AUTODETERMINACIÓ

Hi ha una gran majoria de catalans que no té cap dubte, sobre els drets que hi tenim. Parlem-ne

Quines condicions ha de complir un país, un  territori, una nació perquè internacionalment se li reconegui aquest dret? Ho ha de fer l’ONU? No crec que ho hagi fet mai, si abans no hi ha hagut situacions de violència i potser ni així. Només de colonització manifesta.

Per què Andorra té dret d’autodeterminació i Catalunya no? No hi pot haver cap resposta mínimament ni racional ni raonable. Els exemples de situacions absurdes són tan nombrosos, que fa mandra citar-los.

I la Unió Europea què hi diu? Fuig d’estudi, insisteix que són problemes interns de cada Estat (vull explicar que això m’ha fet votar NO  a totes les propostes de Constitució Europea).

La Carta dels drets humans i dels pobles de les Nacions Unides reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles, però no explica ni defineix què és un poble ni com s’adquireix aquesta categoria. Quan hi ha violència armada –cas de Kosovo- de seguit ho accepta si l’enemic està prou desqualificat o bé no és prou poderós. Ni els kurds, ni els tibetans, ni els txetxens, ni una llarga llista de pobles perfectament ben definits hi tenen dret. És a dir si un poble creu que té dret d’autodeterminar-se, s’ho ha de fer sol.

Descartat categòricament l’ús de tota mena de violència -fins i tot la verbal- només li queda un camí, la democràcia. És un camí llarg, propens al desànim, sempre mal interpretat, que dóna tots els avantatges al contrincant, que parteix d’una posició de força legal i  “de facto”. Però cal treballar tots els aspectes culturals, socials i econòmics tant a la casa pròpia com a casa de l’altre, com a casa de tots els veïns propers i llunyans. Es necessiten juristes, economistes,  sociòlegs i politics però sobretot es necessita UN POBLE. 

Potser és el que millor tenim. Cridem doncs de cara al món YES, WE CAN.

                 9 de setembre de 2012.