El pobre Llarena no és el culpable. Millor dit no és l’únic culpable. Ni tan sols el principal. Fins i tot potser solament és un titella més, manipulat per les mateixes forces tel·lúriques que van aconseguir en quatre dies convertir a un noi estúpida en un Rei corrupte i a un partit socialista d’esquerres , democràtic i republicà, en un PSOE filo franquista de tota la vida.
Llarena és un subproducte grassonet de l’Espanya Eterna que intenta omplir el buit al Poder, (per l’obligada absència de l’exèrcit, per imperatiu europeu) deixant el control de la política espanyola a les togues, que és allò més similar a les sotanes.
Monarquia, exèrcit, església i ara judicatura. Sembla, vist des de Catalunya, que aquests elements són l’essència de la “pàtria eterna” que no ha superat la pèrdua de l’imperi de segles ha, i on protestar però fluixet i pacíficament que ho facis, és pecat, és delicte, és crim, és apostasia, fins i tot un terratrèmol (sense volcà espectacular).
Utilitzar la justícia com a instrument polític i la monarquia com a arma ha ajudat a accelerar el desprestigi de l’alta judicatura espanyola i a posar de manifest l’altíssim grau de descomposició de la monarquia. La necessitat del post franquisme d’elegir un cap d’Estat que alhora fos estúpid i corrupte era imperativa. Si complia només una sola d’aquestes condicions podia fer fracassar l’invent. L’èxit fou total.
Catalunya, i el seu profund anhel de llibertat, no ha fet res més que obrir finestres, per ventilar la casa i deixar entrar el sol.
Tinguem-ho molt clar. No som els responsables de la mala qualitat democràtica, ni de la rigidesa mental del dogmatisme, ni de la macrocefalia centralista, ni de l’enyorança feixistitzant que domina tants àmbits de poder espanyols, som simplement el dit que senyala la lluna, el braç que destapa el llençol. I això és molt arriscat.
No és que els catalans siguem ni més llestos, ni més honestos que el conjunt dels espanyols, és senzillament que ens ho mirem ni de massa prop ni de massa lluny. Havent rebutjat l’ús de tota violència ens obliga a utilitzar les dues eines militars que emprenyen però no maten: la trompeta i el tambor.
De la trompeta se n’encarrega amb gran èxit Puigdemont. Se’l sent per tota Europa i posa molt nerviosos els Llarenes, Marchenes i Lesmes, i acòlits.
Dels tambors han decidit finalment avui al Parlament Català tant ERC com Junts per Catalunya que n’agafaran de grossos i de petits i bombos i platerets i que se sentin sobretot al centre del centre d’Espanya.
Els més folklòrics sabem que el timbaler del Bruc tot solet va demostrar que fent soroll “molt soroll”, aconsegueixes vèncer l’enemic sense ferir ningú, i els més bíblics recordem Josué i les muralles de Jericó.
De sorolls n’hi ha de moltes menes i amb l’experiència de tantes festes majors sorolloses de tants pobles de Catalunya, i una mica d’imaginació que tampoc en falta serà fàcil fer-ne de dolços o d’insuportables, d’aguts o de baixos, tot s’hi val. Asseguts al voltant d’una mesa o asseguts en un escó.
¿Quousque tandem, Llarena abutere patientia nostra? ¿Fins quan?
30 de setembre de 2021
Sense por ni pressa.
