap com comencen, però no com acaben. Els consells de guerra és indiferent saber com comencen, perquè ja se sap com acaben abans de començar. I aquest és el cas.

També l’encerta el susdit president quan insinua que “los independentistas no se ponen de acuerdo ni para hacer una huelga de hambre”

Deixant de banda la malèvola intenció de la frase, li explico a aquest paio que ha tornat a fer bitlla. 

Els catalans tenim el maleït costum de deixar que cada persona decideixi per si mateixa què vol fer. I ho respectem. I quan cadascú decideix no  fa el mateix que l’altre. Creiem que això és  molt positiu encara que remuguem.

Ja li va bé al pobre Pedro, fer bitlla ni que sigui simbòlicament, perquè tenir un paper protagonista sense saber-ho  de l’ensulsiada (¡quin cony de paraula catalana més escaient¡) que es veu venir a Espanya per aquell conjunt d’artefactes mal engendrats  i pitjor parits  fa 40 anys  i que definíem així:
Franquismo, Monarquia y Constitución.
Tres cosas suenan y una son.

Heus aquí el dilema, si el tal Pedro desenterra Franco i condemna el franquisme, deslegalitza la monarquia hereva imposada per Franco, i si la monarquia que és la clau de volta de la Constitució s’esmicola… “valga’m Déu, val”.

Tinc l’estranya sensació  que aquest raonament  ja fa temps que més d’un  alt personatge ja  se l’ha fet, perquè fatxes ho són, però tontos no.

Els cal trobar un culpable i això a les espanyes és molt fàcil. Calia, també, aplicar la filosofia política, que sembla que l’actual candidat a l’alcaldia de Barcelona, quan era president del país veí de dalt explicava (en francès això sí): “quan tens un enemic realment perillós, intentar escoltar-lo, ja és justificar-lo“. Prefereixen escoltar, no sé si Samaniego o Iriarte, grans educadors del tarannà hispànic que els diuen:

Oh que docto perro viejo, yo venero tu sentir.

En eso de no seguir del enemigo el consejo.

Tant li fot si el consell és bo o és dolent… si els catalans diuen “república” i  la racionalitat  diu al citat Pedro i companyia, que no solament és la millor, sinó l’única solució política amb futur, no costa gaire imaginar el trauma existencial  inevitable i l’escassa probabilitat que el boig faci bitlla aquesta vegada de debò.

Estic plenament convençut que és molt més fàcil de resoldre el problema polític català que l’espanyol, com també  sé que als catalans ens interessa i ens convé ajudar-los. Com?

Bon Nadal.

dilluns, 17 de desembre del 2018

40 anys i un dia. Segona cadena perpètua.


La primera condemna de 40 anys de presó, sense poder sortir ni al pati, va durar -si més no per a mi- des del 1938 fins al 1978. La segona condemna     -anomenada  constitució- ens van deixar sortir al pati. Al pati plou i fa sol, i mentre les bruixes es pentinen nosaltres parlem. Amb tuïts i blocs. I ni callem ni callarem.

Ara ha fet 40 anys ens van dir: voteu sí. Si voteu no, no us deixarem sortir al pati. Els dos estats d’ànim dominants entre els ciutadans votants eren la por  i la urgència al costat de l’alegria infantil  de poder sortir al pati. La por i la urgència deixen tocada de mort tota legitimitat jurídica.

Tot i així de casa nostra van sortir dos no. Rotunds i convençuts. Les  normes que  la constitució imposava, feien -i fan- impossible qualsevol modificació sense el permís dels tardo franquistes. I a sobre ara s’hi han afegit els neo falangistes.

De camins cap a la llibertat n’hi ha de diversos, tants com estats independents existeixen, però tots tenen dues característiques iguals: la voluntat ferma del que la vol aconseguir i l’afebliment del que ho vol impedir.

 De camins n’hi ha molts i molt diversos, però de final només n’hi ha un. En  aquests moments la polseguera és tan intensa que no hi ha visibilitat més enllà de quatre passes. Convé caminar poc a poc i potser fins i tot asseure’s al costat del camí un estoneta.

No ho dubteu, l’estat espanyol està perdent forces en dos camps diferents. A l’exterior gràcies als errors que comet al malinterpetrar les paraules quan li diuen <Això és un tema intern d’Espanya> i creure que li estan dient <Fes el que vulguis>, quan el que li volen dir és <Soluciona-ho, sense crear cap problema a Europa, ni cap perjudici econòmic. Si no ho aconsegueixes la culpa serà exclusivament teva…> La fragilitat econòmica d’Espanya; atur, deute… -s’accentuaria perillosament amb una Catalunya massa emprenyada.

A l’interior de l’estat espanyol, l’afebliment provoca la ruptura entre les dues Espanyes tradicionals -españolito que al mundo vienes te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón-  i la volen dissimular buscant un culpable.

Catalunya s’ha limitat a instal·lar un mirall immens en què Espanya es pot mirar. I allò que veu no ho vol veure. Els que es creuen allò que veuen,   ¿potser són més dels que pensem?, no tenen  altaveus enfocats cap allà.

El mirall està brut, diuen els que tenen altaveus poderosos. És un d’aquells miralls que a les atraccions del Tibidabo deformen les imatges, diuen. S’ha de trencar el mirall i tancar a la presó els delinqüents que l’han muntat. La justícia…  pobra justícia que de bon gust s’ofereix per fer la feina que no pot fer l’exèrcit.

Tots els partits politics espanyols saben que l’anticalanisme dona vots, i la democràcia és votar, ergo la catalanofòbia és font de democràcia.

Sentint les proclames –no puc dir-ne discursos per no  ofendre la memòria de tots els Demòstenes de la història- dels Casados i Riveras  em quedo garratibat preguntant-me: tots els espanyols de dretes, democristians, conservadors, liberals o el que siguin, no tindran més remei que votar un d’aquests dos… no em surt la paraula  prou descriptiva de la totalitat de la calamitat.

Sense por i  amb molta fermesa. És el millor tribut que podem donar als nostres presoners de guerra  en vaga de fam.

16 de desembre de 2018.


dimecres, 5 de desembre del 2018

Metàstasi? No, tramuntana.


Ara ho començo a entendre millor. Les acusacions contra les demandes de molts catalans definides com  a heretgies o delictes o errors, per cadascun  dels tres  corrents de  pensament polític espanyol, responen al mateix diagnòstic que aterra a tots ells: Catalunya és  un càncer i hi ha un gran perill de  metàstasi a molts llocs de la península.

Ràpid. Tres propostes: Radioteràpia, quimioteràpia o quiròfan.

Comencen per la radioteràpia.

La ràdio, la tele, les tertúlies, els diaris, els polítics… tots alhora, amb qualsevol excusa, diagnostiquen, critiquen, jutgen i condemnen l’origen i la causa del mal. Un dia i un altre.

Però la malaltia no remet, ans empitjora.

 Passarem a la quimioteràpia.

Diuen que és necessiten especialistes i si no els troben amb bata blanca  els buscaran amb toga negra. Cal que siguin  coherents amb el lema  Arriba España Amarga, AEA. Les tres vocals fortes i obertes de la  llengua forta i oberta universal.

Aviat troben els tres especialistes.

Lamela – Llarena – Marchena.

Els tres complien aquesta i totes les altres condicions exigides. Fan la seva feina. Provoquen ferides sagnants i deixen nafres obertes, que tardaran dècades en cicatritzar.

Però la malaltia no solament no millora sinó  que es converteix en epidèmia.

El quiròfan.

Cal extirpar. Cal separar la zona infectada de la resta del cos... però, no és això el que volen els maleïts indepes?

Equivocar el diagnòstic és el pitjor error de tot polític.

Perquè no es càncer, és un cop de tramuntana. Aquell vent fresc i poderós que baixant de l’Empordà, neteja l’atmosfera, descontamina i ajuda a veure-hi més clar. Aquesta vegada el cop de tramuntana ha estat tan fort i tan persistent, que ha continuat corredor mediterrani avall i els seus efectes s’han notat fins a Andalusia. I no és l’efecte papallona.

Netejarà la boira polsosa dominant a la península i deixarà al descobert amb total impudícia les vergonyes de les dues Espanyes. Per sort, aquesta vegada, no serà l’exèrcit el protagonista. Qui serà?
Sentirem que tots els altaveus ens donen la culpa als catalans: algú ha de ser el culpable, oi? Era tan fàcil trobar-lo… fins i tot massa fàcil. Tan fàcil que aviat s’adonaran que aquest enemic és massa petit per provocar ell tot sol l’enorme terratrèmol que no cal cap sismògraf massa sensible per detectar-lo.

Amb tramuntana i terratrèmol es podrà aconseguir  que quantitat suficient d’espanyols prenguin consciència de l’absoluta necessitat de superar la fracassada etapa de les quatre dècades últimes esborrant d’una tacada  franquismo, monarquía i constitución que com diu la dita castellana;  pato, ganso y anserón, tres cosas suenan y una son.