El trípode català.

Tota taula o tamboret que vulgui mantenir l’equilibri sobre un terreny irregular, necessita tres potes. Si només en té una o dues l’equilibri és inestable. Si en té quatre, una no toca a terra.

Mobles a part, a Catalunya li fan falta tres suports sòlids  per mantenir l’equilibri en un territori tan irregular orogràficament i políticament, fins i tot, socialment. Li convé una pota que prioritzi la identitat catalana, principalment la seva llengua, sobre les altres necessitats del país. Necessita una altra pota que defensi el benestar i l’equitat del sistema perquè tots els ciutadans se sentin protegits. I last but not least, com diuen per allà el nord, és indispensable una pota que defensi prioritàriament la sostenibilitat econòmica de tot plegat.

I resulta que aquestes tres potes les tenim, vull dir políticament. Per ordre ERC CIU i PSC, però totes tenen defectes més o menys importants per complir la seva tasca correctament. Esquerra queda curta de cama i gairebé no toca terra ferma. Convergència té la cintura massa grossa i rígida que li resta flexibilitat. Als socialistes els sobra PESOISME i fa que aparegui com la cama trencada del trípode.

Ara, continuant amb les imatges mecàniques, em ve al cap una màquina de fotografiar. Millor dit, el seu trípode, la particularitat del qual és que les seves tres potes són telescòpiques. Les tres. Potser en política cal imitar-ho. Potser cal que Convergència arronsi una mica la cama de les seves creences ideològiques massa inclinades a la dreta, potser que Esquerra moderi les seves urgències i potser –no, aquest no potser, ha de ser- els socialistes s’aclareixin d’una vegada què volen ser perquè Catalunya sàpiga si pot comptar amb ells o no.

I tots tres cal que recordin aquell savi consell: si corres sol, aniràs més de pressa, si corres acompanyat arribaràs més lluny.

      5 de setembre de 2012.