Independències.

Catalunya farà un pas endavant cap a la llibertat, sí, i només sí existeix una quantitat prou significativa de ciutadans que ho volen cadascun d’ells de manera suficientment profunda i constant. És l’única condició necessària i és a l’hora suficient.

Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.

Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.

En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.

La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.

Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.

Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.

No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.

Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.

Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.

14 d’octubre de 2014.