El quasi president del govern espanyol proclama que “decir que en España hay presos políticos es
un falacia”, estic temptat de dir que té raó, perquè la realitat mostra que
el que hi ha són presoners de guerra. Bruta, però guerra.
Ahir va començar
el consejo
de guerra contra els presoners convictes.
Els judicis normalment se sap com comencen, però no com
acaben. Els consells de guerra és indiferent saber com comencen, perquè ja se
sap com acaben abans de començar. I aquest és el cas.
També l’encerta el susdit president quan insinua que “los independentistas no se ponen de acuerdo
ni para hacer una huelga de hambre”
Deixant de banda la malèvola intenció de la frase, li
explico a aquest paio que ha tornat a fer bitlla.
Els catalans tenim el maleït
costum de deixar que cada persona decideixi per si mateixa què vol fer. I ho
respectem. I quan cadascú decideix no fa
el mateix que l’altre. Creiem que això és
molt positiu encara que remuguem.
Ja li va bé al pobre Pedro, fer bitlla ni que sigui simbòlicament,
perquè tenir un paper protagonista sense saber-ho de l’ensulsiada (¡quin cony de paraula
catalana més escaient¡) que es veu venir a Espanya per aquell conjunt
d’artefactes mal engendrats i pitjor
parits fa 40 anys i que definíem així:
Franquismo, Monarquia
y Constitución.
Tres cosas suenan y
una son.
Heus aquí el dilema, si el tal Pedro desenterra Franco i condemna
el franquisme, deslegalitza la monarquia hereva imposada per Franco, i si la
monarquia que és la clau de volta de la Constitució s’esmicola… “valga’m Déu,
val”.
Els cal trobar un culpable i això a les espanyes és molt fàcil.
Calia, també, aplicar la filosofia política, que sembla que l’actual candidat a
l’alcaldia de Barcelona, quan era president del país veí de dalt explicava (en francès
això sí): “quan tens un enemic realment perillós, intentar escoltar-lo, ja és
justificar-lo“. Prefereixen escoltar, no sé si Samaniego o Iriarte, grans
educadors del tarannà hispànic que els diuen:
Oh que docto perro
viejo, yo venero tu sentir.
En eso de no seguir
del enemigo el consejo.
Tant li fot si el consell és bo o és dolent… si els catalans
diuen “república” i la racionalitat diu al citat Pedro i companyia, que no
solament és la millor, sinó l’única solució política amb futur, no costa gaire
imaginar el trauma existencial
inevitable i l’escassa probabilitat que el boig faci bitlla aquesta vegada de debò.
Estic plenament convençut que és molt més fàcil de resoldre
el problema polític català que l’espanyol, com també sé que als catalans ens interessa i ens convé
ajudar-los. Com?
Bon Nadal.