Els cronistes de tennis avaluen les derrotes dels jugadors comptant
si les faltes comeses són degudes al bon joc o major força del contrincant -error
forçat- o a la incapacitat pròpia -error
no forçat- i atribueixen la derrota a aquest tipus d’error.
La partida entre franquisme i democràcia anomenada transició
en la conquesta del poder a llarg termini va ser guanyada pel franquisme -si més
no ideològic i social- amb un simple tractament de maquillatge.
El primer i gran error forçat, el poble no tenia cap eina per
evitar-lo, fou deixar conduir tot el procés
de canvi per dues persones -Suarez i Juan Carlos- d’alt contingut franquista que havien jurat no feia gaire
fidelitat als principis i lleis de Franco així com total submissió a la seva
persona. Degudament torturat pel seu
gendre i família el dictador va morir. Les nacions europees van beneir el que fos mentre no els emprenyéssim
gaire. I la veritat sigui dita hi havia massa por i massa urgència per
emprenyar. Aviat va deixar de sentir-se el crit dominant d’aquells dies:
“Espanya -Manyana- serà republicana “ és a dir, demà. I aquest
va ser un altre error forçat.
Però avui vull parlar del gran error no forçat que va cometre
el poble de l’estat.
A les eleccions primeres suficientment democràtiques i a les successives,
no va reeixir al conjunt de l’àmbit de tot l’estat cap partit en representació
de la dreta de cap tipus que no fos de paternitat franquista i fundat per un ministre de
Franco. UCD i AP , al principi, i PP després. Els dos únics partits amb
votants de dreta i de paternitat no
franquista, van ser , i continuen sent, el PNB i CiU. Els dos d’àmbit autonòmic.
Què va passar i continua passant a la resta de l’estat? Tots
els ciutadans conservadors, intel·lectuals i pensadors no d’esquerres, tots els
professionals tots, tots ells, fins i tot empresaris grans o mitjos, els
satisfà que si no volen votar un partit d’esquerra, no tenen més remei que
votar neofranquisme o tardofranquista?
Tant impacte van fer 40 anys de franquisme que no hi ha forma de desfranquitzar el país?
O és tot el contrari, que el franquisme va durar 40 anys perquè a la dreta
espanyola li agradaven molt les idees i els mètodes del règim? Com s’entén, sinó,
la impossibilitat manifesta -sinó de perseguir-
com a mínim explicar els crims de 40 anys?
I això és un altre error no forçat que cometen aquells que es diuen demòcrates.
31 de maig de 2012.