Errors forçats i errors no forçats.

Els cronistes de tennis avaluen les derrotes dels jugadors comptant si les faltes comeses són degudes al bon joc o major força del contrincant -error forçat- o a la  incapacitat pròpia -error no forçat- i atribueixen la derrota a aquest tipus d’error. 

La partida entre franquisme i democràcia anomenada transició en la conquesta del poder a llarg termini va ser guanyada pel franquisme -si més no ideològic i social- amb un simple tractament de maquillatge.

El primer i gran error forçat, el poble no tenia cap eina per evitar-lo, fou deixar conduir  tot el procés de canvi per dues persones -Suarez i Juan Carlos- d’alt contingut  franquista que havien jurat no feia gaire fidelitat als principis i lleis de Franco així com total submissió a la seva persona. Degudament  torturat pel seu gendre i família el dictador va morir. Les nacions  europees van beneir el que fos mentre no els emprenyéssim gaire. I la veritat sigui dita hi havia massa por i massa urgència per emprenyar. Aviat va deixar de sentir-se el crit dominant d’aquells dies:

“Espanya  -Manyana-   serà republicana “ és a dir, demà. I aquest va ser un altre error  forçat.

Però avui vull parlar del gran error no forçat que va cometre el poble de l’estat.

A les eleccions primeres suficientment democràtiques i a les successives, no va reeixir al conjunt de l’àmbit de tot l’estat cap partit en representació de la dreta de cap tipus que no fos de paternitat  franquista i fundat per un ministre de Franco. UCD i AP , al principi, i PP després. Els dos únics partits amb votants  de dreta i de paternitat no franquista, van ser , i continuen sent, el PNB i CiU.  Els dos d’àmbit autonòmic.

Què va passar i continua passant a la resta de l’estat? Tots els ciutadans conservadors, intel·lectuals i pensadors no d’esquerres, tots els professionals tots, tots ells, fins i tot empresaris grans o mitjos, els satisfà  que si no volen votar un  partit d’esquerra, no tenen més remei que votar neofranquisme o tardofranquista?

Tant impacte van fer 40 anys de franquisme  que no hi ha forma de desfranquitzar el país? O és tot el contrari, que el franquisme va durar 40 anys perquè a la dreta espanyola li agradaven molt les idees i els mètodes del règim? Com s’entén, sinó, la impossibilitat manifesta -sinó de perseguir-  com a mínim explicar els crims de 40 anys?

I això és un altre error no forçat que cometen  aquells que es diuen demòcrates.

                                31 de maig de 2012.