La primera condemna de 40 anys de presó, sense poder sortir
ni al pati, va durar -si més no per a mi- des del 1938 fins al 1978. La segona condemna
-anomenada constitució- ens van deixar sortir al pati. Al
pati plou i fa sol, i mentre les bruixes es pentinen nosaltres parlem. Amb tuïts
i blocs. I ni callem ni callarem.
Ara ha fet 40 anys ens van dir: voteu sí. Si voteu no, no us
deixarem sortir al pati. Els dos estats d’ànim dominants entre els ciutadans
votants eren la por i la urgència al
costat de l’alegria infantil de poder
sortir al pati. La por i la urgència deixen tocada de mort tota legitimitat
jurídica.
Tot i així de casa nostra van sortir dos no. Rotunds i
convençuts. Les normes que la constitució imposava, feien -i fan- impossible
qualsevol modificació sense el permís dels tardo franquistes. I a sobre ara
s’hi han afegit els neo falangistes.
De camins cap a la llibertat n’hi ha de diversos, tants com
estats independents existeixen, però tots tenen dues característiques iguals:
la voluntat ferma del que la vol aconseguir i l’afebliment del que ho vol
impedir.
De camins n’hi ha molts
i molt diversos, però de final només n’hi ha un. En aquests moments la polseguera és tan intensa
que no hi ha visibilitat més enllà de quatre passes. Convé caminar poc a poc i
potser fins i tot asseure’s al costat del camí un estoneta.
No ho dubteu, l’estat espanyol està perdent forces en dos
camps diferents. A l’exterior gràcies als errors que comet al malinterpetrar les
paraules quan li diuen <Això és un tema intern d’Espanya> i creure que li
estan dient <Fes el que vulguis>, quan el que li volen dir és <Soluciona-ho,
sense crear cap problema a Europa, ni cap perjudici econòmic. Si no ho
aconsegueixes la culpa serà exclusivament teva…> La fragilitat econòmica
d’Espanya; atur, deute… -s’accentuaria perillosament amb una Catalunya massa
emprenyada.
A l’interior de l’estat espanyol, l’afebliment provoca la
ruptura entre les dues Espanyes tradicionals -españolito que al mundo vienes te guarde Dios, una de las dos Españas
ha de helarte el corazón- i la volen dissimular buscant un culpable.
Catalunya s’ha limitat a instal·lar un mirall immens en què
Espanya es pot mirar. I allò que veu no ho vol veure. Els que es creuen allò
que veuen, ¿potser són més dels que
pensem?, no tenen altaveus enfocats cap
allà.
El mirall està brut, diuen els que tenen altaveus poderosos.
És un d’aquells miralls que a les atraccions del Tibidabo deformen les imatges,
diuen. S’ha de trencar el mirall i tancar a la presó els delinqüents que l’han muntat.
La justícia… pobra justícia que de bon
gust s’ofereix per fer la feina que no pot fer l’exèrcit.
Tots els partits politics espanyols saben que l’anticalanisme
dona vots, i la democràcia és votar, ergo la catalanofòbia és font de democràcia.
Sentint les proclames –no puc dir-ne discursos per no ofendre la memòria de tots els Demòstenes de
la història- dels Casados i Riveras em quedo
garratibat preguntant-me: tots els espanyols de dretes, democristians, conservadors,
liberals o el que siguin, no tindran més remei que votar un d’aquests dos… no
em surt la paraula prou descriptiva de
la totalitat de la calamitat.
Sense por i amb molta
fermesa. És el millor tribut que podem donar als nostres presoners de guerra en vaga
de fam.
16 de desembre de 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada