Quan Mao, “el gran timoner” li deien, va morir va agafar el timó Deng Xiaoping. A aquest li van dir “el petit timoner”. No arribava al metre seixanta. Per què deu ser que les metàfores marineres funcionen tan bé en política? Tanco parèntesi.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
divendres, 17 d’octubre del 2014
Travessar el riu.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
independència,
procés
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Independències.
Catalunya farà un pas endavant cap a la llibertat, sí, i només sí existeix una quantitat prou significativa de ciutadans que ho volen cadascun d’ells de manera suficientment profunda i constant. És l’única condició necessària i és a l’hora suficient.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
independència,
lerrouxisme,
llibertat,
procés
dijous, 2 d’octubre del 2014
Sobirania. Efectes secundaris.
Dèiem ahir que la sobirania, sense súbdit no existeix. Si inicialment estava composta per un sobirà i molts súbdits, quan la quantitat de súbdits va començar a augmentar, que va ser molt aviat, si bé la titularitat de la sobirania va continuar sent unipersonal, l’exercici de la mateixa es va anar estenent al voltant del titular. Primer la família més directa, després la no tan directa i molt aviat la cort.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)