dimecres, 19 de setembre del 2012

Ara el rei nostro senyor…


…declarada ens té la guerra.

Buf, quin pes m’he tret de sobre. Per uns moments m’havia espantat pensant que després de tant rebombori acabaríem tenint un estat propi sota una monarquia borbònica. I això sí que no.

Per sort el sr. Joan Carles ho ha deixat ben clar. Res de quimeres i jo li agraeixo la sinceritat. Res de quimeres, hi estem d’acord. Animal mític, la quimera tothom se la pot imaginar com més por li faci. Caçant elefants, jurant fidelitat eterna a un dictador feixista assassí de catalans, dient que la seva llengua mai s’havia imposat a ningú. (Es veu que quan jo estudiava a Barcelona fa uns 60 anys la “Vaca ciega” o bé “El pino de Formentor” ho feia enamorat de la bellesa del castellà, res d’imposicions...)

Ara que ve a tomb deixeu-me dir una cosa. Diuen que si elegíssim cap d’estat corríem el risc de gaudir de la presidència de J.Mª Aznar o d’Alfonso Guerra (dos insignes catalanistes) i això no ho vol ningú. Doncs això és fals. Qui arriba a la presidència d’una república és perquè l’han elegit una majoria de ciutadans, cosa que rep el nom de democràcia i que té entre molts altres els següents avantatges.

El nomenament té data de caducitat.

L’elegit sap quants ciutadans no el volien.

La seva família no forma part del programa ni ha obtingut cap vot.

La seva no responsabilitat jurídica és temporal.

És a dir, democràcia i modernitat han d’anar de la mà.

Per avui i tot esperant el dia que m’interessi igual allò que passa a  Madrid com el que passa a Paris o Roma, que m’interessa molt, ho deixo així. Res de quimeres.

     17 de setembre de 2012.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Escacs o boxa.


Preguntat un líder palestí com s’ho pensava fer per aconseguir del poderós estat israelià el reconeixement del seu propi estat, donada l’enorme diferència de poder entre els dos i de l’enemistat manifesta entre ells, va respondre: Miri, si jo tingués un conflicte per resoldre amb Mike Tyson, no pujaria al ring a discutir-ho amb ell, el convidaria a fer-ho en una partida d’escacs.

Què ha de triar Artur  Mas, el ring o el tauler?

Com que jo sóc partidari radical dels escacs i enemic total de la boxa, no tinc opció, tot i saber que pot generar frustració a molts dels que érem als carrers de Barcelona el dia 11. El dia 20 el president Mas farà la primera jugada perquè té les blanques, peó 4 rei. I esperarà a veure si ja surten els tancs al carrer. Si el sr. Rajoy, respon peó 4 rei, hi haurà partida, si es limita a posar 8 peons de més al seu tauler tothom veurà que fa trampa, però el sr Mas ha de fer veure que no ho veu i continuar jugant.

Als escacs hi ha una jugada singular que en política té molt mala premsa, però que cap jugador d’escacs deixa de fer-la quan li convé: l’enroc. És entendre que hi ha alguna cosa que si es perd, es perd la partida i que cal protegir-la per sobre de tot. Als escacs és el rei i a Catalunya és la llengua. Si Catalunya perd la llengua desapareix com a poble. Amb tota contundència i claredat. Si actualment existeix la identitat catalana, el fet diferencial català, fins i tot el tarannà català és  perquè la nostra llengua ha resistit segles d’envestides polítiques, militars i culturals, menyspreus i insults i ningú sap ben bé per què continua més viva que mai, però sempre amenaçada.

Enroquem-nos. La llengua al racó del tauler, protegida per totes les altres peces.

Si voleu un altre dia podem continuar la partida, i sabrem qui són les torres, els alfils i els cavalls.

                                17 de setembre de 2012.

dimecres, 12 de setembre del 2012

AUTODETERMINACIÓ


Hi ha una gran majoria de catalans que no té cap dubte, sobre els drets que hi tenim. Parlem-ne

Quines condicions ha de complir un país, un  territori, una nació perquè internacionalment se li reconegui aquest dret? Ho ha de fer l’ONU? No crec que ho hagi fet mai, si abans no hi ha hagut situacions de violència i potser ni així. Només de colonització manifesta.

Per què Andorra té dret d’autodeterminació i Catalunya no? No hi pot haver cap resposta mínimament ni racional ni raonable. Els exemples de situacions absurdes són tan nombrosos, que fa mandra citar-los.

I la Unió Europea què hi diu? Fuig d’estudi, insisteix que són problemes interns de cada Estat (vull explicar que això m’ha fet votar NO  a totes les propostes de Constitució Europea).

La Carta dels drets humans i dels pobles de les Nacions Unides reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles, però no explica ni defineix què és un poble ni com s’adquireix aquesta categoria. Quan hi ha violència armada –cas de Kosovo- de seguit ho accepta si l’enemic està prou desqualificat o bé no és prou poderós. Ni els kurds, ni els tibetans, ni els txetxens, ni una llarga llista de pobles perfectament ben definits hi tenen dret. És a dir si un poble creu que té dret d’autodeterminar-se, s’ho ha de fer sol.

Descartat categòricament l’ús de tota mena de violència -fins i tot la verbal- només li queda un camí, la democràcia. És un camí llarg, propens al desànim, sempre mal interpretat, que dóna tots els avantatges al contrincant, que parteix d’una posició de força legal i  “de facto”. Però cal treballar tots els aspectes culturals, socials i econòmics tant a la casa pròpia com a casa de l’altre, com a casa de tots els veïns propers i llunyans. Es necessiten juristes, economistes,  sociòlegs i politics però sobretot es necessita UN POBLE. 

Potser és el que millor tenim. Cridem doncs de cara al món YES, WE CAN.

                 9 de setembre de 2012.

dimecres, 5 de setembre del 2012

El trípode català.


Tota taula o tamboret que vulgui mantenir l’equilibri sobre un terreny irregular, necessita tres potes. Si només en té una o dues l’equilibri és inestable. Si en té quatre, una no toca a terra.

Mobles a part, a Catalunya li fan falta tres suports sòlids  per mantenir l’equilibri en un territori tan irregular orogràficament i políticament, fins i tot, socialment. Li convé una pota que prioritzi la identitat catalana, principalment la seva llengua, sobre les altres necessitats del país. Necessita una altra pota que defensi el benestar i l’equitat del sistema perquè tots els ciutadans se sentin protegits. I last but not least, com diuen per allà el nord, és indispensable una pota que defensi prioritàriament la sostenibilitat econòmica de tot plegat.

I resulta que aquestes tres potes les tenim, vull dir políticament. Per ordre ERC CIU i PSC, però totes tenen defectes més o menys importants per complir la seva tasca correctament. Esquerra queda curta de cama i gairebé no toca terra ferma. Convergència té la cintura massa grossa i rígida que li resta flexibilitat. Als socialistes els sobra PESOISME i fa que aparegui com la cama trencada del trípode.

Ara, continuant amb les imatges mecàniques, em ve al cap una màquina de fotografiar. Millor dit, el seu trípode, la particularitat del qual és que les seves tres potes són telescòpiques. Les tres. Potser en política cal imitar-ho. Potser cal que Convergència arronsi una mica la cama de les seves creences ideològiques massa inclinades a la dreta, potser que Esquerra moderi les seves urgències i potser –no, aquest no potser, ha de ser- els socialistes s’aclareixin d’una vegada què volen ser perquè Catalunya sàpiga si pot comptar amb ells o no.

I tots tres cal que recordin aquell savi consell: si corres sol, aniràs més de pressa, si corres acompanyat arribaràs més lluny.

      5 de setembre de 2012.

dimarts, 4 de setembre del 2012

I l’endemà què?


Deixant de banda la intencionalitat, mai ben dissimulada de la pregunta, la resposta es pot trobar sense buscar gaire ni ser cap especialista en dret internacional, en la història recent d’Europa.

Recordem mitja dotzena de noms: Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia, actualment estats de ple dret  de l’Europa dels 27. Doncs bé tots ells, excepte Txèquia, van iniciar el camí cap a la independència en condicions polítiques, econòmiques i fins i tot culturals molt més febles de les que té Catalunya. I ara ningú els discuteix el seu ple estatus sobirà.

I no obstant sembla més feble l’intent de Catalunya de fer el mateix camí. Si més no, més mal acollit per les dites grans potències democràtiques europees, singularment París i Londres, per una raó tan senzilla com mirar qui s’oposava a aquelles independències i qui s’oposa a aquesta. En aquell cas era la  residual Unió Soviètica, enemiga ancestral i temuda de totes les democràcies més o menys burgeses dominants al món i en el segon un estat espanyol més menyspreat i gens temut, fins i tot durant el franquisme.

Cal recordar que el triomf militar del feixisme a Espanya va ser degut a dos factors totalment complementaris, per un costat  l’ajut sense vergonya de Hitler i Mussolini a Franco i per l’altre, l’estúpida per part de Londres i vergonyant per part de París, política d’intervenció. Tothom sabia que Franco era un fill de puta, però com va definir Kissinger els dictadors del seus colors és “el nostre fill de puta”.

És a dir, Catalunya vol independitzar-se d’un estat menystingut i dominat pels poders que dominen Europa i que no volen complicacions en una península que ja els dóna prou maldecaps.

I l’endemà, què?

Llegiu història d’Europa.

                              4 de setembre de 2012.